02/02/2012: "Això no funciona, o potser sí? "
Estrena, dimecres 8 de febrer de 2012
Durant un any i mig, Bèlgica ha funcionat amb un govern en funcions. Aquest petit país del cor d’Europa acull les institucions europees i l’OTAN. No només les acull, sinó que en va ser membre fundador.
Contrasta aquesta funció representativa d’una Europa unida –teòricament, unida- amb una Bèlgica federal –oficialment, federal i unida- que no sap o no pot integrar les regions que la formen. De fet, el contenciós entre Flandes i Valònia és un exponent del problema que hi ha a la Unió Europea entre el nord i el sud. El mateix problema que hi ha entre Catalunya i Espanya.
Bèlgica va néixer com a país independent, el 1830. I, en els darrers trenta anys, ha passat de ser un país centralista a un país federal. La transformació d’un model a l’altre ha necessitat reformar la Constitució cinc vegades. I ara s’han posat d’acord a redactar-ne la sisena.
El documental fa una aproximació a la realitat institucional, social, cultural i econòmica de les regions-estats que integren Bèlgica: Brussel•les, Flandes, Valònia i la Comunitat Germanòfona. Amb una extensió semblant a la catalana i uns 11 milions d’habitants, a Bèlgica es parlen tres llengües: neerlandès, francès i alemany. Un país on cada comunitat lingüística viu d’esquena a l’altra.
Els espectadors de TVC podran llegir en clau europea i catalana l’“embolic” belga. I s’adonaran que el que passa a Catalunya també passa al cor d’Europa.
Durant un any i mig, Bèlgica ha funcionat amb un govern en funcions. Aquest petit país del cor d’Europa acull les institucions europees i l’OTAN. No només les acull, sinó que en va ser membre fundador.
Contrasta aquesta funció representativa d’una Europa unida –teòricament, unida- amb una Bèlgica federal –oficialment, federal i unida- que no sap o no pot integrar les regions que la formen. De fet, el contenciós entre Flandes i Valònia és un exponent del problema que hi ha a la Unió Europea entre el nord i el sud. El mateix problema que hi ha entre Catalunya i Espanya.
Bèlgica va néixer com a país independent, el 1830. I, en els darrers trenta anys, ha passat de ser un país centralista a un país federal. La transformació d’un model a l’altre ha necessitat reformar la Constitució cinc vegades. I ara s’han posat d’acord a redactar-ne la sisena.
El documental fa una aproximació a la realitat institucional, social, cultural i econòmica de les regions-estats que integren Bèlgica: Brussel•les, Flandes, Valònia i la Comunitat Germanòfona. Amb una extensió semblant a la catalana i uns 11 milions d’habitants, a Bèlgica es parlen tres llengües: neerlandès, francès i alemany. Un país on cada comunitat lingüística viu d’esquena a l’altra.
Els espectadors de TVC podran llegir en clau europea i catalana l’“embolic” belga. I s’adonaran que el que passa a Catalunya també passa al cor d’Europa.
18/01/2012: "María i jo"
Dimecres, 25 de gener de 2012
Un documental que ens ensenya la relació d’una família amb la seva filla autista. La lluita diària per buscar una bona comunicació.
Finalista a millor documental dels premis Goya i Gaudí 2011.
Aquest documental és una adaptació al cinema de la novel•la gràfica del mateix nom ”Maria i jo”, de Miguel Gallardo, que va ser guanyadora del Premi Nacional espanyol del Còmic 2008.
És la historia del viatge del mateix Miguel Gallardo i la seva filla, María, a les Illes Canàries per passar unes vacances en un complex turístic de l’illa. Un escenari molt diferent i un lloc on no s’acostuma a veure cap pare sol que viatgi amb una filla que pateix autisme.
“Maria i jo” és un quadern de viatge en què s’han anotat, una per una, igual que les llistes que tant li agrada fer a la Maria, totes les coses, grans i petites, que omplen la vida diària dels Gallardo de vacances. El documental recull la manera peculiar de comunicar-se, les reaccions de les persones de l’entorn amb la Maria, els problemes de convivència que planteja el fet que encara sigui una nena entre ells dos, i amb la resta del món, que no sempre està disposat a acceptar persones que són una excepció en relació amb el concepte general de normalitat. I també les recompenses que els van acompanyant durant aquestes vacances diferents formen part de l’essència de la pel•lícula.
Un documental que ens ensenya la relació d’una família amb la seva filla autista. La lluita diària per buscar una bona comunicació.
Finalista a millor documental dels premis Goya i Gaudí 2011.
Aquest documental és una adaptació al cinema de la novel•la gràfica del mateix nom ”Maria i jo”, de Miguel Gallardo, que va ser guanyadora del Premi Nacional espanyol del Còmic 2008.
És la historia del viatge del mateix Miguel Gallardo i la seva filla, María, a les Illes Canàries per passar unes vacances en un complex turístic de l’illa. Un escenari molt diferent i un lloc on no s’acostuma a veure cap pare sol que viatgi amb una filla que pateix autisme.
“Maria i jo” és un quadern de viatge en què s’han anotat, una per una, igual que les llistes que tant li agrada fer a la Maria, totes les coses, grans i petites, que omplen la vida diària dels Gallardo de vacances. El documental recull la manera peculiar de comunicar-se, les reaccions de les persones de l’entorn amb la Maria, els problemes de convivència que planteja el fet que encara sigui una nena entre ells dos, i amb la resta del món, que no sempre està disposat a acceptar persones que són una excepció en relació amb el concepte general de normalitat. I també les recompenses que els van acompanyant durant aquestes vacances diferents formen part de l’essència de la pel•lícula.
15/01/2012: "Al final de l'escapada"
Dimecres, 18 de gener del 2012
Després d’haver estat guardonat en alguns del més prestigiosos festivals de cinema i d’haver estat nominat com a millor documental per als premis Gaudí 2012, el film dirigit per Albert Solé sobre la figura de l’històric lluitador Miguel Núñez arriba a Sense ficció.
ret.jpg "null")
El film narra els darrers mesos de vida d’un “heroi del nostre temps”, segons el va definir Vázquez Montalbán, i la manera com encara el final, coherent, lúcid i sarcàstic fins a l’últim minut. Però és també una metàfora sobre el final de la generació de la Guerra Civil, una generació que, segons afirma el director de la pel•lícula, “ha donat molt a aquest país i no els hem tornat gairebé res”. Al film hi participen també lluitadors històrics com Sebastià Piera, Maria Salvo, el poeta Marcos Ana (que va ser el pres més longeu de la dictadura) o el pintor i escultor Agustín Ibarrola.
ret.jpg)
ret.jpg)
Miguel Núñez va passar 14 anys a la presó, va ser repetidament torturat, però va mantenir fins a l’últim alè la seva fe en la justícia social. També hi apareixen personatges como el president bolivià Evo Morales, el poeta i exlíder de la revolució sandinista Ernesto Cardenal o l’expresident Pasqual Maragall, tots ells bons amics de Núñez.
Després d’haver estat guardonat en alguns del més prestigiosos festivals de cinema i d’haver estat nominat com a millor documental per als premis Gaudí 2012, el film dirigit per Albert Solé sobre la figura de l’històric lluitador Miguel Núñez arriba a Sense ficció.
El film narra els darrers mesos de vida d’un “heroi del nostre temps”, segons el va definir Vázquez Montalbán, i la manera com encara el final, coherent, lúcid i sarcàstic fins a l’últim minut. Però és també una metàfora sobre el final de la generació de la Guerra Civil, una generació que, segons afirma el director de la pel•lícula, “ha donat molt a aquest país i no els hem tornat gairebé res”. Al film hi participen també lluitadors històrics com Sebastià Piera, Maria Salvo, el poeta Marcos Ana (que va ser el pres més longeu de la dictadura) o el pintor i escultor Agustín Ibarrola.
Miguel Núñez va passar 14 anys a la presó, va ser repetidament torturat, però va mantenir fins a l’últim alè la seva fe en la justícia social. També hi apareixen personatges como el president bolivià Evo Morales, el poeta i exlíder de la revolució sandinista Ernesto Cardenal o l’expresident Pasqual Maragall, tots ells bons amics de Núñez.
06/01/2012: “Man on wire” (Un home sobre d'un cable)
Dimecres, 11 de gener
Guanyador de l’Oscar al millor llargmetratge documental (2009)
Guanyador del BAFTA a la millor pel•lícula britànica (2008)
Premi del Jurat al millor documental internacional i Premi del Públic al Sundance (2009)
El 7 d’agost de 1974 un jove francès anomenat Philippe Petit va començar a caminar per un cable penjat il•legalment entre les Torres Bessones de Nova York, els edificis més alts del món en aquell moment. Després de caminar un hora pel cable per passar d’una torre a l’altra, va ser detingut, examinat psicològicament i empresonat abans que l’alliberessin. La gesta de Philippe Petit, coneguda com “el crim artístic del segle”, el va convertir en una celebritat mediàtica.
Abans d’aparèixer als informatius i la portada dels diaris d’arreu del món, Philippe Petit s’havia estat preparant durant més de sis anys i mig. Comptava amb un equip d’amics i col•laboradors, entre els quals hi havia la seva parella, per superar els nombrosos i extraordinaris desafiaments que una acció d’aquestes característiques exigia: idear la manera i els estris necessaris per al passeig entre les dues torres, introduir-se amb tot el material en els edificis, llavors en construcció, i fixar-hi un cable de dos-cents quatre quilograms. Havien de passar-lo entre els quaranta-dos metres que separaven els terrats de les dues torres, ancorar-lo i tensar-lo de manera que suportés els vents i el moviment de vaivé dels edificis. Ho van fer a la nit sense que cap vigilant de les torres se n’adonés. A les 7.15, Philippe Petit s’enfilava al cable per començar el seu passeig a una alçada de més de quatre-cents metres sobre els carrers de Manhattan.
Guanyador de l’Oscar al millor llargmetratge documental (2009)
Guanyador del BAFTA a la millor pel•lícula britànica (2008)
Premi del Jurat al millor documental internacional i Premi del Públic al Sundance (2009)
El 7 d’agost de 1974 un jove francès anomenat Philippe Petit va començar a caminar per un cable penjat il•legalment entre les Torres Bessones de Nova York, els edificis més alts del món en aquell moment. Després de caminar un hora pel cable per passar d’una torre a l’altra, va ser detingut, examinat psicològicament i empresonat abans que l’alliberessin. La gesta de Philippe Petit, coneguda com “el crim artístic del segle”, el va convertir en una celebritat mediàtica.
Abans d’aparèixer als informatius i la portada dels diaris d’arreu del món, Philippe Petit s’havia estat preparant durant més de sis anys i mig. Comptava amb un equip d’amics i col•laboradors, entre els quals hi havia la seva parella, per superar els nombrosos i extraordinaris desafiaments que una acció d’aquestes característiques exigia: idear la manera i els estris necessaris per al passeig entre les dues torres, introduir-se amb tot el material en els edificis, llavors en construcció, i fixar-hi un cable de dos-cents quatre quilograms. Havien de passar-lo entre els quaranta-dos metres que separaven els terrats de les dues torres, ancorar-lo i tensar-lo de manera que suportés els vents i el moviment de vaivé dels edificis. Ho van fer a la nit sense que cap vigilant de les torres se n’adonés. A les 7.15, Philippe Petit s’enfilava al cable per començar el seu passeig a una alçada de més de quatre-cents metres sobre els carrers de Manhattan.
Dimecres, 4 de gener
Després de guanyar al Festival Memorimage el premi Memorial com a millor pel•lícula que aborda el tema de la recuperació de la memòria històrica i la lluita pels valors democràtics i els drets humans, a Sense ficció tornem a emetre "Jesús Monzón, el líder oblidat per la història"
La increïble història d'un líder comunista que el 1940 va dirigir la invasió de la Vall d'Aran amb la idea de derrotar Franco i que va acabar com a professor d'una de les escoles de negocis més prestigioses.
Més informació del documental "Jesús Monzón, el líder oblidat de la història"
Després de guanyar al Festival Memorimage el premi Memorial com a millor pel•lícula que aborda el tema de la recuperació de la memòria històrica i la lluita pels valors democràtics i els drets humans, a Sense ficció tornem a emetre "Jesús Monzón, el líder oblidat per la història"
La increïble història d'un líder comunista que el 1940 va dirigir la invasió de la Vall d'Aran amb la idea de derrotar Franco i que va acabar com a professor d'una de les escoles de negocis més prestigioses.
Més informació del documental "Jesús Monzón, el líder oblidat de la història"
22/12/2011: "La Simfònica de Kinshasa"
Dimecres, 28 de desembre
Un documental guanyador de més de 20 premis internacionals
El retrat d’una orquestra simfònica que lluita contra l’adversitat a la capital del Congo.
Dos-cents músics estan tocant l’”Oda a l’alegria”, de la Novena de Beethoven. Quan falten pocs compassos per començar l’últim moviment, es produeix un tall de corrent. Problemes com aquest són els més petits que pot tenir l’única orquestra simfònica que hi ha al Congo. Durant els quinze anys de vida de l’orquestra, els seus músics han sobreviscut a dos cops d’estat, unes quantes crisis i una guerra. Però la concentració en la música i l’esperança en un futur millor els donen força per continuar.
Aquest documental parla d’unes persones que, en una de les ciutat més caòtiques del món, fan tot el que poden per mantenir una de les empreses col•lectives humanes més complicades que existeixen: una orquestra simfònica. El documental tracta del Congo, de la gent de Kinshasa i de la força de la música.
Un documental guanyador de més de 20 premis internacionals
El retrat d’una orquestra simfònica que lluita contra l’adversitat a la capital del Congo.
Dos-cents músics estan tocant l’”Oda a l’alegria”, de la Novena de Beethoven. Quan falten pocs compassos per començar l’últim moviment, es produeix un tall de corrent. Problemes com aquest són els més petits que pot tenir l’única orquestra simfònica que hi ha al Congo. Durant els quinze anys de vida de l’orquestra, els seus músics han sobreviscut a dos cops d’estat, unes quantes crisis i una guerra. Però la concentració en la música i l’esperança en un futur millor els donen força per continuar.
Aquest documental parla d’unes persones que, en una de les ciutat més caòtiques del món, fan tot el que poden per mantenir una de les empreses col•lectives humanes més complicades que existeixen: una orquestra simfònica. El documental tracta del Congo, de la gent de Kinshasa i de la força de la música.
16/12/2011: #ÒMNIUM50A
Estrena, dimarts 20 de desembre
La història no és només un simple pas del temps, ni és tampoc una suma d’actes o d’esdeveniments, sinó que és la interpretació de tot allò que al llarg dels anys ha creat la convivència, ha donat vida a la societat civil i ha format la identitat dels pobles.
#OMNIUM50A és en aquest sentit la interpretació de tot allò que ha fet aquesta entitat al llarg de mig segle en defensa de la llengua i la cultura catalanes i també en l’àmbit de la conscienciació nacional i, més recentment, el debat sobiranista.
El documental dóna la paraula a tres generacions de protagonistes: la dels que van viure la postguerra, els fills de la Transició i la tercera generació de joves nascuts en plena democràcia amb propostes que ja no es queden només en l’àmbit de la reivindicació cultural. Així, si la primera tenia com a vehicle d’expressió dels sentiments la literatura i seus ídols eren els grans poetes, l’ última és habitual de concerts on es crida a favor de la independència i usa la xarxa 2.0 per propagar un discurs que recull el dret a decidir com un futur innegociable.
La història no és només un simple pas del temps, ni és tampoc una suma d’actes o d’esdeveniments, sinó que és la interpretació de tot allò que al llarg dels anys ha creat la convivència, ha donat vida a la societat civil i ha format la identitat dels pobles.
#OMNIUM50A és en aquest sentit la interpretació de tot allò que ha fet aquesta entitat al llarg de mig segle en defensa de la llengua i la cultura catalanes i també en l’àmbit de la conscienciació nacional i, més recentment, el debat sobiranista.
El Making of del documental
El documental dóna la paraula a tres generacions de protagonistes: la dels que van viure la postguerra, els fills de la Transició i la tercera generació de joves nascuts en plena democràcia amb propostes que ja no es queden només en l’àmbit de la reivindicació cultural. Així, si la primera tenia com a vehicle d’expressió dels sentiments la literatura i seus ídols eren els grans poetes, l’ última és habitual de concerts on es crida a favor de la independència i usa la xarxa 2.0 per propagar un discurs que recull el dret a decidir com un futur innegociable.
06/12/2011: "Trasplantant la vida"
Estrena, dimecres 14 de desembre
L’increïble èxit del model de trasplantaments d’Espanya, creat en hospitals de Catalunya, és ara una referència a països de tot el món.
Aquest documental descobreix el secret de l’èxit , un secret més humà que tècnic, un coneixement fet a base d’anys de lluita i experiència que ara s’exporta al món.
Amb rodatges que s’han fet durant sis mesos a l’Hospital Clínic de Barcelona i a hospitals de països tan diferents com Alemanya i l’Iran, la història se centra en el treball del Dr. Martí Manyalich, assessor de trasplantaments català. Viatja constantment pel món per ensenyar el model, tant a països en desenvolupament com a països rics i sofisticats. A Alemanya sorprèn que la taxa de trasplantaments sigui molt més baixa que a Espanya. A l’Iran, malgrat les diferències culturals, i sobretot gràcies a una doctora exalumna del Dr. Manyalic, s’està explotant l’èxit del model.
En el seguiment del Dr. Manyalich s’observa el treball sensible dels seus alumnes amb les famílies, tant dels donants com dels receptors. També el seu treball als hospitals, on tracten amb una cadena d’altres metges i altres professionals per fer els trasplantaments possibles. Es demostra així que aquests metges són imprescindibles per a l’èxit. Són metges amb un paper discret, una figura poc coneguda pel públic però essencial per al model, que s’anomenen “coordinadors de trasplantaments”. Ells es fan responsables d’un moment tan delicat, on el dol d'alguns es converteix en l'esperança dels altres.
L’increïble èxit del model de trasplantaments d’Espanya, creat en hospitals de Catalunya, és ara una referència a països de tot el món.
Aquest documental descobreix el secret de l’èxit , un secret més humà que tècnic, un coneixement fet a base d’anys de lluita i experiència que ara s’exporta al món.
Amb rodatges que s’han fet durant sis mesos a l’Hospital Clínic de Barcelona i a hospitals de països tan diferents com Alemanya i l’Iran, la història se centra en el treball del Dr. Martí Manyalich, assessor de trasplantaments català. Viatja constantment pel món per ensenyar el model, tant a països en desenvolupament com a països rics i sofisticats. A Alemanya sorprèn que la taxa de trasplantaments sigui molt més baixa que a Espanya. A l’Iran, malgrat les diferències culturals, i sobretot gràcies a una doctora exalumna del Dr. Manyalic, s’està explotant l’èxit del model.
En el seguiment del Dr. Manyalich s’observa el treball sensible dels seus alumnes amb les famílies, tant dels donants com dels receptors. També el seu treball als hospitals, on tracten amb una cadena d’altres metges i altres professionals per fer els trasplantaments possibles. Es demostra així que aquests metges són imprescindibles per a l’èxit. Són metges amb un paper discret, una figura poc coneguda pel públic però essencial per al model, que s’anomenen “coordinadors de trasplantaments”. Ells es fan responsables d’un moment tan delicat, on el dol d'alguns es converteix en l'esperança dels altres.
28/11/2011: "Brava, Victoria!"
Escrit per: Sense ficció
Estrena, dimecres 7 de desembre
Guanyador del premi del públic al Festival Memorimage 2011 de Reus
Descobrim la imatge inèdita de l’artista a traves de filmacions pròpies que es veuran per primer cop
Un documental dirigit per Maria Gorgues.
El 2010, cinc anys després de la mort de Victòria dels Àngels, un equip del programa Sense Ficció va tenir accés a una part de l'arxiu personal de la soprano barcelonina.
Gràcies a la Fundació Victoria de los Ángeles, que ho havia guardat en un magatzem durant aquest temps, s'havia conservat una miscel•lània de fotografies, de manuscrits i de records de la cantant. Mentre que les partitures, els vestits d'escena i l'arxiu gràfic eren sota custòdia de les institucions, aquest material, d'un valor més anecdòtic i sentimental que no pas documental, havia passat desapercebut.
Un dels motius de la recerca era trobar imatges inèdites que poguessin revelar l'artista en el punt culminant de la seva trajectòria, una etapa força desconeguda pel gran públic. Tot i ser una de les figures més destacades de la lírica de la segona meitat del segle XX, no s'havia fet mai cap documental sobre Victòria dels Àngels.
Però els baguls de viatge amagaven un tresor: més d'una cinquantena de bobines de 16 i 8 mm, totalment inèdites. Bona part d'aquestes cintes les va rodar la mateixa artista que tenia una gran afició pel cine i per la fotografia.
Dels Estats Units a Sud-àfrica, o d'Europa a Austràlia, Victòria dels Àngels va registrar el que l'envoltava. El documental "Brava, Victòria!" fa servir aquesta mirada, afegint-hi entrevistes, òperes i recitals d'arxiu de la soprano, així com entrevistes amb col•laboradors i persones del món de la lírica, per explicar la història de l'artista. "Brava, Victòria!" no és la biografia d'una diva, ni un compendi de la carrera de la soprano en clau erudita, sinó una aproximació a la dona i a la persona que va dedicar més de seixanta anys de la seva vida a la música.
A més dels films inèdits, el documental també mostra imatges pràcticament desconegudes fins ara, procedents de diversos arxius. Destaca la que, creiem, és la filmació més antiga de Victòria dels Àngels cantant, de finals dels anys quaranta.
Guanyador del premi del públic al Festival Memorimage 2011 de Reus
Descobrim la imatge inèdita de l’artista a traves de filmacions pròpies que es veuran per primer cop
Un documental dirigit per Maria Gorgues.
El 2010, cinc anys després de la mort de Victòria dels Àngels, un equip del programa Sense Ficció va tenir accés a una part de l'arxiu personal de la soprano barcelonina.
Gràcies a la Fundació Victoria de los Ángeles, que ho havia guardat en un magatzem durant aquest temps, s'havia conservat una miscel•lània de fotografies, de manuscrits i de records de la cantant. Mentre que les partitures, els vestits d'escena i l'arxiu gràfic eren sota custòdia de les institucions, aquest material, d'un valor més anecdòtic i sentimental que no pas documental, havia passat desapercebut.
Un dels motius de la recerca era trobar imatges inèdites que poguessin revelar l'artista en el punt culminant de la seva trajectòria, una etapa força desconeguda pel gran públic. Tot i ser una de les figures més destacades de la lírica de la segona meitat del segle XX, no s'havia fet mai cap documental sobre Victòria dels Àngels.
Però els baguls de viatge amagaven un tresor: més d'una cinquantena de bobines de 16 i 8 mm, totalment inèdites. Bona part d'aquestes cintes les va rodar la mateixa artista que tenia una gran afició pel cine i per la fotografia.
Dels Estats Units a Sud-àfrica, o d'Europa a Austràlia, Victòria dels Àngels va registrar el que l'envoltava. El documental "Brava, Victòria!" fa servir aquesta mirada, afegint-hi entrevistes, òperes i recitals d'arxiu de la soprano, així com entrevistes amb col•laboradors i persones del món de la lírica, per explicar la història de l'artista. "Brava, Victòria!" no és la biografia d'una diva, ni un compendi de la carrera de la soprano en clau erudita, sinó una aproximació a la dona i a la persona que va dedicar més de seixanta anys de la seva vida a la música.
A més dels films inèdits, el documental també mostra imatges pràcticament desconegudes fins ara, procedents de diversos arxius. Destaca la que, creiem, és la filmació més antiga de Victòria dels Àngels cantant, de finals dels anys quaranta.
27/11/2011: "Generació D"
Estrena, dimecres 30 de novembre
Un documental que ens permet veure l’evolució de la vida a Catalunya a travès d’un seguit de persones entrevistades cada set anys. Una reflexió sobre el pas del temps, els canvis en la vida i en les perspectives del futur. Un treball que ens retrata el camí que va dels somnis de l'adoslescència a la realitat de les persones madures. Un documental únic i irrepetible.
“Generació D” són un grup de joves que van néixer durant els últims mesos del franquisme. Els hem anomenat així perquè són la primera generació que ha crescut en democràcia.
La primera vegada que van sortir a la televisió era l'any 1989, tenien entre 15 i 17 anys. Després d'aquell primer contacte, diferents equips de TV3 hem seguit la trajectòria d'aquest grup fins al dia d'avui.
Formen part d'una generació única i per aquest motiu volem saber com viuen i com veuen la vida. I, sobretot, com canvia la seva perspectiva i la seva visió amb el pas el temps. Els hem entrevistat cada set anys. Primer quan tenien quinze anys, després als vint-i-pocs, més tard als 30 i ara, quan ratllen la quarantena, els hem anat a trobar una vegada més. Com els ha anat la vida?
Han canviat molt? Pensen gaire diferent? Ja saben què volen ser quan siguin grans? Ja saben qui són?
Un documental que recull algunes de les respostes dels joves, algunes de les reflexions dels grans, i el retrat d’una generació que es un reflex de tots nosaltres.
Idea original i direcció: Francesc Escribano
Realització: Xavier Baig
Una producció de Televisió de Catalunya “Sense Ficció”, amb la col.laboració de Minoria Absoluta.
Un documental que ens permet veure l’evolució de la vida a Catalunya a travès d’un seguit de persones entrevistades cada set anys. Una reflexió sobre el pas del temps, els canvis en la vida i en les perspectives del futur. Un treball que ens retrata el camí que va dels somnis de l'adoslescència a la realitat de les persones madures. Un documental únic i irrepetible.
“Generació D” són un grup de joves que van néixer durant els últims mesos del franquisme. Els hem anomenat així perquè són la primera generació que ha crescut en democràcia.
La primera vegada que van sortir a la televisió era l'any 1989, tenien entre 15 i 17 anys. Després d'aquell primer contacte, diferents equips de TV3 hem seguit la trajectòria d'aquest grup fins al dia d'avui.
Formen part d'una generació única i per aquest motiu volem saber com viuen i com veuen la vida. I, sobretot, com canvia la seva perspectiva i la seva visió amb el pas el temps. Els hem entrevistat cada set anys. Primer quan tenien quinze anys, després als vint-i-pocs, més tard als 30 i ara, quan ratllen la quarantena, els hem anat a trobar una vegada més. Com els ha anat la vida?
Han canviat molt? Pensen gaire diferent? Ja saben què volen ser quan siguin grans? Ja saben qui són?
Un documental que recull algunes de les respostes dels joves, algunes de les reflexions dels grans, i el retrat d’una generació que es un reflex de tots nosaltres.
Idea original i direcció: Francesc Escribano
Realització: Xavier Baig
Una producció de Televisió de Catalunya “Sense Ficció”, amb la col.laboració de Minoria Absoluta.
