Quèquicom - HomePage
Escrit per: Equip Editorial
La programació d’estiu es basa en els capítols de ”Quèquicom i...”, el format que condensa el coneixement que hem reunit sobre un tema.
Després de dedicar dos capítols a la geologia (15 i 22 de juliol) explicarem la visió (vista cansada, miopia, correcció per làser, ulleres...) i l’espai (Tintín, viatge a la Lluna, gravetat, velocitat angular...). Seran el 29 de juliol i el 5 d’agost, respectivament.
Els descobriments ocuparan dos capítols (12 i 19 d’agost). Del Velcro fins a la vitamina A, passant per l’asèpsia i 25 descobriments més.
El vent serà el tema del 26 d’agost, des dels huracans fins a la cel•la dels vaixells.
El 2 de setembre reposem l’especial “Quèquicom respon” que vam fer a partir de les preguntes dels espectadors. (Què hem de fer quan ens cremem? Com hem de caure per no prendre mal?).
El 9 de setembre, “1714: ciència en guerra”, balística, armament, sanitat, camuflatge... una visió diferent del conflicte.
L’energia (nuclear, eòlica, petrolífera, elèctrica...) és el centre del dos següents programes, els dimarts 16 i 23 de setembre.
El mateix 23 de setembre es reprèn l’emissió de dos episodis, el primer a les 22.00 (Energia) i tot seguit “Ales al vent”, que permet entendre per què vola un avió.
Categories: Actualitat
Escrit per: Equip Editorial
És segur escalfar aliments amb el tàper? Està justificat desconfiar dels cosmètics amb parabens? Alguns additius i conservants podrien ser disruptors endocrins, unes substàncies que poden actuar com a falses hormones i perjudicar la salut. Per aquesta raó, França prohibeix l’ús de BPA, un plastificant, en tota la cadena alimentària a partir del 2015, però la UE no es decideix. Quèquicom dedica un programa especial d’una hora a aquesta contaminació invisible.



Aliments, productes d’higiene i neteja, envasos de plàstic... Vivim dins d’una sopa de substàncies químiques que podrien actuar com a falses hormones. Molts materials que crèiem segurs i innocus poden no ser-ho tant. Els disruptors endocrins o pertorbadors hormonals causen efectes adversos per a la salut humana a dosis baixes i tenen desconcertats tant epidemiòlegs com toxicòlegs. Molts científics creuen que són els responsables de l’augment de certs tipus de càncers, obesitat, diabetis, problemes de tiroides i asma infantil. Entre ells, els catedràtics Nicolás Olea, de la Universitat de Granada, i Miquel Porta, de la UAB i de l’Institut Municipal d’Investigació Mèdica. A l’Hospital Universitari de Múrcia, Georgina Pujol coneix una nena que amb 4 anys ja té pubertat precoç atribuïda a l’exposició a plaguicides organofosforats. Al plató, Jaume Vilalta, ens explicarà què són les hormones i com funcionen els disruptors endocrins.
Segons el Dr. Miquel Porta el 100% dels catalans, igual que els francesos, suecs o canadencs, tenim disruptors endocrins al cos. Explica que els estudis científics demostren que és habitual que els aliments continguin restes de plaguicides i residus d’origen industrial. I després, quan mesuren aquesta substància en l’organisme humà, allà les troben. Les troben tant en el teixit gras, com en la sang o l’orina. El Dr. Porta afirma que una bona part de les leucèmies infantils o dels limfomes o d’altres tipus de càncers són causats per aquestes substàncies.

Investigadors com el catedràtic Nicolás Olea han vist que l’origen d’aquestes malalties és en els primers mesos després de la fecundació. Això vol dir que hi ha finestres d’exposició crítiques i que quan s’hi està exposat de manera permanent, et toca la loteria. L’embaràs i els primers nou mesos marquen la resta de la nostra vida. La mare és com una esponja que va acumulant tòxics ambientals al llarg dels anys. Regala moltes coses bones al fill, però també li passa els contaminants que té al seu cos. I a través de la llet materna també li transmet aquests compostos químics. Els metges diuen que és millor donar el pit durant sis mesos o més perquè llavors hi ha més beneficis que riscos.

En aquest capítol hi participen el Dr. Nicolás Olea, catedràtic de Medicina de la Universitat de Granada i coordinador d’Investigació de l’Hospital Clínic d’aquesta ciutat. La seva especialitat és radiologia i oncologia. També hi intervé el Dr. Miquel Porta, catedràtic de salut pública de la Universitat Autònoma de Barcelona i cap de la Unitat d’Epidemiologia Clínica i Molecular del Càncer de l’Institut Municipal d’Investigació Mèdica de Barcelona, a banda de ser catedràtic adjunt de la Universitat de Carolina del Nord. La doctora Carme Valls-Llobet és especialista en Medicina Interna i Endocrinologia, experta en Sensibilitat química múltiple i és directora del Programa Dones, Salut i Qualitat de Vida al Centre d’Anàlisi i Programes Sanitaris (CAPS) de Catalunya. La Dra. Maribel Casas és investigadora del Centre de Recerca en Epidemiologia Ambiental de Catalunya (CREAL) i una de les coordinadores del projecte INMA (Infància i Medi Ambient) a Sabadell. Aquest estudi forma part d’Hèlix, un projecte europeu innovador que estudia els riscos ambientals del còctel químic als quals estan exposats mares i nens. També hi apareix el doctor Juan Antonio Ortega, director de la Unitat de Salut Mediambiental Pediàtrica de l’Hospital Universitari Virgen de l’Arrixaca de Múrcia. Entrevistem el Dr. Arjan W. Kleij, responsable de grup a l’Institut Català d’Investigació Química (ICIQ); Manuel Fernández, director general de la regió Ibèrica de Plastics Europe, que és una de les associacions empresarials líders a Europa de la indústria dels plàstics i representa més de 100 empreses que produeixen més del 90% de polímers en els 28 països de la Unió Europea, i Alicia Martin, Consumer Protection Senior Manager també de Plastics Europe. Anem a Valira, una empresa catalana que fabrica tàpers sense Bisfenol A (un disruptor endocrí) des de molt abans que la Unió Europea prohibís l’ús d’aquesta substància en biberons i envasos d’aliments per a nens menors de 3 anys. També hi apareixen investigadors del grup de recerca en neurocomportament i salut del Laboratori de Toxicologia i salut mediambiental de la Facultat de Medicina de la Universitat Rovira Virgili, com Fiona Peris, Jennifer Calzado i el doctor Jordi Blanco.

Projecte INMA (Infància i Mediambient):
Habitualment s’estudia l’efecte d’un compost químic A en una persona. I després, l’efecte d’una altra substància química B per separat. Però aquí, INMA són els primers que estudien la interacció del còctel químic al qual estem exposats. Es tracta d’una xarxa d’investigadors espanyols que van crear aquest projecte per estudiar el paper dels contaminants ambientals de l’aire, l’aigua i els aliments durant l’embaràs i l’inici de la vida. També miren els efectes que tenen en el creixement i desenvolupament infantil.
INMA forma part d’HELIX, un altre gran projecte europeu. En total, estudien l’exposició ambiental de 32.000 mares i els seus fills.
http://www.proyectoinma.org/presentacion-inma/ca_index.html


Alguns dels estudis consultats:


Concentrations of Parabens in Human Breast Tumours
http://www.dr-baumann.ca/science/Concentrations%20of%20Parabens%20in%20Human%20Breast.pdf"

Endocrine-Disrupting Chemicals
https://www.endocrine.org/sitecore%20modules/web/~/media/endosociety/Files/Publications/Scientific%20Statements/EDC_Scientific_Statement.pdf#search=%22Endocrine-Disrupting%20Chemicals%22

Com reduir la exposició a les substàncies tòxiques:
http://www.ecologistasenaccion.org/article27631.html

The HELIX Project: Tracking the Exposome in Real Time

http://ehp.niehs.nih.gov/122-a169/

Carta de SESPAS a la Ministra Ana Mato.
http://www.sespas.es/adminweb/uploads/docs/Carta%20EDC.pdf

Opinion of the Scientific Panel on Food Additives, Flavourings, Processing Aids and Materials in Contact with Food on a request from the Commission related to
http://www.efsa.europa.eu/en/efsajournal/doc/428.pdf

BISFENOL A (BPA) – Estado actual de los conocimientos y medidas futuras de la OMS y la FAO
http://www.who.int/ceh/publications/endocrine/en/

Llistat de disruptors endocrins:
Escrit per: Equip Editorial
Els invents són troballes que resolen determinats problemes o necessitats. El reporter Pere Renom té un munt de contenidors davant de la finestra del seu dormitori i molt sovint el desperta el soroll del vidre llençat en hores intempestives. Fart d’aquesta situació contacta amb un amic enginyer per desenvolupar un contenidor del vidre insonor. El prototip es construeix i s’assaja al taller de les Indústries Catalanes del Ferro, a Sallent.

Estrena 17 de juny de 2014

Categories: Actualitat
Escrit per: Equip Editorial
Gairebé la meitat dels municipis catalans, uns 400, tenen edificacions en llocs amb un risc alt d’inundacions. La majoria són a la costa i al Pirineu. L'estiu del 2013, a la Vall d’Aran, el desbordament dels rius va provocar el caos. L’aigua es va endur cases, càmpings i carreteres. La reportera Georgina Pujol va a la Vall d’Aran per analitzar un dels factors clau de les inundacions: es construeix en zones fluvials, llocs que el riu ja ha envaït d’altres vegades, malgrat que es pot anticipar que ho tornarà a fer. Perquè el riu sempre acaba reclamant el que és seu. I els científics adverteixen que el canvi climàtic pot incrementar les inundacions en el futur.

Reemissió el 10 de juny de 2014
Categories: Actualitat

29/05/2014: QQC i ... el foc

Escrit per: Equip Editorial
Tot el que cal saber per prevenir i apagar incendis a la llar i al bosc. Treballem amb els bombers i veiem que una casa crema a la velocitat d’un llamp. Descobrim també tota la física, la química i l'artesania de la pólvora i dels focs d'artifici.

Emissió 3 de juny de 2014

Categories: Actualitat
Escrit per: Equip Editorial
Córrer més és una solució per evitar embussos? Com es calcula la distància de seguretat? Quin criteri usen per senyalitzar les carreteres? Veurem, a més, el procés de construcció d’una carretera des del desbrossament i el moviment de terres, fins a l’aglomerat. S’explica la feina dels topògrafs i el funcionament de tota la maquinària.

Estrena el 27 de maig de 2014



Al món es calcula que hi ha uns 30 milions de km de carreteres. L’equivalent a anar i tornar a la Lluna 40 vegades. A Catalunya en tenim 12.000 km. Amb aquesta extensa xarxa viària podem arribar a qualsevol punt del territori amb el mínim temps possible. Les carreteres són bones dreceres.
El reportatge mostra el procés de construcció d’una carretera des del desbrossament de la vegetació, passant pel moviment de terres, fins a l’aglomerat. Valentín Aceña, de Planificació i Actuació en Infraestructures de la Diputació de Barcelona; Joan Antoni Sinfreu, cap de topografia de COPCISA, i Mariano Ruiz, cap de Producció d’UTE Variant de Vilanova, expliquen tot el procés i el funcionament de la maquinària.
Es fa un breu repàs de la història de la xarxa viària catalana des dels temps dels romans fins a l’actualitat. A mesura que es complica la xarxa, inevitablement també es complica la senyalització, ja que hi ha infinitat de destinacions a les quals es pot accedir per vies diverses, hi ha un espai molt limitat als rètols i poc temps per llegir-los. Ferran Camps, responsable de seguretat viària i senyalització de la Generalitat de Catalunya, n’explica els criteris. A més dels rètols orientatius, les carreteres tenen també molts senyals de circulació. La velocitat s’ajusta a les característiques de la via, i especialment a la seva geometria. Els canvis de rasant són paràboles i les corbes són arcs de circumferència.


Corbes segures
La clotoide, que també és coneix com a espiral d’Euler, es defineix com una corba en què el radi per la distància recorreguda és constant. Tot just quan comença la corba, el radi és molt gran i, a mesura que anem avançant la corba es fa més tancada, el radi es fa més petit, fins que arribem a tenir el radi de l’arc de circumferència que requereixi el traçat. Una corba amb una variació progressiva del radi permet una conducció poc brusca, més còmoda i, sobretot, més segura, per això s’utilitza en el traçat d’autopistes i vies ràpides.

Un ferm ferm
El més important d’una carretera és el que no es veu. La base, que és el veritable fonament de la carretera. Una carretera amb uns fonaments defectuosos acabarà deformada o, el que és pitjor, provocarà esvorancs o esllavissaments. I per als fonaments no serveix qualsevol material. Es podria utilitzar una bona base de formigó, però sortiria caríssim. Per això s’utilitzen els àrids. Si s’usa només un àrid gruixut, com la grava, passarà que com que té molts espais buits tendirà a recol•locar-se i deformarà la carretera. Un àrid amb una granulometria molt fina es comportarà gairebé com un fluid i no serà gaire estable. El secret és barrejar materials de diversos gruixos i els enginyers tenen molt ben calculada aquesta barreja que es coneix com a “tot-u”.

Regular el trànsit

Les retencions exasperen els conductors. El Servei Català de Trànsit disposa d'unes 500 càmeres fixes, 2 càmeres mòbils, més de 300 sensors i 2 helicòpters amb què obté informació en temps real de la situació del trànsit, i juntament amb les dades històriques pot prendre mesures per millorar la situació del trànsit. El reporter Pere Renom acompanya Xavier Almirall, subdirector del Servei Català de Trànsit, en un vol en helicòpter per veure el trànsit i les retencions des de l’aire.

A més velocitat, menys capacitat
Per una carretera, hi poden circular tants vehicles com vulguin, encara que sigui una recta? Suposem una via per on circulen cotxes a 30km/hora si volem que n’hi passin més podem augmentar la velocitat, per exemple al doble, a 60 km per hora. Passaran el doble de cotxes? La resposta és no. I és que un cotxe no viatja sol, porta sempre davant la seva distància de seguretat i com més corre, “més li creix el nas”. Així, un cotxe a 60km per hora ocupa més espai que el mateix cotxe a 30 per hora i, efectivament, passaran més cotxes, però no el doble. A més, aquesta distància de seguretat creix pràcticament de manera exponencial amb la velocitat.

Com calcular la distància de seguretat
Una bona aproximació per calcular la distància de seguretat mínima és elevar al quadrat les desenes de quilòmetres: a 50 km, 5 multiplicat per 5 igual a 25 metres; a 60 (6x6), cal mantenir 36 metres de distància, i a 120? 12 x 12... 144 metres. La distància de seguretat és gairebé el triple a 120 que a 60, cada cotxe és com si fos tres cops més llarg... Però la velocitat només ha augmentat el doble. A partir d’una certa velocitat, la capacitat de la carretera disminueix. No s’avança gens reduint la distància de seguretat. Deixant de banda el risc, una topada, per petita que sigui, pot ser la causa d’un gran embús, just el contrari del que volien els qui no respecten les distàncies de seguretat. Per això, les carreteres que tenen el límit de velocitat regulable asseguren un trànsit més fluid.

Potes i rodes
La xarxa viària facilita molt la circulació als humans, però sovint fragmenta el territori i esdevé un obstacle per a la circulació de la resta d’organismes. Per aquest motiu les grans vies com l’eix transversal incorporen “ecoductes” i passos inferiors. Encara que no ho sembli aquests passos poden acumular un trànsit intens de fauna. Una fauna que, per molt veloç que es desplaci, no presenta rodes ja que biològicament són impossibles de desenvolupar. En canvi, les rodes són un èxit cultural que ha ajudat els humans a dominar el món, amb elles arribem més de pressa a tot arreu, però per poder usar-les calen les carreteres.
Categories: Actualitat
Escrit per: Equip Editorial
Cada cop hi ha més constructors que utilitzen materials amb poca petjada de carboni, és a dir: que necessiten poca energia en la fabricació i el transport. Es tracta de cases de quilòmetre zero. I és que el sector de la construcció genera el 36% de les emissions de diòxid de carboni de la Unió Europea. També és el que consumeix més energia i el que genera més residus. La reportera Georgina Pujol busca maneres de construir sostenibles. S’arremanga per fer cases de fusta, palla i fang. Reviu el conte dels tres porquets, però aquesta vegada a l’inrevés. I al plató, el director i presentador del programa, Jaume Vilalta, ens demostra que per molt progressistes que siguem, val més fer-se una casa conservadora: amb molta inèrcia tèrmica.

Estrena 13 de maig de 2014



Murs de fang
Amb en David Prada, arquitecte tècnic de la Xarxa d’Ecoarquitectura Gabi Barbeta, fem una casa de blocs de terra comprimida. Són una mena de totxos que es fan pressionant terra humida en un motlle rectangular. S’hi posa un 15% d’additius o estabilitzants que poden ser: ciment, calç o guix. En el fons, és la mateixa tècnica que ja utilitzaven els egipcis.
Per construir una casa de 120 metres quadrats, necessitem 5.000 blocs de terra crua compactada. Treballant a un ritme de 350 al dia, en 14 dies els tindrem tots. La part positiva és que només cal agafar terra de la mateixa parcel•la on es vol fer la casa per fer aquestes peces de construcció.
Els blocs estabilitzats amb ciment tenen millors propietats mecàniques. És a dir, més resistència a la compressió, a la torsió i al fregament de l’aigua. Després d’un mes, aquests blocs fets manualment poden aguantar un pes de 1.500 quilos. Un totxo cuit n’aguanta 4.000. Per això, les parets han de ser més gruixudes. Un cop aixecada la casa, els blocs no es deixen a la vista. Se’ls posa un arrebossat d’argila, sorra i palla.

Parets de palla
També anem a Camallera a conèixer en Jordi Pich, un enginyer forestal que va comprar-li un esquelet de ciment a un constructor que es va quedar entrampat fa uns anys per la crisi immobiliària. Està fent els murs i els envans de palla. Allà veiem que no totes les bales de palla van bé per fer murs.
La tècnica constructiva que fa servir en Jordi es diu GREB i va bé per fer murs de càrrega.
Les parets de palla es recobreixen amb un morter que es fa a la formigonera. La mescla porta: sorra, ciment pòrtland, calç, aigua i serradures. Les partícules de fusta fan que la pasta, en assecar-se, no s’esquerdi. En Jordi, quan tingui la casa feta, s’estalviarà molts diners en la factura de calefacció perquè consumirà un 85% menys d’energia que una casa convencional.

Estructura de fusta
També visitem l’edifici de fusta més alt d’Espanya. És un bloc de pisos de protecció oficial del nucli històric de Lleida. Fins ara, la construcció en fusta estava limitada a les cases de poca alçada. Però avui en dia, ja és una alternativa al formigó, al totxo i l’acer. Les úniques parts de l’edifici que tenen formigó són a la planta baixa i al semisoterrani. La resta és tot de fusta. A Melbourne (Austràlia) hi ha l’edifici de fusta més alt del món, que té deu plantes. S’estima que en usar la fusta per construir aquests pisos, ha evitat l’emissió a l’atmosfera de 1.400 tones de diòxid de carboni.

Inèrcia tèrmica i confort

La inèrcia tèrmica és la tendència d’un material a no canviar de temperatura. Li costarà escalfar-se quan a fora faci calor i, en canvi, es refredarà lentament quan faci fresca. I això fa que una casa sigui més confortable.
La inèrcia tèrmica depèn de tres factors. El primer és la conductivitat tèrmica. Si és baixa transmet poc la calor. També depèn de la calor específica, que és l’energia necessària per apujar un grau la seva temperatura.
Com més alta sigui més inèrcia tèrmica tindrà i experimentarà variacions més lentes de temperatura. I el tercer factor i, possiblement, el més obvi, és la massa. Com més massa, més lentes seran les variacions de temperatura.
Si combinem materials amb baixa conductivitat tèrmica, alta calor específica i molta massa, tindrem una casa més confortable. Com més inèrcia tèrmica, més confort.


Revestiments confortables
El confort no depèn únicament de la temperatura. La sensació de confort depèn de molts factors, de la temperatura, la llum i també – i molt important- de la humitat ambiental.
Una estança massa seca o massa humida modificarà la sensació de temperatura.
Els revestiments que es basen en argila i fibres absorbeixen l’excés d’humitat. I la retornaran quan l’ambient sigui sec. Són materials higroscòpics.
El guix usat habitualment en construcció també és higroscòpic, també té aquesta capacitat de regular la humitat, però la pintura plàstica el segella, aquí radica el problema: en la capa de pintura plàstica.
Per tenir una humitat ambiental regulada de manera natural, cal triar bé els recobriments de les parets.
Categories: Actualitat
Escrit per: Equip Editorial
El programa mostra en exclusiva el procés d’erecció a través d’una càmera tèrmica i explica l’anatomia interna del penis que fa possible l’erecció. Quan aquesta falla, el sildenafil (Viagra) pot ser un remei contra la disfunció erèctil. La longitud del penis erecte pot anar de 10 a 18 cm. Quina és la mida normal en el nostre país?
I per què uns òrgans tant sensibles com els testicles pengen d’una bossa? Sabem que els espermatozoides neixen als testicles, però quina vida tenen? Un espermatozoide fa unes 50 micres, però haurà de cobrir una travessa que proporcionalment a la seva mida seria de 3.000 quilòmetres fins a l’òvul femení. Haurà de nedar en el líquid seminal. Per generar-lo intervenen diversos òrgans interns generalment desconeguts, un d’ells és la pròstata, que pot generar càncer i problemes de micció. Per cert, resoldrem també un gran enigma: com és que els homes “pixen fora de test”?

Estrena el 6 de maig de 2014



La funció urinària del penis
Els noms del penis són sobretot un joc infantil. Els nens es relacionen amb el seu penis des de ben petits i el primer que han d’aprendre és a saber com usar-lo per orinar drets. Però encertar dins la tassa té la seva dificultat. Per estimular-los a fer punteria es poden usar adhesius dins dels wàters que canvien de color amb l’orina.
Un estudi demostra que amb aquests adhesius s’anticipa la retirada del bolquer ja que els nens estan més motivats per orinar al wàter. A més, els esquitxos disminueixen un 80%. Però no fer cap esquitx és del tot impossible. Els homes “pixen fora de test” per raons anatòmiques com la distorsió del prepuci, i la situació subterminal de l’orifici de la uretra, però també per una raó física anomenada “inestabilitat de Rayleigh”, segons la qual un fluid quan cau deixa de ser continu i es trenca en una concatenació de gotes.


La circumcisió
El penis no només serveix per orinar, també té una funció sexual i reproductiva. Històricament se l'ha associat amb la fertilitat i se n'han fet un munt de representacions en diverses cultures. Els egipcis ja practicaven una intervenció anomenada “circumcisió” representada en un gravat de la tomba d’Ankhmahor, datat al voltant de l’any 2300 a. C. Actualment la circumcisió continua sent una pràctica habitual i forma part dels ritus religiosos, tant àrabs, com jueus. Al món es calcula que un 30% dels homes estan circumcidats. La intervenció consisteix a tallar i extreure la pell del prepuci per tal de deixar el gland al descobert. És especialment indicada en casos de fimosi, és a dir, quan hi ha una estretor de la pell. En condicions normals, el prepuci serveix per protegir el gland, que és molt sensible i té forma d’ogiva, com l’arc ogival del gòtic per penetrar millor el conducte femení durant el coit.

La pròstata
La pròstata és una glàndula localitzada a la sortida de la bufeta urinària, de la mida d’una nou. És poc coneguda, però l’hauríem d’escoltar més, ja que amb ella s’inverteix el refrany: “poc soroll i moltes nous”. La pròstata es pot infectar i generar prostatitis, créixer desmesuradament, o desenvolupar càncer. Segons Josep Ramon Germà, cap del Servei d'Oncologia Mèdica de l'ICO “Totes aquestes alteracions de la pròstata tenen moltíssima relació amb l’edat i, per tant, si nosaltres arribéssim als cent anys la immensa majoria de nosaltres tindria segurament hipertròfia de pròstata i molts tindríem càncer de pròstata, perquè són malalties que estan relacionades amb l’envelliment dels teixits”.
El càncer de pròstata és el segon amb més incidència entre els homes després del de pulmó. Tant la hipertròfia com el càncer donen els mateixos símptomes i solen aparèixer a partir dels 50 o 60 anys. Quan els teixits de la pròstata creixen, comprimeixen la uretra i dificulten l’acció d’orinar. El raig de l’orina perd pressió i es fa més prim. Amb diferents proves es diagnostica el tipus de malaltia. El càncer té una alta taxa de curació. Segons el cas es pot tractar per cirurgia i extreure la pròstata, per mitjà de radioteràpia, o de tractament hormonal.

Genitals en humans i simis
Si ens comparem amb els nostres parents més pròxims, els grans simis, veurem que hi mantenim notables diferències. El goril•la i l’orangutan tenen, en relació amb la seva mida, uns genitals molt petits, el ximpanzé destaca per la mida dels testicles cosa que indicaria molta activitat sexual, i els homes destaquem per la longitud del penis. Aquesta excepcional podria estar relacionada amb una funció de lluïment, com les melenes del lleó o la cua del paó. La durada del coit també varia. En el goril•la és d’aproximadament un minut, en l’orangutan és de 15 minuts, en el ximpanzé és d’entre 7 i 10 segons i en els humans és d’entre 10 i 20 minuts.


Els espermatozoides: com són?
Els espermatozoides són força petits (fan unes 50 micres, 20 posats en fila farien un mil•límetre), però són uns grans nedadors: proporcionalment a la seva mida, els espera una travessa de 3.000 quilòmetres fins al seu objectiu, l’òvul femení. Per fer possible aquesta gesta no n’hi ha prou amb el penis i els testicles, l’aparell reproductor masculí és molt més complex.
La vida dels espermatozoides comença als tubs seminífers que hi ha als testicles. Són molt prims, molt més prims que un cabell, però la llargària és d’uns 80 centímetres. A cada testicle n’hi ha uns mil. Dins d’aquests tubs hi ha una activitat frenètica de divisió cel•lular, ja que cal tenir en compte que una ejaculació pot contenir de 50 fins a 600 milions d’espermatozoides.
Al testicle hi trobem l’epidídim, de 6 metres de llarg, que és el veritable magatzem d’espermatozoides. També s’encarrega d’anar reabsorbint els espermatozoides vells, ja que un espermatozoide amb 15 dies ja és vell. Està replegat com una troca i adossat a la part posterior del testicle. Els homes tenen dos testicles, cadascun amb el seu epidídim, en una bossa que es diu escrot. Aquesta bossa no es troba, per exemple, a l’abdomen, i el motiu és que només es creen a 30 graus i dins del cos hi fa massa calor (la temperatura és d’uns 37º), així que l’escrot també serveix per mantenir els testicles a la temperatura ideal. Si fa fred la bossa es recull per buscar l’escalfor del cos, i si fa calor es dilata per allunyar-se’n.

De l’excitació sexual a l’ejaculació
Quan comença l’excitació sexual, els conductes deferents arrosseguen els espermatozoides cap amunt. Les vesícules seminals aporten nutrients i excitants. Entre altres coses, aquí es fabrica prostaglandina, una hormona estimulant i que afavorirà la contracció de l’úter de la dona per fer pujar l’esperma cap a l’òvul. La pròstata, una glàndula de la mida d’una nou, també participa en el procés d’aportació de nutrients, enzims, antiàcids i antioxidants.
Just a sobre seu hi ha la bufeta urinària. La uretra, el conducte de l’orina, és compartit a partir d’aquest punt i per això la pròstata fa de vàlvula: bloqueja l’orina si ha de passar el semen. Ja des del primer moment d’excitació, apareix un lubricant transparent que facilitarà les relacions sexuals. Es genera a les glàndules de Cowper. Aquest lubricant anul•la químicament qualsevol resta d’orina i quan arriba a la dona neutralitza l’acidesa dels fluids vaginals. Arribats a aquest punt, ja està tot preparat per a l’ejaculació. Quan té lloc l’orgasme, es provoquen un seguit de contraccions i els espermatozoides surten disparats en onades successives cap al coll de la matriu femenina; un cop allà comencen a nedar a tres mil•límetres per minut. Dels milions d’espermatozoides només guanyarà un (i si són bessons, dos).

El mecanisme d’erecció
Tot i que moltes parts del cos humà estiguin fetes per contraure’s (cor, budells, músculs,...), en el cas del penis és diferent, ja que aquest s’estira. El penis té tres cavitats que tenen la capacitat d’inflar-se; a dins, hi ha tota una sèrie de petites cel•les interconnectades i molt irrigades de sang. Quan hi ha excitació, la sang flueix cap al seu interior i infla aquestes “multibosses”. Precisament en inflar-se, es pressionen les venes, la sang no pot retornar i es manté l’erecció; així el penis creix, però per aconseguir rigidesa és determinant el teixit musculós que envolta aquestes cavitats. Quan acaba l’excitació tot es relaxa, la vena queda alliberada, la sang surt de les cavitats i el penis es desinfla.
Aquest mecanisme és molt complex i com assenyala Josep M. Pomarol, de l’Institut d’Andrologia i Medicina Sexual (Iandroms), pot fallar per diverses causes: psicològiques, neurològiques, hormonals, o circulatòries. El principal tractament per a la disfunció erèctil és un fàrmac conegut amb el nom comercial de Viagra tot i que hi ha altres marques com Cialis, Levitra o, fins i tot, el producte genèric. Des de l'any 1998 se n’han venut centenars de milions d’unitats arreu del món, i juntament amb la píndola anticonceptiva ha revolucionat l’àmbit de la sexualitat humana. El principi actiu és una molècula anomenada citrat de sildenafil que actua com a vasodilatador de les artèries i els cossos cavernosos del penis i, per tant, incrementa l’entrada de sang i causa l'erecció.

El penis a la geografia i al llenguatge
La geografia catalana és plena de Cavalls Bernats. En realitat el terme “cavall” procedeix originalment del terme “carall”, que designa el penis, però que sonava massa obscè a les orelles puritanes de la societat medieval. D’altra banda, el terme “bernat”, podria significar originalment “aïllat”, “armat”, és a dir, trempat, tot i que hi ha qui diu que ve de “baranat”, envoltat d’una barana de penya-segats. Sigui com sigui, els cavalls bernats, els caralls i carallots donen nom a desenes de roques fàl•liques repartides per tot el territori de parla catalana. Com a fil conductor del programa, el reporter Pere Renom escala el Cavall Bernat més emblemàtic de Catalunya, el de Montserrat, una agulla de 1.111 m d’altitud.
Però el penis no és només un topònim, ocupa un lloc destacat en el llenguatge, és segurament el terme amb més sinònims. Pere Renom i Georgina Pujol participen en un “Gran dictat” especial en què han arriben gairebé a 60 termes diferents.
Categories: Actualitat
Escrit per: Equip Editorial
Com sabem, la part inferior d’una ala és plana, i la superior és corbada. S’acostuma a dir que l'aire que va per dalt i el que va per baix arriben a la part final de l'ala al mateix temps. Per fer-ho, el corrent superior ha d'anar més de pressa que el corrent inferior; d'aquesta forma, segons el teorema del Bernouilli, la pressió a dalt és més baixa que a baix, ja que com que l’aire va a més velocitat la pressió que fa sobre l’ala disminueix, i la diferència de pressió empeny l'ala cap amunt. Això és només parcialment cert. És cert que la pressió sobre l’ala és inferior a la pressió sota l’ala perquè la velocitat de l’aire sobre l’ala és més gran que sota l’ala, però no és obligatori que els dos corrents arribin al final de l’ala simultàniament. En situacions reals, el corrent superior arriba al final de l’ala abans que el corrent inferior i, per tant, la disminució de pressió a la part superior de l’ala és encara més gran que la que es produiria si ambdós corrents arribessin simultàniament al final de l’ala. Per aquesta raó, l’ala proporciona més sustentació que la que proporcionaria si ambdós corrents arribessin simultàniament al final de l’ala.
Tanmateix, això és part de la veritat, però no tota la veritat. Si la única raó per la que l’ala produeix sustentació fos la diferència de pressió deguda a la major velocitat del corrent sobre la superfície corbada, els avions no podrien volar de cap per avall, i ho fan, com es pot veure en les demostracions acrobàtiques. Per tant, cal analitzar el fenomen de la sustentació amb més profunditat.
Imaginem un tros de fusta pla, sense cap forma d'ala. Si movem el tros de fusta pla horitzontalment dins de l'aire no hi ha sustentació; però si el movem formant un angle d'atac positiu (amb la part de davant aixecada) llavors sí que hi ha sustentació; l'aire empeny la fusta cap amunt. La raó és que l'aire està aturat, però quan passa per la fusta inclinada es veu obligat a bellugar-se cap avall, per deixar-la passar; per la tercera llei de Newton (acció i reacció), si l'aire rep una força cap avall, ell fa la mateixa força cap amunt; això també és sustentació. Quan un avió vola de cap per avall ho fa sempre amb un angle d’atac positiu.

Què és la sustentació?

Que passa, doncs? Que quan l'avió vola normal el sustenta Bernouilli, i quan vola cap per avall el sustenta Newton? No. Analitzem el flux de l'aire sobre l’ala en un avió volant en posició normal. El corrent inferior seguirà una trajectòria horitzontal, paral•lela a la cara inferior de l’ala, que és plana. Però el corrent superior es veu obligat a seguir el perfil bombat de l'ala (d’això se’n diu efecte Coanda, per cert), i per tant primer pujarà una mica i després baixarà seguint el perfil descendent de l’ala. Per seguir aquest trajecte més llarg l’aire del corrent superior haurà agafat més velocitat que l’aire que venia horitzontal, del corrent inferior. A la punta del darrere de l’ala ambdós corrents xoquen, i han de continuar movent-se paral•lelament seguint una trajectòria intermèdia entre la descendent del corrent superior i la horitzontal del corrent inferior. L’efecte net és que davant de l’ala l’aire està en repòs, i darrere de l’ala el corrent d’aire va cap avall. És a dir, quan passa l’ala es produeix una acceleració de l’aire cap avall. D’acord amb la segona llei de Newton, l’acceleració d’un cos es conseqüència de l’acció d’una força sobre ell, i per tant l’acceleració de l’aire és conseqüència de una força que només li pot haver aplicat l’ala. I per la tercera llei de Newton, d'acció i reacció, l'aire fa sobre l’ala una força igual i de sentit oposat, cap amunt; això és la sustentació.
Com veiem, la sustentació d’un ala en la posició normal es pot explicar emprant el teorema de Bernouilli o les lleis de Newton; les dos explicacions son certes i perfectament compatibles. Això és degut a que el teorema de Bernouilli expressa la conservació de l’energia al llarg d’una línia de corrent en un fluid, i la conservació de l’energia s’obté a partir de les lleis de Newton.

I com és la sustentació quan un avió vola cap per avall?
Quan un avió vola de cap per avall, si vola amb l'ala plana l’efecte és exactament el mateix, però cap avall (antisustentació), i per tant l'avió aniria caient. Però si el pilot fa que l'ala, tot i estar invertida, tingui un angle d'atac positiu, l'efecte d'acció i reacció que hem explicat amb la fusta plana apareix igual; per tant, la sustentació deguda a l'angle d'atac compensa l'antisustentació deguda al perfil de l'ala, i l'avió continua volant sense perdre alçada.
Mirant-ho en conjunt, podem veure que un avió té dues fonts de sustentació: deguda al perfil de l'ala i deguda a l'angle d'atac. Amb l'avió volant a una alçada constant, la sustentació causada pel perfil és suficient per compensar el pes. Si vol guanyar alçada augmenta l'angle d'atac, la sustentació augmenta i supera al pes, i l'avió puja.
Si l'angle d'atac augmenta massa, el corrent d'aire superior deixa de seguir el perfil de l'ala; això se’n diu separació de la capa límit, i la sustentació cau bruscament; és quan l'avió entra en pèrdua i és molt perillós.

Podeu trobar més informació a:

http://hyperphysics.phy-astr.gsu.edu/hbase/fluids/airfoil.html
http://hyperphysics.phy-astr.gsu.edu/hbase/fluids/angatt.html
http://hyperphysics.phy-astr.gsu.edu/hbase/fluids/downwash.htm
Categories: Actualitat

10/04/2014: Ales al vent.

Escrit per: Equip Editorial
El secret és el perfil.
La funció principal d’una ala és assegurar la sustentació, que compensi el pes de l’aeronau. El secret de l’ala és el seu perfil, com de llàgrima, però amb una cara plana, que obliga l’aire que passa per la part de dalt a pujar i a baixar de sobte, de manera que quan surt genera un corrent cap a baix que per reacció empeny cap amunt. Com més ràpid circula l’aire, menys pressió fa sobre la cara superior de l’ala, mentre que, per comparació, la pressió és més forta a la cara de baix. Aquesta diferència de pressions crea un corrent ascendent que també empeny les ales cap amunt i, amb elles, l’avió. Una ala és, en el fons, “un enginy xuclador”.
Però, què més cal perquè voli un avió?

Estrena 15 d'abril de 2014


Les forces que actuen en el vol.
Hi ha una sèrie de forces que actuen sobre una aeronau quan vola. Les bàsiques són: la sustentació i la força propulsora (o empenta), per un costat, i el pes de l’aparell i la resistència de l’aire, per una altra.
Un avió tendiria a quedar-se quiet a terra ferma a causa del seu pes i la resistència a l’avançament. Perquè un avió pugui volar ha de contrarestar aquestes dues forces negatives amb la sustentació i l’empenta. La sustentació ha de superar el pes de l’avió per mantenir-se a l’aire, i l’empenta ha de ser superior a la resistència que oposa l’aire en avançar.
Per volar cal, doncs, agafar prou velocitat, tenir una superfície d’ala i disposar-la en un angle d’atac correcte.
L’angle d’atac es pot experimentar en treure la mà per la finestra quan anem en cotxe. Si la mà està paral•lela a terra, manté la posició, però si aixequem una mica un costat de la mà, aquesta tendirà a pujar. Si variem l’angle d’atac de la mà respecte l’aire i abaixem el costat, la mà baixarà.

Com funciona un helicòpter.
Perquè una nau voli hi ha d’haver una força propulsora que faci que l’aire es vegi forçat a envoltar l’ala. En els avions, això s’aconsegueix gràcies a l’hèlix o al reactor. En un helicòpter, un rotor fa que les pales girin contra el vent. Com hem dit, la pala d’un helicòpter és, en realitat, una ala.
Però fer volar un helicòpter no és tan senzill com fer girar una hèlix orientada cap amunt. Amb una hèlix fixa podríem fer un artefacte que pugés i baixés, però no el podríem dirigir.
Quan les pales d’un helicòpter estan paral•leles a terra, l’aparell no s’aixeca (com una mà plana treta per la finestreta del cotxe). Per fer-lo pujar es modifica l’angle d’atac de les pales: quan la vora que talla l’aire està una mica aixecada, la resistència de l’aire augmenta, s’incrementa la sustentació i, en conseqüència, l’aparell puja.
Com podem fer que voli en una direcció concreta? Aconseguint que perdi sustentació en el costat cap al que volem anar.
Gràcies al seu complex barnillatge, les pales són de pas variable; és a dir: podem canviar-ne la inclinació –l’angle d’atac- i així es modifica la seva capacitat de sustentació. Però no es varia tota a l’hora. Suposem que mirem un rellotge. Quan la pala està situada a les 6, té un angle d’atac màxim –màxima sustentació- , quan arribi a les 12 haurà de tenir l’angle mínim –mínima sustentació-. Quan torni cap a les 6, cap a la part de la cua de l’aparell, anirà recuperant gradualment l’angle inicial, fins al màxim angle d’atac. Així, disminueix la sustentació al davant i augmenta la del darrere, l’aparell inclina el morro i avança.

Ala delta.
La reportera Georgina Pujol planeja sobre la serralada del Montsec, a la Noguera, amb una ala delta biplaça de sis metres d’envergadura. Tant ella com el pilot que condueix l’aeronau, volen totalment estirats per afavorir l’aerodinàmica. Porten un arnès que sembla un sac, penjat d’una corda del punt central de l’ala, on hi ha el centre de gravetat de l’aeronau. En les primeres ales delta els pilots anaven asseguts, però oferien massa resistència. Amb la postura prona, o sigui, estirats de cara a terra, es vola a més velocitat i es té més control de l’ala per planejar aprofitant els corrents d’aire ascendent.

Saber-ne més.
Els principis que expliquen els fenòmens del vol són l’efecte Venturi i el Teorema de Bernouilli, però, per si voleu ampliar coneixements, us oferim un article del catedràtic de Física Aplicada de la Universitat Politècnica de Catalunya, UPC.
Categories: Actualitat


       Següent


Singulars Espai Terra El Medi Ambient
Subscriu-te al Podcast del programa Afegeix-lo a iTunes