Georgina Pujol presencia el moment en què activen l’implant coclear que el Dr. Orús va posar a Aurora Rodríguez a l’Hospital de Sant Pau, que hi torna a sentir després de vuit anys de sordesa absoluta.
Marta Capdevila, il·lustradora de “Les Tres Bessones”, ja va passar per aquesta experiència. Als 38 anys va poder sentir la veu dels seus fills i ho va reflectir en un conte. El seu fill Marcel viu la sordesa sense cap limitació. Ell porta dos potents audífons, com altres nens de l’escola Tàber, que pot desconnectar a voluntat. Des de plató, Jaume Vilalta explica com és l’oïda interna i permet als espectadors poder sentir una frase tal com la senten els qui porten un implant.

L’orella és un òrgan molt fi. Té un marge dinàmic d’un bilió (un 1 seguit de dotze zeros). Això vol dir que té una sensibilitat extraordinària, però al mateix temps és un òrgan molt delicat.

L’anatomia de l’orella
El presentador Jaume Vilalta explica el funcionament de l’orella. La part exterior de l’orella està formada pel pavelló auricular, concentra el so i el canalitza cap al conducte auditiu. En aquest conducte es forma una ona plana que impacta al timpà, una membrana prima que aïlla la part interna de l’orella de l’exterior. El timpà transmet les vibracions de l’aire als ossos òtics (el martell, l’enclusa i l’estrep). Aquests ossos piquen a la porta de la còclea, l’autèntic sensor d’àudio.

La còclea, un sensor prodigiós
La còclea és una espiral tan petita com un cigró, d’uns 35 mm de diàmetre, com el tap d’un bolígraf tipus “Bic”, i està plena de líquid. És tan delicada que està blindada per un càpsula òssia, i aquesta, al seu torn, protegida pel crani. A l‘interior de la còclea hi ha l’òrgan de Corti, que té una forma similar a una llengüeta. L’òrgan de Corti presenta un gruix diferent al llarg de la seva longitud i al seu interior hi ha fins a 25 mil sensors que són grups de cèl•lules ciliades. Les d’un extrem estan especialitzades en els sons greus i les de l’altre extrem en els aguts.
Quan els ossos òtics piquen sobre la finestra oval, transmeten la vibració al líquid, que envolta l’òrgan de Corti, i es forma una ona estacionària. Aquesta ona genera punts de pressió en llocs diferents segons la freqüència del so que arriba. La pressió exercida als diferents punts de l’òrgan de Corti es detectada per les cèl•lules ciliades, les encarregades d’excitar el nervi de l’oïda.
Aquestes cèl•lules són molt sensibles, els sons massa forts les van trencant i no poden regenerar-se. Així doncs, sentir un so molt fort de manera habitual pot provocar sordesa. Podria ser comparat amb un camp de gespa: quan el trepitgem de manera ocasional, pot recuperar-se, però si hi muntem un concert de rock quedarà inservible.
(???)fins a alliberar-se per la finestra rodona.

Com funciona l’implant
Jaume Vilalta i la pianista Marta Millà comparen la còclea amb un piano: els sensors de l’òrgan de Corti serien les tecles, i el nervi les cordes que hi ha dins, la caixa del piano. Si fallen els sensors, és com si el teclat no funcionés, no arriba cap informació del món exterior, malgrat que funcioni el nervi. Aquest problema pot solucionar-se amb un implant coclear. L’implant es col•loca a l’interior de l’òrgan de Corti i estimula directament el nervi. Actualment poden tenir fins a 22 elèctrodes. Cada elèctrode estimula una àrea àmplia de cilis: “Sentir-hi amb un implant -diu Jaume Vilalta- és com tocar les cordes d’un piano amb els punys”.
Cada elèctrode de l’implant correspon a un canal de freqüència determinat i junts formen el so que sentirà una persona sorda. Al plató en sentim una reproducció, tal com diu el presentador: “encara que per a nosaltres sembli la veu d’un robot, per a ells és com música celestial”.



Estrena el 14 de maig de 2103

Tots els capítols estan subtitulats. Premeu el símbol de la orella.

Els bits d’intel•ligència, l’estimulació precoç de la memòria, l’ús de la música per aprendre matemàtiques... Hi ha diverses estratègies que serveixen per estudiar millor. Però n’hi ha una d’inesperada: fer esport. Ho demostra un estudi de la UAB.
Què és el que fa que recordem algunes coses i altres no? Se sap que el cervell enregistra molt bé les coses lligades a les emocions, però hi ha més tècniques.




Memoritzar per relacionar
“La memòria és molt més que repetir una poesia. És molt més que això. Es tracta d’adquirir aquestes dades per poder-les barrejar després, fer-ne deduccions, analitzar-les i relacionar-les amb el que s’està aprenent”. Montserrat del Pozo és la directora del col•legi Montserrat de Barcelona. En aquest centre fan estimulació primerenca dels 0 als 6 anys per crear xarxes sinàptiques i circuits neuronals.
Les mestres de Parvulari treballen amb “bits d’intel•ligència”. Es tracta de sèries de 12 imatges, una per segon, que es repeteixen als nens tres cops al dia. Mentre els hi mostren, els diuen el nom del que veuen. Ho fan per estimular les àrees visuals i auditives del cervell. Però, a més, els nens acaben memoritzant la informació. A partir d’aquests bits generen estímuls perquè els alumnes tinguin una bona organització neurològica. Pel que fa a aquest mètode, n’hi ha de diferents tipus: enciclopèdics, matemàtics, de música o de lectura. Però el més important és la durada, la freqüència i la intensitat. De fet, es basen en els mateixos paràmetres d’estimulació que utilitza el neuromàrqueting.
Del Pozo considera que menystenim la capacitat de comprensió dels més petits. Sovint, quan ens dirigim a ells, utilitzem onomatopeies en lloc de parlar amb propietat. Opina que tenen una capacitat d’aprendre molt més gran del que ens pensem i que val la pena enriquir el seu vocabulari. Al capdavall, estan creant un banc de dades que els servirà per a tota la vida.
Per potenciar l’aprenentatge i la memòria, Montserrat del Pozo diu que cal fer que els nens pensin. A la seva escola intenten fer les classes molt dinàmiques i que siguin divertides. Saben que si els alumnes experimenten els serà més fàcil recordar. La Montserrat del Pozo diu que “una aula hauria de ser un gimnàs creatiu”.

Del vuit és el hip hop
La reportera del programa, Georgina Pujol, va a l’escola Josep Montserrat de Mataró per gravar un videoclip. Però el tema no és ni de la Paulina Rubio ni de la Shakira. És un hip hop de la taula del vuit.
Per fer les classes de mates menys avorrides, a la mestra de música, Rosa Maria Vidal, se li va acudir fer un CD de tretze cançons en català sobre les taules de multiplicar del 2 al 12. L’objectiu de la Rosa Maria Vidal amb Mates a la salsa era que “memoritzessin millor les taules, que les cançons tinguessin una història pròpia i estils musicals diferents”. Va plantejar-se que si les taules eren difícils, la música havia de ser més atractiva. Abans d’enregistrar el disc, va reunir-se amb mestres de diferents àrees per valorar si hi trobaven pegues o els semblava una eina interessant que podia ajudar a memoritzar. Als nens els va fer molta gràcia “el fet d’estudiar una cançó on hi ha una taula de multiplicar i que, sense adonar-se’n, se l’aprenguin... Ho troben molt divertit”.
La Rosa Maria Vidal diu que, de vegades, rep cartes de mestres en què li expliquen que s’han trobat algun nen cantant a l’examen per poder recordar la taula.

Mens sana in corpore sano
David Costa, neurocientífic del Departament de Psicobiologia de l’Institut de Neurociències de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB), estudia de quina manera l’esport pot ajudar a tenir més memòria. Fer exercici físic de manera regular augmenta els nivells de BDNF, que és una substància química natural que afavoreix la formació de noves neurones. I aquesta substància incideix molt en l’hipocamp, una regió del cervell que està implicada en l’aprenentatge i la memòria. Com més BDNF, més capacitat d’aprendre coses noves té el cervell. Però l’esport no afavoreix tots els tipus de memòria sinó la memòria autobiogràfica, la de les situacions que s’han viscut, i també ajuda a relacionar informacions. És a dir, que millora el procés de consolidació de la memòria. Fa que els records vivencials de curt termini passin a ser de llarg termini.


Reserves cognitives
Com més connexions neuronals té el cervell, més eficaç pot ser. Aquestes connexions es creen principalment a la infantesa. I a mesura que ens fem grans va disminuint aquesta capacitat que tenim de crear-ne. Però si no les fem servir degeneren i es van perdent.
S’ha demostrat que quan es fa esport el nombre de connexions noves és molt més alt, i encara que no s’utilitzin es mantenen preparades per funcionar, en standby. És una “reserva cognitiva”.
Per això, la diferència en capacitat cognitiva entre un cervell d’una persona sedentària i el d’una persona activa es posa de manifest en la vellesa. Fins i tot hi ha indicis que podria ajudar a prevenir trastorns com l’Alzheimer. L’equip de David Costa també ha vist en models animals que quan s’abandona l’exercici físic baixen els nivells de BDNF. Tot i així, quan es reprèn l’activitat física es recuperen més ràpid els nivells d’aquesta substància.
David Costa diu que si un jove fa esport té més bon rendiment acadèmic.

Per què no recordem res d’abans dels tres anys?
Els investigadors encara no saben amb certesa per què es produeix l’amnèsia del període infantil, tot i que justament en aquesta etapa és quan el cervell és més plàstic. Mara Dierssen, neurobiòloga del Centre de Regulació Genòmica de Barcelona, aposta per la hipòtesi neurogènica. Dels 0 als 3 anys s’estan creant moltes neurones i noves connexions. Però també se n’estan perdent moltíssimes. Hi ha un recanvi constant de neurones molt ràpid. En contrast, en l’adult, les noves neurones que es generen s’incorporen als circuits preexistents. Aquesta diferència seria el que explicaria per què la memòria de l’etapa preescolar no perdura.

Una memòria de pel•lícula
Durant aquest capítol, Jaume Vilalta posa un repte a l’espectador: recordar una llista de vuit paraules que no tenen cap relació. Per recordar-les podríem repetir-les i repetir-les fins a memoritzar-les. Però Jaume Vilalta presenta una estratègia molt més entretinguda: utilitzar la capacitat de memoritzar històries. Si som capaços de convertir aquelles paraules en una narració, en una pel•li curta, encara que no tingui gaire sentit, però que inclogui tots els elements, serà molt més fàcil recordar-les.
La memòria seqüencial és una de les més potents del cervell. El programa converteix el llistat de paraules en una pel•lícula de dibuixos animats i l’espectador veu que tot és molt més fàcil de recordar.

Com tantes altres dones amb fills, la reportera Georgina Pujol es mata a treballar a casa i a la feina i al final del dia se sent desfeta, sense ganes de res. No es veu amb cor de trobar temps per fer gimnàstica. Finalment accepta posar-se en mans d’un preparador físic i va al metge i a una nutricionista. Al principi li costa molt molt, però aviat nota que el seu estat d’ànim millora, en quatre mesos perd cinc quilos, estilitza la figura i guanya força física i mental.
En aquesta transformació l’ajuden el Dr. José Luis Doreste, especialista en medicina de l’esport, la metge i nutricionista Pilar Senpau, el podòleg Martin Rueda, la fisioterapeuta del sòl pèlvic Francisca Garcia i el preparador físic David Pérez.

Estrena 16 d'abril de 2013

La visió és un capítol dedicat a l’anatomia i la funcionalitat de l’ull humà: què li passa a l’ull quan es fa vell? Es compara la visió humana amb la d’un ratpenat i un rapinyaire; com són els colors que percep l’ull humà; què li passa a un daltònic; què s’ha de tenir en compte a l’hora de comprar-se unes ulleres de sol, com afecta la vista...

Estrena 2 d'abril de 2013

Les plomes serveixen per volar, per abrigar i per comunicar. El reporter Pere Renom caça ànecs amb les mans, visita una fàbrica d’edredons, mesura els colors d’unes mallerengues, observa la parada nupcial d’un sisó i mostra la gran diversitat de colors dels ocells en un vestiteca. I el presentador Jaume Vilalta explica com el plomissol reté la calor corporal i com es produeixen els colors iridescents de les plomes.

Estrena 26 de març de 2013

Els ocells xiulen, refilen, xerrotegen, escatainen, cloquegen, claquen, garrulen, parrupen, escotxeguen, esgaripen o ululen. Però què diuen? Paraules d’amor. I aquestes paraules sedueixen tant les femelles com els jurats dels concursos de cant. El baríton Ramon Gener, d’“Òpera en texans”, assisteix al plató de “Quèquicom” i compara amb Jaume Vilalta els ocells cantaires amb els cantants d’òpera. El reporter Pere Renom captura guatlles amb l’especialista Francesc Sardà per estudiar-ne la migració i alimenta polls de falcó amb el falconer Alfons Arisó.
Els cants s’adapten a les característiques físiques del medi on viuen els ocells. L’especialista en sons de la natura Eloïsa Matheu enregistra diferents cants i n’explica l’origen i la forma, i el biòleg britànic Robert Lachlan explica la relació entre els cants i la capacitat reproductiva. Tot i que els humans no cantem com els ocells, ens hi podem comunicar. Tradicionalment ho hem fet per caçar-los, ara els capturem per estudiar-los o per criar-los en captivitat. El canaricultor Gabriel de la Paz explica com es crien i seleccionen per als concursos.

Estrena el 12 de març de 2013



Guanyar i reproduir-se

Gabriel de la Paz és aficionat a la cria i al concurs de canaris de cant. Com tots els ocells cantaires, els canaris neixen amb la capacitat per cantar, però també n’aprenen i milloren sentint els seus congèneres. En Gabriel promou aquest aprenentatge. La raça que ha triat és la Harz Roller, originària de les muntanyes de Harz, a Alemanya. A mitjans del segle XIX, els miners d’aquella localitat van aconseguir, mitjançant la selecció, canaris amb un cant molt curiós, com una mena de rolat sense fi, produït amb el bec aparentment tancat. En els concursos de cant, la modalitat més valorada és el quartet. L’objectiu és aconseguir que els quatre canaris cantin sincronitzats i amb una veu tan similar que semblin un sol ocell. El criador ha de passar moltes hores davant les gàbies escoltant els ocells, estimulant-los a cantar quan es cansen i refent els equips una vegada i una altra. Si té èxit, obtindrà el reconeixement del jurat i de l’audiència. A canvi, l’ocell es podrà reproduir i podrà transmetre a la descendència els dots per al cant. El criador tria els mascles segons el cant, tal com ho fan les femelles.

Cantar per seduir

El procés de selecció que passa un ocell cantaire podria ser comparat amb el que passen els cantants d’òpera. A plató, Jaume Vilalta i Ramon Gener, baríton i presentador d’Òpera en texans, expliquen la musicalitat, el ritme i el repertori, requisits que comparteixen els cantants lírics i els ocells. De la qualitat del seu cant depèn que un ocell arribi a seduir una femella. El cant és un reflex de la seva condició física i neurològica i, per tant, és un bon indicador de si és un exemplar adequat per tenir descendència.
Eloïsa Matheu es dedica professionalment a enregistrar els sons de la natura i explica que el cant és en realitat una evolució dels reclams, les vocalitzacions simples que produeixen els ocells per comunicar-se. A més de tenir l’oïda ben fina, s’ajuda d’eines digitals, com ara els sonogrames o representacions gràfiques dels sons.


Cants i ecologia
El biòleg britànic Robert Lachlan estudia el pinsà comú com a model per entendre el cant dels ocells des d’un punt de vista ecològic i evolutiu. Treballa a la zona del Montseny, on ha enregistrat el repertori complet d’una cinquantena de mascles.
En Rob està duent a terme un experiment. Se situa al centre del territori d’un mascle i amb un petit altaveu reprodueix els cants d’un altre mascle, simulant una invasió, i mesura la resposta agressiva. A una certa distància observa, descriu i grava què fa el mascle en cada moment. Com més temps estigui a prop de l’altaveu i com més canti, més agressiva es considera la seva resposta. En altres espècies d’ocell, en Rob ja ha vist que l’agressivitat del mascle local es correspon bé amb la qualitat del cant de l’intrús. Un bon cant és una amenaça més important i desencadena una resposta més agressiva. Per nosaltres, els cants són boniques melodies, però per als ocells són la manera de comunicar a distància la seva capacitat reproductiva.

Cants i medi
Els ocells canten per ser escoltats, i, com nosaltres, s’adapten a les condicions acústiques del medi. La merla d’aigua té un crit molt curt i agut, que sobresurt per damunt de la remor greu del corrent. De manera semblant, les merles de ciutat tenen cants més aguts que les merles de bosc, per compensar el soroll del trànsit. Una altra estratègia és repartir-se l’espai acústic, una mica com nosaltres ens repartim el dial radiofònic en les diferents emissores. El tord canta tan agut que arriba a l’ultrasò i, per tant, segons com, no el podem sentir. El gall fer, per contra, produeix sons molt greus, que arriben als infrasons i tampoc no els podem sentir. I allà on no s’arriba amb la veu, s’hi pot arribar tocant el tambor. Els picots repiquen als arbres per buscar l’aliment, per construir-hi el niu, però també per comunicar-se.
El conjunt d’aquestes i altres estratègies configuren veritables paisatges acústics que cal saber interpretar. Eloïsa Matheu explica que l’ocell típic de bosc canta amb modulacions d’intensitat, per tant sonaria com una guitarra de blues, mentre que l’ocell típic d’un espai obert canta amb modulacions de freqüència, i sonaria com una guitarra de jazz. La modulació d’intensitat s’anomena trèmolo i la de freqüència, s’anomena vibrato. Els ocells modulen a una velocitat tan elevada que ens és impossible discernir aquets matisos. L’any 1983, l’ornitòleg hongarès Peter Szöke va publicar un disc on es poden sentir aquests cants amagats. Per aconseguir aquests sons va desconstruir i alentir el cant dels ocells, i com a resultat va obtenir una música gairebé operística.

La comunicació amb els ocells
Els caçadors fa segles que utilitzen el cant dels ocells per atreure’ls i caçar-los. Ara, els científics i els ornitòlegs fan servir aquesta mateixa tècnica per estudiar-los. Francesc Sardà, de l’Institut Català d’Ornitologia, treballa amb guatlles. Ha pogut observar que migren a través de la península seguint la maduració dels camps de cereals. A la primavera els cereals, en verd, ocupen una extensió important del territori. A mesura que avança la temporada, els cereals maduren, se seguen i obliguen les guatlles a canviar de camp. A finals de juliol la majoria de les guatlles es concentren a la Meseta castellana, on queden els últims camps sense segar, conservats pel fet que l’altitud i la latitud en retarden la maduració.
Posats a comunicar-nos amb els ocells, no només fem de femella o de mascle, també podem fer de pare. Alfons Arisó és falconer i criador de falcons des de fa 22 anys. Té una àmplia experiència comunicant-se amb pollets incubats artificialment. Quan tenen deu dies, els pollets de falcó es transfereixen a una mare adoptiva, que els acabarà de criar. Amb aquest sistema s’augmenta l’èxit reproductiu. Una vegada han crescut i tenen totes les plomes, els falcons són ensinistrats durant uns quants mesos fins que estan preparats per aixecar el vol. Amb la pràctica i amb una bona comunicació, el falconer aconsegueix que el falcó cooperi. Parlant, la gent s’entén, fins i tot amb els ocells.

“Quèquicom i l’aigua” és un altre dels reportatges. En aquest cas es donen dades de quanta aigua dolça hi ha al món, s’explica com es pot saber si un riu està sa amb els insectes que pesquen a l’interior del riu; si consumeix més la indústria, el sector agrícola o el consum domèstic, com es pot estalviar aigua a l’hora de regar, per què l’aigua del subsòl surt calenta, quins minerals porten dissoltes les diferents aigües que es poden comprar...
“Quèquicom i...” és un format que reuneix tot el coneixement acumulat pel programa sobre una matèria en concret. Cada primer dimecres de mes els espectadors podran aprofundir en un tema específic a partir dels fragments que sobre aquella temàtica s’hagin emès en diversos episodis del programa.

Estrena el 12 de març de2013

Quèquicom” ha recorregut el territori amb ulls de geòleg. En aquest segons capítol de Geologia es veu com les muntanyes, com la sardana, es fan i es desfan. Montserrat era un gran roc sedimentari als peus de la desembocadura d’un cabalós riu desaparegut. L’erosió la desfà i per això té aquesta forma singular. En canvi, Menorca està formada, en realitat, per dues menorques, una amb un subsòl a base de petxines i l’altra de silici. A més, visitem el congost més profund de Catalunya, Mont-rebei.

Estrena el 5 de març de 2013

La lletra que fem és personal i difícil d’imitar. Els pèrits cal•lígrafs són capaços d’autentificar-la. Encara que no escriguem a mà, es poden seguir les pistes dels nostres textos gràcies a la seva estructura lingüística. Parlem i escrivim d’una manera singular. Per això les falsificacions i els plagis es poden descobrir. En els textos antics, copiats repetides vegades, s’hi han fet moltes modificacions al llarg dels segles. L’edició crítica permet reconstruir què van escriure originalment autors com Ramon Llull.
Hi intervindran la pèrita en cal•ligrafia Pilar Guerra, les lingüistes M. Teresa Turell i Núria Gavaldà, del Laboratori de Lingüística Forense de la UPF, i el filòleg de la UB Albert Soler.

Estrena 5 de març de 2013