Hi ha pocs materials naturals tan extraordinaris com el suro. És un gran aïllant tèrmic i acústic, flota, resisteix el fregament i és, a més, un dels secrets per fer un bon vi. Vist al microscopi és una escuma de polièster, un plàstic. Samantha Vall participa en la pela de l'alzina surera en un bosc del Baix Empordà i recorre la indústria del suro. Jaume Vilalta, a plató, explica que les cèl•lules del suro van ser les primeres cèl•lules que es van observar.



L’alzina surera només creix en algunes àrees molt concretes de bosc mediterrani, les que tenen la terra àcida, no calcària. Això fa que el Baix Empordà sigui un dels pocs llocs al món on prospera aquest arbre.
L'alzina surera té una escorça molt gruixuda, flexible i aïllant: tant, que protegeix l'arbre de les flames. El suro només s’extreu a la primavera i l’estiu, quan l’arbre està creixent i és més fàcil separar l'escorça del tronc. La reportera Samantha Vall aprofita que els germans Pagès estan escorxant l’alzina surera per conèixer l’ofici. El més important és no clavar la destral fins a l’escorça interna, perquè es pot ferir l’arbre.
Un cop extreta, la pela es bull dues vegades perquè, primer, perdi la forma de tronc i, després, sigui més flexible. Després de les dues bullides ja pot passar a la indústria. Tot i que la major part es destina a taps, hi ha altres aplicacions: se’n fan jaquetes, paraigües i fins i tot pilotes de futbol.

Un matalàs de pilotes microscòpiques
Vist al microscopi, el suro és, de fet, un matalàs de pilotes plenes d'aire i hermèticament embolicades per suberina. Jaume Vilalta, a plató, explica que la suberina és un polièster natural, un material molt elàstic i resistent que generen les cèl•lules de l'escorça de tots els arbres, però en el cas de l'alzina surera la seva producció és excepcional. Aquestes pilotes d'aire tenen la capacitat de deformar-se i absorbir energia, però es recuperen ràpidament.
Aquesta és una propietat important perquè un tap s’adapti al recipient i no deixi passar el líquid. Però la gràcia és que, com que és un producte que prové de la natura, té una certa porositat i deixa passar l’oxigen. Així, el vi pot evolucionar sense fer-se malbé. Però quant oxigen ha de passar? A Vitec, Parc Tecnològic del Vi, a Falset, tenen l’única màquina a Espanya capaç de mesurar quant oxigen passa a través del tap. El responsable d’enologia de VITEC, Jordi Roselló, ens demostra com massa oxigen acaba rovellant el vi. Amb aquestes dades objectives, els viticultors ja no trien a cegues, poden comprar el tap que s’adapti millor al seu vi.
L'únic inconvenient que pot tenir un tap de suro és que encomani olors al vi. Samantha Vall, guiada pel gerent del centre de recerca Cork Center, Iván Fernández, fa un tast de taps de suro. El que s’olora és en realitat aigua, en la qual han tingut submergits els taps perquè desprenguin les seves aromes. En detecten alguns que fan olor de podrit. Això és degut al tricloroanisol o TCA, que és una molècula química que prové del clor i que fa olor.Es poden donar casos en els quals la matèria primera, ja sigui suro d'una sola peça o derivats, continguin compostos químics derivats d'activitat fúngica i que són capaços de contaminar aromàticament el vi o el cava malgrat estar presents en concentracions molt petites, de l'ordre de nanògrams per litre (un nanògram és mil milions de vegades més petita que el gram). Un d'aquests compostos és el cloranisol o TCA, que té un record a florit, cartró humit, humitat. Tot i que cal recordar que no és l'únic tot i que sí el més conegut i perseguit.
Val a dir que un vi podria presentar aquest defecte i en canvi caldria anar a buscar el culpable no al tap de suro sinó a les instal.lacions de vinya, del celler o a alguna de les pràctiques emprades durant l'elaboració del vi, com ara les filtracions, dipòsits emprats, pràctiques d'higiene emprades, bótes de fusta (roure principalment) emprades i estat d'ús de les mateixes.

A Catalunya, l’alzina surera es pela només cada 14 anys i actualment el mercat és per fer taps de vi o cava. Un arbre pot arribar a viure centenars d’anys, però és molt difícil calcular quants taps s’extreuen d’un arbre perquè depèn molt de la mida i del gruix. Un bon tap és el que és uniforme, sense forats.

El suro i la història natural
A plató, Jaume Vilalta explica, també, que les cèl•lules del suro van ser les primeres cèl•lules que es van observar.
El 1665, el savi anglès Robert Hooke, mirant una làmina de suro pel microscopi, va veure uns compartiments que li van recordar les cel•les que fan les abelles. I per això va batejar els organismes que havien creat aquesta estructura amb el nom de cèl•lules, de cel•la.
I, finalment, una nota etimològica. Les paraules suro i suberina vénen del llatí “suber”, que vol dir escorça, còrtex. I la paraula “surar”, com a sinònim de “flotar”, ve precisament de les propietats que té el suro per la seva poca densitat, menor que la de l'aigua.