La lava surt a milers de graus de temperatura i és completament estèril. Com s’instal•la, la vida, en una illa volcànica acabada de formar? El Hierro és una illa en plena formació, tal com es va fer evident en l’episodi volcànic del 2011. Els seus ecosistemes variats permeten resseguir el procés de colonització de la vida des dels líquens fins a la laurisilva i de passada observar espècies úniques al món, com el llangardaix gegant.

Estrena 23 de maig de 2012

L’única vacuna que hi ha ara al mercat té 90 anys però no protegeix als adults de la tuberculosi pulmonar, que és la més comuna. La vacuna Ruti que va néixer a l’Hospital Universitari Germans Trias i Pujol, està finançada per l’empresa Archivel Technologies. És la primera vacuna que atura el desenvolupament de la tuberculosi en persones que estan infectades i encara no en tenen símptomes. Redueix el tractament de la infecció tuberculosa latent de nou mesos a un mes. Probablement es començarà a comercialitzar el 2015.



La reportera Georgina Pujol visita en el laboratori on es fabrica la vacuna Ruti. Allà es poden veure els cultius dels bacils de la tuberculosi (uns bacteris en forma de coma). Però per entrar-hi, cal extremar les precaucions de seguretat per l’elevat risc de contaminació biològica.

La periodista també assisteix al moment en que la pneumòloga Malú de Souza dóna la notícia a un pacient del Raval que té la malaltia. Es tracta d’una persona procedent del Paquistan que es tracta en la Unitat de prevenció i control de la tuberculosi de Barcelona, al CAP Drassanes. Com que a l’inici el pacient està en una fase contagiosa, cal aïllar-lo i administrar-li la medicació. No hauria de viatjar en metro, ni autobús, ni estar en llocs tancats amb d’altres persones sense mascareta perquè la tuberculosi es transmet via aèria. Tot i que el tractament és molt llarg, dura sis mesos, al cap de 30 dies el malalt deixa de contagiar.

Quan el personal sanitari comprova que el pacient no seguirà bé el tractament, poden demanar que se l’ingressi amb una ordre judicial a un centre de salut especial. Això es fa per evitar que es produeixi una epidèmia.

L’agent comunitari de salut també té un paper clau a l’hora d’evitar que la malaltia s’escampi. La Georgina Pujol n’acompanya un de l’Agència de Salut Pública de Barcelona que visita cada dia un pacient bolivià per comprovar que es prengui la medicació i respondre els dubtes que pugui tenir. No es tracta únicament de vigilar-lo sinó també que se senti acompanyat emocionalment.

Avui en dia, la tuberculosi és una malaltia que al primer món es cura. Però encara està estigmatitzada perquè s’associa a la pobresa. La Georgina Pujol coneix a Dolors Aixalà, una periodista que va tenir la tuberculosi i que, temps després d’haver-se curat, es reivindica com a tuberculosa glamurosa. És una manera simpàtica d’expressar que aquesta malaltia no distingeix entre rics i pobres.

Al plató, el director i presentador del programa, en Jaume Vilalta ens explica com es contrau la tuberculosi, des que el bacil responsable de la malaltia entra al cos humà i s’activa, fins als intents fallits del sistema immunitari per destruir-lo. I finalment, ens dóna les claus per entendre com actua la vacuna Ruti de la tuberculosi.

La tuberculosi no és una malaltia del passat. Encara avui, és una de les malalties més infeccioses del món. Cada any s’infecten 100 milions de persones de tuberculosi a tot el planeta. I al barri del Raval de Barcelona la prevalença és altíssima. A Badalona s’està desenvolupant la primera vacuna terapèutica contra aquesta malaltia. L’ha concebut el Dr. Pere-Joan Cardona.

Estrena 16 de maig de 2012



Proper capítol: "El Hierro, del foc a la vida". Emissió 23 de maig de 2012

La reportera Georgina Pujol aprèn a conduir un trineu de gossos, construeix un iglú i dorm en ell en una de les etapes de la Pirena. La nit hivernal al pla de Beret és gèlida, però a l’interior de l’iglú no baixa de zero graus. Jaume Vilalta explica a plató les raons científiques d’aquest fenomen.

Re-emissió 9 de maig de 2012

Propers programes: "Torna la tuberculosi?" - "El Hierro, del foc a la vida"




Un equip d’investigadors d’una universitat de Tòquio ha descobert que els gossos tenen un sistema de circulació sanguínia molt específic. Les artèries que subministren sang tenen unes xarxes amb moltes venes petites interconnectades, que funcionen com un intercanviador d’escalfor. Aquest mecanisme ajuda a regular la temperatura corporal del gos, a pesar de les condicions de fred. És el mateix sistema que tenen d’altres animals adaptats a les baixes temperatures, com els pingüins de l’Antàrtida o els dofins. En canvi, quan les persones estem exposades a un clima fred es produeix una vasoconstricció en les extremitats que disminueix el flux sanguini i la pèrdua d’escalfor. És la manera que té el nostre cos de sacrificar-ne una part per evitar que la resta es refredi massa.

En Jaume Martínez, veterinari en cap de la Pirena, ens ajudarà a conèixer més bé els huskies siberians. És una de les races de gossos que més s’assembla al llop, i prové de l’oest de Sibèria. Tradicionalment, els feien servir com a mitjà de transport amb els trineus. Descobrirem que aquests gossos corren perquè conserven l’instint primari dels llops de caçar en manada, a banda que són veritables atletes. I a través de Lázaro Martínez, un dels millors múixers del món en la categoria de gossos nòrdics, entenem per què enganxa tant, aquest esport, fins al punt que en Pep Parés, fa 20 anys, va crear la carrera de trineus Pirena. S’hi va apassionar gràcies a la lectura de “La crida salvatge”, de Jack London. Ell serà qui li fa unes classes particulars de conducció de trineu a la nostra reportera.

Una nit a l’iglú
I finalment, amb l’ajuda de David Bartra, que pertany a l’Associació de Constructors d’Iglús de Catalunya, completem la nostra experiència nòrdica. Construirem un iglú semiesfèric en un indret pròxim al pla de Beret. I fins i tot el posarem a prova passant-hi la nit. Mentre a l’exterior arribem a una temperatura de 9 graus sota zero, dormint-hi tres persones aconseguim que l’interior de l’iglú s’escafi fins als 2 graus. La reportera, després de l’experiència, assegura que “és molt pitjor que dormir en una nevera (4 graus), però es fa suportable gràcies al sac de dormir de plomes d’oca que m’ha deixat en Pere Renom”. I des de plató, en Jaume Vilalta, ens explicarà per què la temperatura de l’interior de l’iglú no baixa mai de zero graus.

“Quèquicom i...” és un nou format que reuneix cada primer dimecres de mes tot el coneixement acumulat pel programa sobre una matèria en concret.
En el primer capítol de “Descobriments”, s’explica que la idea del velcro neix per la imitació d’unes llavors; que del mata-rates se'n va fer anticoagulant d’ús medicinal gràcies a una història d’amor frustrat; com la comunitat científica va va fer impossible la vida al doctor Semmelweiss descobridor de l’asèpsia ; la singular i tràgica història de Thomas Midgley, inventor de dos coses devastadores pel medi ambient: la gasolina amb plom, que és tòxic, i dels gasos CFC, que provoquen efecte hivernacle; el descobriment de la radiació atòmica.

Emissió 2 de maig de 2012

Què tenen en comú el carbó de cremar, un casc de motorista i un diamant?
Són tres cares del carboni, un element químic amb propietats extraordinàriament diferents segons com s’organitza.
Pere Renom construeix una pila carbonera per fer carbó vegetal. Més tard assisteix a la talla d’un un diamant i entén per què és tan brillant. Finalment s’explica per què la fibra de carboni és resistent com l’acer, però es treballa com si fos cotó.



La pila carbonera
Tradicionalment, una pila carbonera es construeix amb fusta d’alzina, ja que dóna un carbó de gran qualitat. Marc Boada ensenya la tècnica per construir-ne al reporter Pere Renom. A plató, el presentador Jaume Vilalta explica que la fusta d’una pila carbonera es manté a 100ºC fins que perd tota l'aigua. A partir d’aleshores augmenta progressivament de temperatura i va perdent diferents substàncies químiques fins que es converteix en carbó vegetal, amb un 85% de contingut en carboni. La clau és limitar l’entrada d’oxigen per evitar la inflamació espontània de la fusta.

La talla de diamants
En condicions d’altíssima pressió i temperatura, pròpies de les profunditats terrestres, el carboni cristal•litza en unes pedretes de formes prou regulars: són els diamants en brut. Una vegada tallats, els diamants es converteixen en les joies més apreciades del món, a causa de la seva bellesa i perdurabilitat. El preu final del diamant el determina sobretot el pes (quirats), però la brillantor també compta. Es tracta de triar la talla que doni més quirats sense perdre brillantor. El joier i tallador Paco Corodia ensenya com es talla un diamant. Vilalta explica a plató la difracció de la llum, el fenomen òptic que hi ha darrere els centellejos multicolors dels diamants.

La fibra de carboni
A més de les diverses formes naturals, el carboni també pot adoptar algunes formes artificials. La més coneguda és la fibra de carboni, un material estructural com l’acer, l’alumini o la fusta, que es treballa com si fos un teixit, com la seda, la llana o el cotó. Els operaris són veritables sastres del carboni. L’enginyer Bernat Calpe explica quina ha de ser l’orientació dels microfilaments de carboni en funció de les forces que ha de suportar. I aquesta orientació s’ha de definir durant el procés de disseny, com explica l’enginyer Eduard Ferreró. La lleugeresa i resistència d’aquest material el fan molt indicat per a usos industrials i en competicions esportives. Vilalta explica que les diferents formes i característiques del carboni responen a diferents organitzacions atòmiques. Mentre que el grafit són àtoms de carboni disposats en una xarxa plana hexagonal, el diamant són àtoms de carboni en una xarxa tridimensional de tetraedres.

La reportera Georgina Pujol aprèn a conduir un trineu de gossos, construeix un iglú i dorm en ell en una de les etapes de la Pirena. La nit hivernal al pla de Beret és gèlida, però a l’interior de l’iglú no baixa de zero graus. Jaume Vilalta explica a plató les raons científiques d’aquest fenomen.
Estrena 18 d'abril de 2012

L’agricultura ecològica capgira el funcionament de l’agricultura convencional. Se serveix d’invertebrats per lluitar contra les plagues, fa servir les males herbes de manera profitosa i té cura de tot l’ecosistema subterrani enlloc de veure’l només com un suport inert per a les plantes.
Estrena 11 d'abril 2012


La lluita contra les plagues
La cistella ecològica es caracteritza per dues coses: en primer lloc perquè només té productes de temporada i en segon lloc perquè és molt diversa. És un reflex de l’estructura dels camps de conreu. A diferència de l’agricultura convencional, en què sovint es dediquen centenars o fins i tot milers d’hectàrees a un únic cultiu, l’agricultura ecològica divideix el camp en parcel•les petites en què es conreen una gran varietat de productes diferents. D’aquesta manera les plagues, que acostumen a ser molt específiques, queden confinades a un vegetal determinat i no infecten la resta de conreus. Vindria a ser com apostar poc a moltes cartes enlloc de jugar-s’ho tot a una única carta.
El pagès ecològic Josep Montmany, de Begues, explica la importància de tenir cura de la vegetació silvestre que hi ha al voltant dels conreus per facilitar la presència dels predadors naturals de les plagues. A una escala microscòpica hi ha una veritable lluita per la supervivència. Una marieta d’1.5 mm és un predador especialitzat de l’aranya roja. Se’n pot menjar tant els ous, com caçar els adults amb un ràpida corredissa. Els àcars són uns altres predadors molt voraços. Són cecs i localitzen les preses per contacte i per senyals químics. Unes poques picades són suficients per matar una presa gairebé tan grossa com ell. Una vegada morta, la succiona parcialment.
La Federació d’Agrupacions de Defensa Vegetal de la Selva i el Maresme (SELMAR) cria l’insecte hemípter Macrolophus per alliberar-lo als conreus i combatre les plagues. Jordi Ariño, enginer agrònom explica com es reprodueixen aquests insectes en captivitat. Al camp s’alliberen entre 1 i 3 animals per metre quadrat en funció de la severitat de la plaga. Però els insectes alliberats no són prous per eliminar la plaga directament, sinó que és la generació següent, molt més nombrosa, la que, de fet, elimina la plaga.
En agricultura ecològica, les plagues que no es poden combatre amb enemics naturals s’han d’afrontar amb estratègies sofisticades, que sovint exigeixen avançats coneixements tècnics. Núria Cuch és enginyera agrònoma i assessora tècnicament la família Montmany. Explica quines són les estratègies per combatre dues plagues dels fruiters que no tenen enemics naturals prou efectius. L’arna de la poma o carpocapsa es combat amb confusió sexual, i la mosca de la cirera amb atractors alimentaris.
La guerra química
Com que les plantes no es poden moure han desenvolupat diferents adaptacions per protegir-se dels herbívors o de les malalties. Moltes plantes mediterrànies tenen fulles punxegudes com el garric o el card. Altres han desenvolupat defenses químiques. A plató, Jaume Vilalta explica que les plantes aromàtiques com la farigola, el romaní tenen essències que als humans ens resulten molt agradables per fer-ne perfums i colònies, però en realitat són molt desagradables al paladar dels herbívors. A més aquestes substàncies acostumen a ser antisèptiques, combaten els microorganismes, per això en fem ungüents per ferides i col•lutoris per infeccions oculars. Els conreus també tenen defenses químiques. Les plagues estimulen una reacció defensiva de les plantes. Quan menys ajudem als conreus amb pesticides, més s’hauran d’espavilar a generar les seves pròpies defenses químiques. Un estudi de la Facultat de Farmàcia encapçalat per la Dra. Rosa Lamuela ha vist que els sucs envasats de tomata ecològica tenen un contingut més elevat en polifenols -que són uns antioxidants- que els sucs convencionals. Els compostos polifenòlics tenen molt interès en nutrició ja que s’ha observat que actuen com protectors davant malalties degeneratives i cardiovasculars.

La lluita contra les males herbes
Un altre tret característic de l’agricultura ecològica és la tolerància que té amb les males herbes. Però encara que hi hagi males herbes, no se les deixa créixer descontroladament. En lloc d’herbicida, s’apliquen diferents mètodes mecànics en funció del tipus de conreu. En fruiters es tendeix a segar de tant en tant, i s’utilitza maquinària específica per accedir fins a sota mateix dels arbres. A l’hort, en canvi, les males herbes es treuen pràcticament a mà.
Si el conreu està ecològicament estructurat, les xarxes tròfiques són complexes i també poden aparèixer predadors naturals de les males herbes. Les formigues són habitants característics dels conreus de secà. Els seus nius es poden localitzar fàcilment pels petits volcans que es formen a l’entrada. El grup de recerca en males herbes de la Universitat de Lleida estudia el paper de les formigues en el control de les males herbes. Una de les tasques consisteix a marcar tots els formiguers d’una àrea establerta, posicionar-los per GPS i situar-los en un mapa. D’aquesta manera es podrà estimar la població de formigues i seguir-ne la dinàmica d’un any a l’altre. Una vegada se sap quantes formigues hi ha, cal estimar l’aliment que consumeixen. Bàrbara Baraibar explica com es fa.

Els fertilitzants
L’agricultura treballa la terra, i la terra no només és un suport inert per a les plantes: és un ecosistema. El veritable tresor del pagès. Joan Romanyà és edafòleg, és a dir, especialista en el sòl i explica l’estructura d’un sòl forestal i el compara amb un sòl d’un cultiu ecològic. A la part superior hi trobem la fullaraca, la font principal de matèria orgànica i principal protecció contra l’erosió. La matèria orgànica s’incorpora a les capes inferiors del sòl a partir de les arrels, la gravetat i l’activitat de la fauna del sòl, especialment els cucs de terra. Alguns estudis indiquen que al sòl hi viuen entre 60 i 400 cucs/m² i cadascun d’ells produeix més de 4 kg d’excrements a l’any. Aquests excrements són una font molt important de matèria orgànica ben esmicolada en la que s’hi desenvoluparan una rica comunitat de microorganismes que n’alliberaran el nitrogen, el fòsfor o el potassi. A més, les galeries que excaven els cucs permeten airejar i drenar el terreny.
L’agricultura ecològica no utilitza adobs químics per fertilitzar el sòl. Només aplica adobs orgànics, el més similar a la fullaraca del bosc. Un dels adobs orgànics més valorat és el compost. Es pot produir industrialment a les plantes de compostatge, per exemple a partir de la fracció orgànica de les escombraries i de les restes vegetals procedents de la jardineria municipal. Tot plegat es tritura, s’apila i es fermenta durant uns dos mesos en un procés similar al que té lloc a la natura, però accelerat i controlat. Seguidament s’afegeix aquest compost al camp i els bacteris l’acaben de transformar i n’alliberen els nutrients, que seran aprofitats pels conreus. Per tant, el compost no alimenta directament les plantes sinó tot l’ecosistema subterrani. No és una fertilització instantània com l’adob químic, sinó a llarg terme. I es pot complementar amb altres sistemes com el conreu de lleguminoses. Les faberes, les pesoleres o les mongeteres tenen uns nòduls a les seves arrels on hi viuen uns bacteris fixadors de nitrogen. La planta fa la fotosíntesi i aconsegueix sucres i dóna aquests sucres als bacteris, i els bacteris a canvi, agafen el nitrogen que hi ha a l’atmosfera, i el transformen en mol•lècules que les plantes el poden aprofitar. Part d’aquest nitrogen es queda al sòl i l’enriqueix. Per garantir que tots els camps es beneficiïn d’aquest enriquiment en nitrogen cal anar alternant els conreus i resembrar-hi periòdicament lleguminoses. És a dir, cal fer una rotació de cultius. Així, l’agricultura ecològica aconsegueix reciclar part dels nutrients i s’acosta al funcionament d’un ecosistema natural, com el bosc.


Propers programes:
"Pirena trineus, gossos i iglús" 18-4-12
"Les tres cares del carboni" 25-4-12

Cristian Ruiz i Altaba descriu la ciència que envolta una casa de pagès. Les seqüències a l’exterior es combinen amb diferents platós on s’amplien coneixements. S’explica, per exemple, com és que les plantes saben que han de florir a la primavera; com funcionen els tres estómacs dels remugants; la domesticació d’animals fers com el toro; per què els ous són ovalats; com és què els cadells de totes les espècies desperten sentit de protecció, per a què serveixen les diferents plomes dels ocells o en què s’assemblen la fotosíntesi i una placa solar.

Marc Boada inaugura l’exposició “In-material. La semiòtica de la matèria” dimarts 3 d’abril, a les 19.30, a Artesania Catalunya, al carrer dels Banys Nous, 11, de Barcelona.
Per Boada, IN-MATERIAL és una mostra de fascinació i fetitxisme pels materials. Segons el divulgador i escultor “la matèria és el substrat sobre el qual es desenvolupa la creativitat, però la manipulació dels materials exigeix un llarg camí d’experimentació que sovint necessita un fort component científic i, de vegades, el producte de la mateixa investigació esdevé art per si mateix”.
Marc Boada és professor de ciència dels materials a l’escola Massana. És autor del llibre “Els tres infinits”, un llibre de ciència per a gent de lletres que enllaça un conjunt de relats divertits i quotidians. En el llibre es percep com darrere l’aparent naturalitat de les coses s’amaga un volum notable de coneixement científic. Història rere història, el lector s’endinsa d’una manera sorprenent, rigorosa i amena en els misteris mes profunds del que és infinitament gran, infinitament petit i infinitament complex, la vida, el cervell i la societat.
S’arriba així a una visió de conjunt molt necessària en una societat canviant. A més, el llibre incorpora tres codis QR, en què l’autor situa el tema de cada part i, al final, un altre vídeo amb la visió àmplia dels llocs científicament mes interessants del territori. En un dels capítols explica com es gesta un episodi de “Quèquicom”.