Atenció: aquest post conté spoilers del 2x01 de "Game Of Thrones"!

Des del moment que ha sonat la música inicial i el mecanisme del món de Westeros s'ha tornat a desplegar davant dels meus ulls, una brutal emoció ha esclatat de la pantalla del televisor fins a cremar-me les retines amb el mateix foc que es reflecteix a la corona del rei. Foc com a símbol de destrucció, flames que representen una batalla cruent, el desig desfermat pel poder. Com una emoció roent, l'èpica ha espetegat en el mateix moment que les lletres de "Game Of Thrones" ocupaven la part central de la pantalla i encara vibra mentres escric aquest post, quan ja fa hores que he acabat el primer episodi d'una segona temporada que promet ser més atronadora i més carregada d'emocions que mai.

"Game Of Thrones" parteix ara amb la ventatge que no li cal explicar a l'espectador en què consisteix el món de George R. R. Martin. A diferència de la primera temporada, que en els seus primers compassos va haver d'esforçar-se molt perquè ningú es perdés en l'amalgama de noms, cases i referències que constitueixen l'esquelet bàsic de la sèrie, la segona temporada ha pogut anar per feina. Ha estat com si no hagués passat ni un sol dia des del darrer episodi. El guió de seguida s'ha posat en marxa i ens ha portat d'un lloc a l'altre del mapa de Westeros amb una velocitat demolidora. Ens hem retrobat amb els personatges que ja coneixíem i n'hem conegut de nous, i tot plegat amb una gran naturalitat.

Tot i que l'episodi ha condensat un bon gruix de la novel·la que adapta, en cap moment ha fet la sensació que li costés sintetitzar els fets ni que hagués de córrer per explicar-ho tot en el poc temps disponible (cosa que sí va passar en els primers episodis de la temporada anterior). "Game Of Thrones" s'ha près el seu temps per desenvolupar cada escena -totes clau- i a més ha sabut plantejar molt bé el tema central de la segona temporada, que són els múltiples pretendents al tro de ferro ("there's a king in every corner" és probablement la meva frase preferida de l'episodi). Això és: en Robb, tot i que només aspira a governar el nord, en Renly, l'Stannis, la Daenerys i en Joffrey, l'actual monarca a King's Landing.

Ningú vol acceptar el petit Lannister com a rei, i això no li ho podem retreure a ningú. Si bé molts dels personatges de la sèrie es caracteritzen per una deliciosa ambigüitat (com el meu adorable Tyrion), el perfil d'en Joffrey és d'una simplicitat meridiana: és odiós i volem que algú el mati ja. I si pot ser, que el faci agonitzar. Exactament com passa quan llegeixes el llibre. Ara mateix no podem dir que en Joffrey estigui regnant a Westeros. Més aviat es dedica a entretenir-se amb els seus jocs cruels que involucren el Hound i molt de vi, mentres la cort formada per Cersei, Littlefinger, Varys i Pycelle és la que realment pren decisions... o almenys, així serà mentres en Tyrion no aconsegueixi imposar la seva veu. Les conspiracions al voltant del rei prometen ser una de les parts més interessants de la temporada, i ho celebro perquè si en alguna cosa ha excel·lit fins ara "Game Of Thrones" és en el domini del tempo de les estratègies i conspiracions que porten a terme els personatges.

Gran part del temps d'aquest primer episodi se l'ha emportat, com és lògic, el nou aspirant a ser rei: l'Stannis Baratheon, al qual l'hem vist cremant els vells déus a Dragonstone seduït pel poder de Melisandre. L'actriu Carice Van Houten encaixa perfectament en el paper de la sacerdotessa, i si bé tenia dubtes amb l'aspecte d'Stephen Dillane pel paper d'Stannis (el seu aspecte físic no és exactament el que m'havia imaginat mentres llegia el llibre) aquests s'han esvaït quan he vist la gran interpretació de l'actor. Aspre, tallant i dur com només ho pot ser el més ressentit dels Baratheon. De nou "Game Of Thrones" demostra tenir un gran director de cásting, capaç de triar l'actor més adequat per cada paper.

L'episodi ha estat plè de moments magnífics. Si els hagués d'ordenar, em quedo amb:
1. la conversa entre en Robb i en Jamie
2. la demostració de control de la Cersei ("power is power")
3. Stannis agafant l'espasa entre les flames
4. el moment en el que Tyrion ha anunciat triomfal que era el nou Hand Of The King
5. la humiliació d'en Joffrey després de rebre una bufetada de la seva mare
6. els feridors comentaris d'en Craster a en Jon Snow
7. la persecució (i assassinat) dels bastards d'en Robert Baratheon
8. Melisandre demostrant el poder del Lord Of The Light
9. la Daenerys cridant, encesa, que ningú li prendrà els seus dracs.

Quantes sèries són capaces d'acumular tants moments brutals en un únic episodi?

L'únic retret que li puc fer a la sèrie és que encara no acaben de fer funcionar bé el tema dels direwolves. Sí, l'aspecte dels animals és ara magnífic, però a l'escena en la que en Robb l'ha agafat s'ha notat massa que l'actor no sabia exactament on havia de posar la mà (perquè obviament, el direwolve s'incorpora posteriorment de forma digital). Però és un detall insignificant tenint en compte l'alt nivell de producció que llueix la sèrie en tots els sentits: escenaris (fins i tot en els planos generals), paisatges, vestuari, objectes... tot està cuidat al màxim perquè tinguis la sensació d'estar dins de les novel·les de George R. R. Martin. I ho aconsegueixen. De cop i volta m'ha agafat fred. Ha tornat l'hivern.