La reportera Samantha Vall és atropellada per un cotxe mentre està parlant a càmera. És un accident molt impactant perquè el cotxe l’arrossega carrer avall.... o potser, no.




Finalment, es veu que tot és mentida. L’equip ha recreat una situació, molt de moda actualment per internet, per demostrar que no t’ho pots creure tot a la primera. Una empresa puntera en tractament d’imatge, Glassworks, ajuda l’equip de reporters a fer que tot sembli real.

Cada vegada més, amb les noves tecnologies, és més fàcil crear històries i fins i tot fer-les passar per reals. A “Quèquicom” s’ensenyen alguns trucs per canviar la realitat que ens envolta i enganyar l’espectador.

També donen una classe de llenguatge audiovisual a uns nens de l’escola Sant Ignasi de Barcelona. Un personatge que fa d’explorador actua davant els nens mentre la Samantha el grava i les imatges també es reprodueixen en una televisió. El grup ha de comparar el que fa el personatge amb el que veuen per la tele. I s’adonen que escalar una paret és simplement arrossegar-se per terra i inclinar la càmera.

Els efectes també poden ajudar a explicar millor una història sense tergiversar-la. És el cas dels chromas que s’utilitzen als informatius. La Samantha xerra amb el corresponsal a París de TV3, Toni Cruanyes, i explica per què es pot incrustar la imatge que es vulgui damunt un color predeterminat. Habitualment, aquest color predeterminat és un to de verd que costa de trobar a la natura. Per exemple, la pell humana no el té, aquest to. Electrònicament, es diu a la càmera que tot el que tingui aquest to de verd el faci transparent. A partir de llavors ja es pot incrustar la imatge que es vulgui.

També expliquen com és l’efecte de la publicitat que envolta els camps de futbol i que per televisió es veu aixecada. Tot és qüestió de perspectiva. La publicitat en realitat està col•locada a terra, amb la lletra o imatge molt deformada. Això és així perquè, de lluny, des del punt de vista de la càmera es vegi bé i, a més, en posició vertical.

Amb la cap de Comunicació de l’Escola Massana, Glòria Bonet, s’endinsen també en el món de la fotografia i analitzen les cames de Carme Chacón, que van aparèixer en una revista en una posició anatòmicament dubtosa. A més, la reportera Samantha Vall apareix també parlant a la contraportada d’un diari amb un petit parany que l’audiència haurà de captar. I al final del programa, el presentador Jaume Vilalta dóna les claus de per què el cervell estalvia energia i es fixa en el que en aquell noment creu important, passant per alt canvis que es produeixen de manera molt suau. A més, el presentador Jaume Vilalta explica la influència de l’enquadrament, el muntatge i la postproducció en la percepció de la realitat per part de l’espectador. Tot això, amb l’exemple de l’agressió de Mourinho a Tito Vilanova.

La reportera Samantha Vall és atropellada per un cotxe mentre està parlant a càmera. És un accident molt impactant perquè el cotxe l’arrossega carrer avall,... o potser, no. Aquesta setmana, "No t'ho creguis tot a la primera". Un Quèquicom ple de trucs!

La Gal•la, una nena de 4 anys, comença a aprendre a escriure. El seu pare, el reporter Pere Renom, en fa el seguiment durant 7 mesos i grava els seus progrés en la identificació de síl•labes, dels fonemes i la seva representació en grafemes, les lletres de l’alfabet. A plató, Jaume Vilalta explica la curiosa història de la lletra B des del jeroglífic egipci –que representava conceptes- fins a l’alfabet llatí, que representa sons.

Estrena 25 de gener 2012

La llana és una material aïllant ideal. Per això a les ovelles les han d’esquilar a l’estiu; si no, passarien tanta calor que fins i tot podrien no quedar prenyades. Actualment s’ha descobert que la llana també té uns altres lípids, que són les ceramides, molt semblants a les que nosaltres tenim a la pell. La llana també és molt bona per “abrigar” les cases. “Quèquicom” visita a Lleida una casa de fusta amb les parets farcides de llana xisqueta, de les ovelles autòctones del Pallars.

Estrena: 18 de gener 2012



Quan s’esquila una ovella, les mans queden olioses. El pastor de la Vall d’Àssua, David Escur, en xolla una a tisora, el mètode tradicional, i en acabar rentem el velló. Una vegada rentat hi posem un llençol. Aquesta acció la feien abans a l’alta muntanya perquè la roba de llit quedés més suau. I és que la llana té una substància, la lanolina, que és un suavitzant natural. Per això no és per casualitat que el xai sigui el símbol de la suavitat. El presentador, Jaume Vilalta, explica com s’extreu aquest oli, però després n’hi tornem a posar en forma ja de suavitzant, perquè quedi esponjosa i suau.
Curiosament, quan hi afegim suavitzant, la tornem a “embrutar”, hi posem greix, unes molècules –uns tensioactius– que s’adhereixen als fils i que tenen una cua greixosa que dóna aquest tacte suau.
Aquest recobriment protegeix els teixits i la roba dura més.
D’altra banda, com que el suavitzant penetra per tots els racons de la fibra, el teixit guanya volum i es torna esponjós.


La investigadora química del CSIC, Ma. Lluïsa Coderch, ha extret les ceramides de la llana i ha vist que podrien ajudar al tractament de les pells atòpiques, que es deshidraten perquè els falten precisament les ceramides.

L’arquitecte i propietari de la casa, Josep Bunyesc, ja fa més de dos anys que hi viu amb la seva família i que recull dades reals per comprovar com, gràcies a l’aïllament de la llana, fan un estalvi important de calefacció. La periodista Samatha Vall també comprova que la llana compleix els requisits mínims d’aïllament acústic, comparant-la amb una casa feta de maons.

“Quèquicom” no deixa el Pallars i s’endinsa en el món dels tints naturals per a la llana. La Lina Ratia utilitza llana xisqueta, rústica i dura, per tenyir els cabdells amb plantes que troba al voltant de la seva masia a Peramea, al Pallars Sobirà. Amb ortiga, noguera, roja... i amb el mètode de l’assaig-error va aconseguint uns colors suaus que tenyeixen la llana després de posar-la en aigua calenta. I no s’encongeix? El presentador, Jaume Vilalta, explica que, en realitat, el que fa encongir la llana no és l’aigua calenta sinó el fregament o rebregament de la fibra mullada. Ho demostra amb dos jerseis de llana: de fet, un pèl de llana no s’encongeix, és el fil de llana el que s’escurça.

Jugar estimula la creativitat, la intel•ligència i les capacitats socials. Els espectadors podran comprovar-ho des de casa resolent alguns jocs d’enginy que se’ls proposarà durant el programa. El reporter Pere Renom analitza les diferències entre nens i nenes quan juguen al pati. L'expert Oriol Ripoll proposa variants de jocs com el parxís o el pedra-paper-estisores per estimular el pensament creatiu a partir de les solucions múltiples, el canvi de normes i l’exploració per assaig i error. Els videojocs han introduït noves possibilitats que ben aprofitades també resulten estimulants. En aquest capítol, jugant, l’espectador aprendrà com s’aprèn.

Estrena 11 de gener de 2012.

En aquest capítol, diversos científics responen algunes preguntes curioses fetes pels espectadors al llarg del temps, des de l’eficiència de les polseres amb “poder equilibrant” fins als efectes del picant.

Quina és la raça de gos més intel•ligent? Posar pasta de dents a les cremades va bé? Quèquicom respon de forma clara i breu aquestes i altres preguntes que els espectadors han fet arribar al programa. Hi ha qüestions tan curioses com “Quina mena de menjar fa fer pets?” o “Què és un ull de poll?” i totes tenen una explicació científica ben interessant.

És veritat que els esquerrans tenen un do per a les arts, els esports i les matemàtiques? Com funciona el seu cervell? Quèquicom respon a aquestes i altres preguntes amb les proves que li fan a la reportera Marta Casagolda, que és esquerrana.



El cervell està dividit en dos hemisferis. La lateralitat és conseqüència de la distribució de funcions que s'estableix entre els dos hemisferis cerebrals. En els dretans, les neurones destinades al llenguatge oral acostumen a estar en l’hemisferi de l’esquerra, però en els esquerrans poden estar en diferents llocs.
En el cas que a un esquerrà l’hagin d’operar del cervell és imprescindible saber des de quina àrea precisa controla la parla. Sobre aquesta hipòtesi, un equip d’investigadors de la CRC, Corporació Sanitària, sotmet Marta Casagolda a una ressonància magnètica funcional. A més, el Dr. Josep Espadaler, cap de neurologia del Parc de Salut Mar, li fa una estimulació magnètica transcranial. Es tracta d’excitar elèctricament el seu cervell, sense tocar-lo, de manera que es trobi sense marge d’error la zona de la parla. La Marta queda durant uns segons muda. Ja tenen localitzades les neurones que no haurien de tocar en cas que hagués d’entrar a quiròfan per no deixar-la sense parla. Ara, els neurocirurgians operen sempre els esquerrans tenint un mapa exacte de l’organització del seu cervell.

Només els humans som dretans o esquerrans? No. “Quèquicom” visita la Fundació Mona de Riudellots de la Selva on han estudiat quina mà prefereixen els ximpanzès en la motricitat precisa. I han vist que són iguals que els humans, hi ha un 10% d’esquerrans i el 90% són dretans. És un estudi pioner que han comparat amb ximpanzés salvatges al Congo i n’han extret les mateixes conclusions.



El Dr. Joan Déus, de CRC Corporació Sanitària, assegura que l’important és definir la lateralitat. Als 6 anys hauria d’estar adquidida del tot, perquè és el moment que el nen comença a llegir i escriure. Si no és així, s’ha d’ajudar els nens a definir-la. El fet de ser esquerrà no està relacionat ni amb la dislèxia, ni amb el tartamudeig, ni amb més dificultats per aprendre la lectoescriptura, però sí que la persona que escriu amb l’esquerra té tendència a fer el grafisme al revés.

Un desfibril·lador val mil euros i pot salvar la vida de qui ha tingut un atac de cor. El pot fer anar una persona inexperta, però només hi ha un marge de pocs minuts per actuar. ¿Una prova d’esforç pot ajudar a prevenir els atacs de cor? El Dr. Ramon Brugada té prestigi mundial en aquest camp.



Cardiopaties congènites
Quaranta morts sobtades en una mateixa família de dues mil persones a Canàries. Fins que no van saber que la causa era cardíaca i hi van poder posar remei, els membres d’aquell tronc familiar vivien atemorits perquè no sabien si moririen de cop. “Quèquicom” retrata aquest cas i visita el Centre de Genètica Cardiovascular de Girona, on l’equip del cardiòleg Ramon Brugada ha trobat la causa genètica de la malaltia coronària dels familiars de Canàries, anomenada taquicàrdia catecolaminèrgica polimòrfica ventricular. 200 persones han heretat la malaltia i molts d’ells ara porten implantat sota la pell un desfibril•lador, que en cas d’aturada cardíaca es posa en marxa i els salva la vida.

El desfibril•lador
De fet, a Catalunya cada any moren gairebé quatre mil persones de mort sobtada cardíaca, deu vegades més que d’accidents de trànsit. Per això, el Dr. Ramon Brugada, juntament amb la Diputació de Girona, el Dipsalut, ha posat en marxa: “Girona, territori cardioprotegit”. I es preveu la implantació de desfibril•ladors públics pels carrers de tots els pobles gironins. I per què un desfibril•lador? Perquè és un aparell molt fàcil de fer-lo servir, i si una persona té una aturada cardiorespiratòria el pot salvar. Mai li farà mal, perquè l’aparell és tan automàtic que només actua en cas necessari. “Quèquicom” grava una sessió explicativa que es fa als nens de l’escola Salvador-Vilarrasa, de Besalú. El cardiòleg els explica, amb l’ajuda d’un ninot, com han d’actuar.


Com actua un desfibril•lador ?
7.000 litres és la quantitat de sang que bomba el cor en un sol dia, cada dia de l’any i durant tots els anys de la nostra vida. La contracció del cor és progressiva: comença per un extrem i acaba per l’altre, com en una manxa de peu. És un mecanisme molt eficient.
Tota l’activació muscular en el nostre organisme és elèctrica. El transmissor elèctric del cor és el sodi (Na). Per tal d’aconseguir una contracció progressiva perfecta, l’activació elèctrica es produeix per simpatia o en cascada. Sobtadament, aquesta cadència es pot desordenar. Quan les contraccions de les fibres musculars són descontrolades, es diu que el cor ha començat a fibril•lar. Tremola, però ja no bombeja. Cada minut que passa és pitjor: al cap de 5 o 6 minuts es pot perdre la memòria, la parla, la capacitat de moure membres... Finalment, quan s’arriba als 10 minuts s’està a les portes de la mort.
En aquestes situacions és urgent aplicar el desfibril•lador. Aquest aparell aplicarà un xoc elèctric al cor, l’aturarà i li farà un rèset, de manera que reprendrà el funcionament normal.
Gràcies a la implantació de desfibril•ladors al carrer i als portàtils, que ara també duen els policies locals a la província de Girona, els de Calonge van salvar la vida a un estiuejant.

La prova d’esforç
I com es pot saber si es té el cor sa? Amb una prova d’esforç. La reportera Samantha Vall estressa el seu cor i el posa al màxim de pulsacions per minut sobre una cinta rodant.
I com se sap la freqüència cardíaca màxima d’una persona? Amb una fórmula matemàtica molt senzilla: 220 pulsacions menys l’edat. Una persona de 20 anys, 220-20= 200. Només que aquesta persona arribi al 80% de 200, ja és suficient per donar per bona la prova.
Mentre la Samantha fa la prova d’esforç, li fan també un electrocardiograma i un ecocardiograma. La primera prova et diu en quin estat es troba l’electricitat del cor. Aquesta electricitat la generen les cèl•lules cardíaques perquè el cor bategui. Si falla l’electricitat del cor tenim una arítmia, cosa que vol dir que el batec es descompensa i el cor pot entrar en fibril•lació auricular. Llavors el cor tremola, no batega i per tant no arriba sang al cervell. La persona es desmaia i en 10 minuts, mor. L’altra prova, l’ecocardiograma, et diu com està mecànicament el cor: si el múscul es contrau i relaxa bé.
Es recomana que totes les persones abans de fer exercici es facin una prova d’esforç. Tot i així a vegades cal més d’una prova per detectar el problema. És el que li va passar al futbolista belga, Anthony Van Loo, que li van detectar una arítmia greu quan va pujar de categoria. Ell ha decidit continuar jugant a futbol amb un desfibril•lador automàtic implantat. “Quèquicom” té les imatges del dia en què, durant un partit, va caure a terra sense motiu aparent i el desfibril•lador li va salvar la vida.
Però el cas de l’Anthony és excepcional. La majoria de la gent que porta desfibril•lador sota la pell deixa l’esport d’alt rendiment. La Samantha visita el Rubén, un noi que té la baixa laboral perquè va arribar a l’hospital amb un 35% de capacitat de bombeig, quan l’habitual és un 70%. Ell porta un desfibril•lador amb radiofreqüència, de manera que diàriament l’aparell envia les dades a l’Hospital Clínic de Barcelona, i allí, la infermera Mariona Matas les recull i mira si hi ha hagut alguna incidència. És l’àngel de la guarda d’aquests pacients.
La mort sobtada en les persones que porten desfibril•lador és de l’1%, mentre que, si no els hi posen, al cap de 3 anys moren per mort sobtada cardíaca del 40 al 60% d’aquestes persones.

La humitat és el pitjor enemic de la fusta, sobretot perquè la converteix en l’aliment ideal dels tèrmits, que poden arribar a ensorrar una casa. L’altre gran enemic de la fusta són els corcs.



Els tèrmits no distingeixen la fusta del tronc d’un arbre de la que hi ha al sostre d’una casa. Prefereixen, això sí, la més tova. La humitat estova la fusta i, per tant, els és més fàcil menjar-se-la. “Quèquicom” visita Cal Metge Solé, de Solsona, un edifici ple d’aquests insectes i escolta el so de les mossegades de milers de tèrmits en acció. Amb l’arquitecte tècnic d’Incafust, Carles Labèrnia, examinen les bigues i s’adonen que estan totes desfetes. Tot i així, la fusta és tan forta que encara aguanta. Amb aquesta dada i amb una càmera termogràfica situen els punts més humits de Cal Metge Solé per començar-la a rehabilitar.

Però els tèrmits no només es troben en zones rurals, la Samantha Vall visita una casa que es troba al bell mig de Cornellà i que els tèrmits se’ls hi han menjat els marcs de les portes. Per combatre’ls cal l’ajuda dels experts. Els tèrmits tenen un comportament semblant a les formigues. Cal exterminar el cau des de dins perquè no neixin més cries. Els tèrmits de Cornellà són de l’espècie Banyolensis i fan el cau a la terra, per això l’esquer el col·loquen enterrat al jardí de la casa amb el verí. Els tèrmits confondran aquest verí amb menjar i a poc a poc s’aniran enverinant totes sense adonar-se’n.

Els corcs
Tèrmits i corcs són dos insectes diferents que deixen rastres diferents, però tots dos ataquen la fusta. El presentador, Jaume Vilalta, n’explica les diferències i fa notar que el forat que veiem no és el d’entrada de l’insecte, sinó el de sortida, quan ja ha fet el mal.
La fusta és un material molt noble. Això vol dir que avisa abans de trencar-se. A la Universitat de Lleida, el professor de tecnologia de la fusta, Antonio Villasante, compara una biga de formigó i una de fusta. Les trenquen totes dues i es pot veure que els materials tenen gairebé la mateixa resistència.

La història del Crist de Beget
També s’assisteix a la tornada de la majestat de Beget (Ripollès): una talla romànica que torna a l’església de Sant Cristòfol després d’haver estat restaurada. Mig centenar de feligresos esperen aquesta tornada com una festa. Per uns instants es barreja la fe i la ciència i mossèn Medina s’emociona quan veu arribar el Crist. Aquesta gran talla ha estat durant sis mesos al Centre de Restauració de Béns Mobles de la Generalitat de Catalunya, a les ordres de cap de restauració, Pep Paret. La fusta del Crist està pràcticament intacta. No passa el mateix amb el retaule que l’envolta que ha estat atacat pels insectes. Això l’ha salvat. Això i que sempre ha tingut unes bones condicions d’humitat i temperatura, i també que aquestes condicions no han variat en 700 anys.