Reemissió 11/12/12 22:40
Un enginyer que va inventar el velcro netejant el seu gos; un metge que va dir que calia rentar-se les mans i el van pendre per boig (després el van reconèixer com a pare de l’asèpsia); un savi que potser no ho era tant, perquè afegint plom a la gasolina i descobrint els CFC, va crear un greu problema ambiental; un mariner enamorat que es va voler suïcidar amb mata-rates i va permetre així trobar el precursor del sintrom; el descobriment de la vitamina C com a agent antiescorbut i la utilització de radiació com a tractament contra els tumors. Tot això i molt més a “Quèquicom i... els descobriments” (part 1).
Reemissió 11/12/12 22:40

reemissió11/12/12, 22:10
La llonganissa és un producte càrnic de gran valor nutricional i de molta tradició al nostre país. De fet Vic se’n pot considerar la capital mundial. Però tot el procés d’elaboració es du a terme a Vic? Al QQC reconstruirem la història complerta d’una llonganissa. Gràcies a la traçabilitat continguda en les etiquetes seguirem la pista d’una llonganissa a través de l’assecador on es va curar, la fàbrica on es va embutir, l’escorxador en el que varen sacrificar el porc, la granja on es va engreixar, la truja que el va parir i el mascle que el va engendrar per inseminació artificial. Sense oblidar la problemàtica i el tractament dels purins i el maneig dels porcs en extensiu, a base de glans. Tot plegat un viatge d’uns quants centenars de kms al voltant de diferents comarques catalanes i que acaba dins d’un entrepà.

reemissió 11 de desembre de 2012

Els castellers fan servir la força amb saviesa per aixecar construccions humanes que poden arribar a ser de 800 participants i de 10 metres d’alçada. Han passat de guiar-se intuïtivament a aplicar una tècnica depurada que inclou coneixements de física, arquitectura, biomecànica, fisiologia i psicologia, que ara s’apliquen per millorar el rendiment i la seguretat del món casteller. “Quèquicom” analitza molts d’aquests principis ajudat per Jaume Rosset, director mèdic de la coordinadora de colles castelleres i membre dels Minyons de Terrassa.
A més, el reporter Pere Renom s’estrena com a casteller amb els Micacos de Badalona per poder entendre els castells també des de dins.

Reemissió el 9 d'octubre

La suor és una reacció del cos necessària per viure. Sense, moriríem ofegats. Hi ha persones, però, que la pateixen en excés: és el que s’anomena hiperhidrosi.

Emissió 20 de juny de 2012

El càncer de colon és el més freqüent i en canvi, és el més desconegut, tot i que a Catalunya, cada any, hi ha 6000 casos nous.
Diagnosticar-lo a temps és clau per a poder-lo tractar. En Pedro Labrador té 63 anys i, gràcies a una nova prova de detecció precoç, ha descobert que té un tumor maligne a l’intestí gruixut. Cal extirpar-li el colon sencer per evitar que es reprodueixi el tumor. De totes maneres, el que més l’angoixa a en Pedro és la possibilitat que li facin un anus artificial.
El Dr. Antoni Castells, del Clínic de Barcelona, explica que ara és molt fàcil prevenir el càncer colorectal. N’hi ha prou amb una petitíssima mostra per saber si la femta conté traces de sang. Si hi ha sang, pot ser que hi hagi un pòlip o be un càncer. I per saber-ho es fa una colonoscòpia.
De la ma del Dr. Castells, la reportera Georgina Pujol practica sobre un model de plàstic la tècnica de la colonoscòpia, que és molt poc agressiva. Més tard entra a quiròfan amb el cirurgià Antonio de Lacy, que opera a en Pedro amb una nova tècnica que permet veure l’interior del cos en 3 dimensions. Això permet que l’operació sigui més ràpida i segura.

Estrena 20 de juny de 2012

El taverner Brand, va pensar que, pel color, el pipí havia de contenir or. Amb l’ajut de tot un regiment de soldats va acumular centenars de litres de matèria primera. No va veure brillar l’or, sinó el fòsfor: havia inventat la forma d’aïllar aquest element químic.
Aquesta anècdota obre el segon capítol de “Quèquicom i... els descobriments”. I també sabrem com es va observar la primera cèl•lula mirant una làmina de suro al microscopi; la manera com Gaudí va aplicar l’arc catenari; o quina relació hi ha entre el beri-beri i l’arròs blanc. Els pirates feien mal alè i tenien la boca lletja perquè encara no sabien que cal prendre vitamina C.

Fa nou anys, en Joel era un nen obès. Va arribar a pesar 95 quilos. Ara que té 18 anys, la reportera Georgina Pujol el retroba per veure com ha evolucionat. En aquest capítol, entenem per què els aliments més greixosos i calòrics, enganxen tant. I per què el sucre és l’enemic més dolç, que fins i tot altera l’estat anímic. Els nens canvien l’entrepà de berenar per brioixeria industrial. I aquest només és un dels motius que fan que a Catalunya, un de cada 4 nens, d’entre 3 i 12 anys, tingui un excés de pes i de greix.



L’endocrinòloga de la Vall d’Hebron Marian Albisu és qui va tractar en Joel. Ella assegura que tant el sucre com els aliments que són més apetitosos i calòrics “enganxen”. S’han fet experiments científics amb ratolins que demostren que aquestes bestioles són capaces de fer un gran sobreesforç per aconseguir el menjar que els provoca més plaer que no pas l’altre, igual de nutritiu.

La doctora Albisu constata que una de les causes de l’obesitat és el fet d’engolir, en lloc de menjar pausadament, a banda de veure que les famílies ja no segueixen la dieta mediterrània. Al dia, els nens només prenen una peça de fruita. I, en realitat, n’haurien de menjar dues com a mínim. Un altre problema afegit és que se substitueix l’entrepà de l’esmorzar o del berenar per brioixeria industrial. Per als nens és molt més llaminera, però engreixa de manera desmesurada.

Des de la consulta, la doctora Albisu intenta convèncer els nens obesos que es poden aprimar. I que, si segueixen una dieta de manera estricta, en un any poden canviar la seva aparença. I és que a la llarga, l’obesitat pot portar problemes de salut molt greus.

Amb la doctora en bioquímica i especialista en nutrició naturista, Olga Cuevas, descobrim quants grams de sucre té un refresc de taronja o un grapat de llaminadures. El problema de menjar sucre refinat és que no porta totes les fibres, vitamines i minerals que necessitem per metabolitzar-lo adequadament. La doctora Cuevas explica que quan consumim molt de sucre de cop, puja el nivell de glucosa a la sang. Això provoca que la persona, en aquell moment, estigui molt hiperactiva. Però quan l’efecte del sucre baixa, provoca un estat d’apatia. I fa que es vulgui tornar a menjar sucre, per sentir la pujada un altre cop.

La reportera Georgina Pujol ajuda l’odontòloga pediatra Emma Fortea a explicar l’aparell digestiu als nens de primer de Primària de l’escola Turó de Can Mates de Sant Cugat del Vallès. Com que l’aparell digestiu comença a la boca, la mestra del seu fill li demana que els ho expliqui de manera molt gràfica. A banda, també els parla d’on van a parar els nutrients i quins aliments són més profitosos per als ossos, els músculs o els diferents òrgans, com el cervell.

Al plató, el director i presentador del programa, en Jaume Vilalta, demostra que per buscar l’equilibri nutricional, no cal fer equilibris en cada plat. La qüestió és cobrir les necessitat bàsiques i si un dia ens passem de voltes compensar-ho amb una mica de moderació. Bàsicament, per no engreixar-nos, hem de menjar el que gastem o gastar el que mengem.

L’única vacuna que hi ha ara al mercat té 90 anys però no protegeix als adults de la tuberculosi pulmonar, que és la més comuna. La vacuna Ruti que va néixer a l’Hospital Universitari Germans Trias i Pujol, està finançada per l’empresa Archivel Technologies. És la primera vacuna que atura el desenvolupament de la tuberculosi en persones que estan infectades i encara no en tenen símptomes. Redueix el tractament de la infecció tuberculosa latent de nou mesos a un mes. Probablement es començarà a comercialitzar el 2015.



La reportera Georgina Pujol visita en el laboratori on es fabrica la vacuna Ruti. Allà es poden veure els cultius dels bacils de la tuberculosi (uns bacteris en forma de coma). Però per entrar-hi, cal extremar les precaucions de seguretat per l’elevat risc de contaminació biològica.

La periodista també assisteix al moment en que la pneumòloga Malú de Souza dóna la notícia a un pacient del Raval que té la malaltia. Es tracta d’una persona procedent del Paquistan que es tracta en la Unitat de prevenció i control de la tuberculosi de Barcelona, al CAP Drassanes. Com que a l’inici el pacient està en una fase contagiosa, cal aïllar-lo i administrar-li la medicació. No hauria de viatjar en metro, ni autobús, ni estar en llocs tancats amb d’altres persones sense mascareta perquè la tuberculosi es transmet via aèria. Tot i que el tractament és molt llarg, dura sis mesos, al cap de 30 dies el malalt deixa de contagiar.

Quan el personal sanitari comprova que el pacient no seguirà bé el tractament, poden demanar que se l’ingressi amb una ordre judicial a un centre de salut especial. Això es fa per evitar que es produeixi una epidèmia.

L’agent comunitari de salut també té un paper clau a l’hora d’evitar que la malaltia s’escampi. La Georgina Pujol n’acompanya un de l’Agència de Salut Pública de Barcelona que visita cada dia un pacient bolivià per comprovar que es prengui la medicació i respondre els dubtes que pugui tenir. No es tracta únicament de vigilar-lo sinó també que se senti acompanyat emocionalment.

Avui en dia, la tuberculosi és una malaltia que al primer món es cura. Però encara està estigmatitzada perquè s’associa a la pobresa. La Georgina Pujol coneix a Dolors Aixalà, una periodista que va tenir la tuberculosi i que, temps després d’haver-se curat, es reivindica com a tuberculosa glamurosa. És una manera simpàtica d’expressar que aquesta malaltia no distingeix entre rics i pobres.

Al plató, el director i presentador del programa, en Jaume Vilalta ens explica com es contrau la tuberculosi, des que el bacil responsable de la malaltia entra al cos humà i s’activa, fins als intents fallits del sistema immunitari per destruir-lo. I finalment, ens dóna les claus per entendre com actua la vacuna Ruti de la tuberculosi.

Cada cinc anys regenerem completament el nostre esquelet. Però cal practicar esport i mantenir una bona dieta per ajudar a prevenir l’artrosi i l’osteoporosi.

estrena 29 de febrer de 2012



L’osteoporosi
Josefa Miñán té osteoporosi, els seus ossos s’han anat debilitant amb el temps, sense que ella se n’adonés, fins que, fa tres o quatre anys, es va fracturar unes vèrtebres. Des d’aleshores ha tingut diverses complicacions de la malaltia que han provocat una nova fractura, en aquest cas, de maluc. Ara es recupera d’una intervenció quirúrgica en què li han posat una pròtesi per substituir el tros d’os trencat. Aquesta és una solució mecànica del problema, però, si no li tracten la malaltia de base, l’osteoporosi, hi ha una probabilitat molt alta que es faci noves fractures de les quals ja no es podrà recuperar.
L’osteoporosi és una descalcificació progressiva de gairebé tot l’esquelet. El resultat és una disminució generalitzada de la resistència mecànica de l’esquelet, tot i que hi ha certs punts crítics on s’acumula més càrrega i és més fàcil que l’os falli. El doctor Adolf Díez, de l’Hospital del Mar, explica que aquests punts crítics són les vèrtebres lumbars i dorsals, el cap del fèmur, el radi i l’húmer.
La millor manera d’evitar les fractures és mirar de no caure. La major part de les caigudes es donen a mitjanit, quan es va al bany. Alguns consells per evitar les caigudes són: encendre el llum abans d’aixecar-se del llit, estar uns instants assegut al llit, en lloc d’aixecar-se immediatament, en cas de limitacions visuals, posar-se les ulleres, calçar-se unes sabatilles amb sola de goma, mai caminar amb mitjons, eliminar obstacles i catifes lliscants, ajudar-se d’un bastó o una crossa, si és necessari, prendre somnífers únicament sota prescripció mèdica i en les dosis indicades, adaptar el mobiliari, instal•lar baranes i passamans i substituir banyeres per dutxes.
El reporter Pere Renom assisteix a una operació de reconstrucció d’húmer, en una dona osteoporòtica que se l’havia fracturat en una caiguda. Els metges aprofiten que aquest os està accessible per fer-li una prova de resistència mecànica anomenada microindentació. Aleshores repeteixen la mateixa prova a la tíbia (a través de la pell) i comparen els resultats. El doctor Xavier Nogués, de l’Hospital del Mar, explica que: el que aconseguirem és que el malalt, o els pròxims malats, simplement fent una determinació a nivell de la tíbia, podrem reproduir el que passarà; de fet, aquí, a l’húmer, i el cirurgià podrà decidir quin tipus d’intervenció haurà de fer. El cirurgià Carles Torrents explica que en casos com aquest s’acostuma a col•locar l’os a lloc i es cus a través dels tendons per tal d’aprofitar els vectors de força. Si tot va bé, aquesta pacient recuperarà la mobilitat del braç, però continuarà tenint osteoporosi i, per tant, risc de noves fractures. La millor manera d’evitar l’osteoporosi és la prevenció. Durant la menopausa, les dones experimenten una reducció molt important de la producció d'estrògens. Aquesta baixada hormonal accelera la descalcificació i provoca que perdin fins a un 2% de la massa òssia cada any. En conseqüència, es dispara el risc de fer-se fractures. Per detectar l’osteoporosi a temps, es recomana a les dones amb factors de risc que es facin densitometries a partir de la menopausa. La densitometria és una tècnica que mesura la densitat òssia a diferents parts del cos. Si els valors se situen lleugerament per sota d’1 g/cm2, la dona té risc de fer-se fractures i s’ha de sotmetre a tractaments preventius.
Al plató s’explica que al cos tenim els osteoclasts, cèl•lules encarregades de destruir os, i els osteoblasts, cèl•lules encarregades de regenerar-lo. D’aquesta manera renovem completament el nostre esquelet cada cinc anys. Però, amb l’edat, les cèl•lules encarregades de regenerar l’esquelet perden funcionalitat abans que les cèl•lules encarregades de destruir-lo i, com a conseqüència, es produeix l’osteoporosi. També s’explica que els ossos tenen una estructura reticulada per tal de ser més resistents i lleugers alhora. Els envans s’anomenen trabècules i tenen la capacitat de reorientar-se en funció de les forces que reben mitjançant els osteoclasts i els osteoblasts. Finalment, el calci que ingerim en la dieta només s’acumula als ossos durant l’etapa de creixement. Però n’hem continuar consumint durant tota la vida, ja que el necessitem per diverses funcions biològiques. Si no ho fem, el cos descalcifica els ossos per obtenir-ne i podem patir osteoporosi.

L’artrosi
Marta Esteban pateix artrosi als genolls des de fa uns cinc anys. Com que l’artrosi és una malaltia crònica no ha tingut més remei que adaptar-se i aprendre a conviure-hi. El reumatòlog Pere Benito, de l’Hospital del Mar, explica que l’artrosi depèn de tres factors: el primer és la qualitat de les estrucutres que componen l’articulació, el cartílag, l’os, la sinovial, la membrana, els lligaments, els meniscos, i que això ve condicionat genèticament. Una altra seria la feina, l’esforç, el treball a què sotmetem aquestes estructures que acabem de dir, més o menys intens. I una altra seria el temps transcorregut en aquesta situació.
És a dir, tot i que, amb l’edat, la incidència d’artrosi augmenta, una sobrecàrrega continuada també pot desenvolupar artrosi en joves. Per exemple, els tenistes professionals o les persones que treballen amb martells pneumàtics poden desenvolupar artrosi al colze, els fusters i els lampistes que passen moltes hores ajupits i els jugadors de bàsquet, que salten constantment, poden tenir artrosi als genolls, els jugadors d’handbol i els llançadors de jabalina, artrosi a l’espatlla, els paletes i pagesos, que carreguen molt pes, poden fer artrosi de malucs i, fins i tot, es va descriue als anys 70 un tipus d’artrosi a les mans pròpia dels munyidors de vaques. Segons el doctor Benito: l’artrosi no té curació. El que han de fer els pacients és descarregar, enfortir i lubrificar. Descarregar vol dir fer que l’articulació treballi en les millors condicions possibles, no la sobrecarreguem, no ens engreixem, no mantiguem males postures. Enfortir, perquè l’articulació funcioni la musculatura l’ha de fer anar, com la politja necessita una corda per poder treure el cubell del pou, doncs enfortim aquestes coses, enfortim aquests ‘muscles’, el quàdriceps, la musculatura de les mans, de les espatlles, de la columna, fer gimnàs. I lubrificar seria anem a donar-li els medicaments per minimitzar aquests símptomes que són el dolor i la limitació. Fem servir analgèsics i antiinflamatoris.
El dolor, el percebem com una experiència integral, única, però, en realitat, el dolor té tres dimensions. La dimensió sensorial, que és la sensació física de dolor, la dimensió emocional, que és el patiment, la suor, la taquicàrdia, la hiperventilació, i la dimensió cognitiva, que són les estratègies que adoptem per afrontar el dolor. Per obtenir valors objectius de dolor, un equip de reumatòlegs de l’Hospital del Mar estan duent a terme diferents assajos clínics amb la tècnica de ressonància magnètica. El procediment consisteix a provocar un dolor agut a un pacient amb artrosi i veure què passa al seu cervell. Segons el reumatòleg Jordi Monfort, aquests assajos permeten avaluar l’efectivitat dels diferents fàrmacs per tractar l’artrosi.
Al plató s’explica que una articulació com el colze o el genoll es compon de: ossos, tendons que els subjecten, músculs que els mouen, cartílags que els protegeixen de la fricció i líquid sinovial que actua de lubrificant. Però si el cartílag es desgasta, acaba apareixent l’artosi.

L’artrosi i l’osteoporosi
L’osteoporosi i l’artrosi són les dues malalties més freqüents de l’esquelet. Però, malgrat que són molt comunes, no sempre es detecten amb facilitat. De vegades obliguen els metges a fer unes quantes proves per descartar altres malalties fins que encerten el diagnòstic. Un d’aquests casos anòmals és el de Xavier Kirchner, un home de 63 anys amant de l’esport que es va fer una lesió mentre preparava una marató. L’equip del doctor Tey de la Clínica Dexeus va practicar-li una sèrie de proves com la radiografia, la ressonància magnètica i la gammagrafia i va determinar que havia patit una fractura al cap del fèmur per estrès, sense desplaçament. Un os té una determinada resistència mecànica. Els impactes o les càrregues que superen aquesta capacitat provoquen la fractura. De vegades, però, una càrrega relativament lleugera que es repeteix moltes vegades també pot fracturar l’os. Aquest tipus de fractura s’anomena fractura per estrès. Darrere d’aquesta fractura hi havia una artrosi i una osteoporosi incipients, i una malformació congènita del cap del fèmur que provocava un conflicte mecànic.
Amb aquest diagnòstic, el tractament d’en Xavier és ben simple: deixar passar el temps fins que el seu propi cos reconstrueixi l’os trencat. Però l’alta definitiva no li donaran fins que hagi passat un any, ja que el fèmur té el que s’anomena una circulació terminal. La sang hi arriba per un sol vas i, si s’obstrueix o es lesiona, el cap del fèmur s’acaba necrosant i s’ha de substituir per una pròtesi. Si en un any no s’ha necrosat és senyal que continua ben irrigat. Si és així, en Xavier espera poder córrer finalment una marató.

Un 3% de la població pren sintrom, un anticoagulant de la sang que ajuda que sigui més líquida i, per tant, que no es formin taps o trombes que podrien ser mortals. Aquest anticoagulant està basat en el mateix principi que el mata-rates, el dicumarol, l’aplicació mèdica del qual es va descobrir gràcies a una desgraciada història d’amor. Una mateixa substància pot salvar vides o ser un potentíssim verí. I és que, com ja va dir Paracels cap a l’any 1500, “el verí està en la dosi”.
A Catalunya hi ha un pla perquè les persones que prenen sintrom (en general a causa d’operacions al cor o de trastorns circulatoris) puguin fer-se el control de la coagulació a casa en comptes d’haver d’anar sovint a l’hospital. És tan important ajustar la dosi que, si no es fes així, aquestes persones podrien dessagnar-se o fer trombes. La Samantha Vall visita un dels primers pacients que es fa ell mateix el control a casa.

Reemissió el 22 de febrer de 2012