Passen les hores i com més gent em parla del professor Fabià Estapé, més constato que tothom somriu quan el recorda. L’Estapé de les “Lliçons d’Economia Recreativa” d'"El Matí de Catalunya Ràdio" va aconseguir que la gent entengués l’Economia, sí, perquè l’Estapé no només ens sabia molt sinó que sabia explicar molt bé, i aquestes no són dues qualitats que vagin sempre lligades. Es feia escoltar, sí, però, sobre tot, es feia estimar. Era un esperit lliure, un intel·lectual agut, un caràcter superb, un mascle alfa de l’Economia i la Política, que les etzibava sense que li importessin gaire les conseqüències, perquè el que més l’importava era, per aquest ordre, tenir raó i ser entès. Hauria estat el pitjor diplomàtic, però més de trenta mil alumnes poden certificar que va ser un mestre de mestres. Professor d’Ernest Lluch, Pasqual Maragall, Narcís Serra, Josep Piqué, Anna Birulés... Estapé és dels que ha passat per aquest món aixecant el nivell.

La seva cultura era enciclopèdica i la seva memòria, impressionant. Ho recordava tot, sobre tot els segons cognoms de tothom: “El sr. José Maria Aznar…LÓPEZ!”, deia cridant. I tot, fruït d’una curiositat inacabable, d’un humor àcid, sense pietat pels tous, els ineptes i els del Partit Popular, als que satiritzava en bloc. No he sentit persona que expliqués millor les pàgines viscudes, les anècdotes, les situacions, que retratés amb un sol adjectiu millor que ho feia el professor Fabià Estapé.

La Universitat va ser la seva vida. Era el rector de la Universitat de Barcelona quan va morir Franco, el novembre de 1975. Va agafar el telèfon i va trucar al Ministre d’Educació. “Y ahora, ¿qué hacemos?” “De momento, ocho días de luto nacional” “Eso ya lo sé, hombre, me refiero a qué hacemos a partir del noveno dia!”. Sempre anava un pas per davant.

En Josep Cuní el va portar a "El Matí de Catalunya Ràdio", i des del primer moment que em vaig haver de fer càrrec del programa vàrem sintonitzar. I no era un tipus fàcil. Intimidava. Era d’un caràcter, diguem-ne, mercurial. Ell mateix havia explicat com l’havia afectat per sempre la mort prematura de la seva dona, situació que sempre resumia amb un trist “la vida no saps mai per on te la fotrà”, i tenia cops de geni que no sempre sabia donar. Bé i cops de puny al braç. Feien mal. El Josep Maria Ureta i jo en podem donar fe.

M’he assabentat de la seva mort per un missatge de Twitter a l’aeroport de Miami, quan tornava cap a Washington després de cobrir les primàries republicanes de Florida. Impossible resumir els records personals i professionals que guardo d’ell. La Mònica Terribas va ajudar –lo a escriure unes memòries “De tots colors”, que recomano vivament.

De les moltes històries que li vaig sentir explicar, els en deixo una. Se non è vero, è ben trovato. Cito de memòria. Quan acabada l’etapa d’autarquia es fixen els mecanismes per a la convertibilitat de la pesseta, cal fixar-ne la paritat amb el dòlar. Un grup d’economistes, a les ordres del professor Sardà Dexeus, arriba a la conclusió que un dòlar val unes 58 pessetes i mitja. I van a El Pardo, a explicar-li al Generalísimo. I Franco contesta: “pongan sesenta, que es mas redondo”.

El president Obama no només no mira les cadenes de notícies 7/24, sinó que en parla malament. El rebenta l’anàlisi de “qui guanya i qui perd”, a Washington, a partir de qualsevol frase, decisió o fet per insignificant que sigui. Obama ha decidit que l’agenda dels mitjans no serà la seva. I es nota. En un any electoral, la saviesa convencional (televisada) li hauria aconsellat fer un discurs de l’estat de la Unió contemporitzador, atractiu per a independents, indecisos i republicans moderats. Res d’això: va parlar de classes mitjanes (que posa els pèls de punta als republicans per divisiu), de multimilionaris, de Wall Street addicte a la cobdícia, de justícia fiscal, de Washington trencat per la falta de diàleg entre partits. “I si voleu dir que això ‘és lluita de classes, endavant”. Com dient, si haig de perdre, que sigui amb les meves idees.

Va ser un discurs dens, en què en comptes de passar comptes de la seva gestió, va passar comptes al Congrés de la seva inacció. Un discurs més d’un primer any que d’un quart any. Ara que tinc l’orella acostumada al nivell d’enorme convencionalisme amb què parlen els principals mitjans, Obama em va arribar a sonar com el més esquerranós (en matèria econòmica) que he sentit últimament.

L’exèrcit sí que és intocable. Quan Obama va voler posar un exemple de feina ben feta que uneix el país, va recordar el comando dels SEAL que va matar Bin Laden. Enormes aplaudiments. I un punt d’orgull final. Obama creu que la seva diplomàcia no és forta perquè estigui basada en el braç militar, sinó intel·ligent, perquè és curosament multilateral. Totes dues coses. Ningú no es pot permetre enviar comandos al Pakistan a matar Bin Laden després d’anys de seguiment, excepte els Estats Units. I, alhora, Obama no és el cowboy que el va precedir.

Gingrich vol que Romney pagui zero pel que ara paga quinze i Obama voldria que pagués 30 o més. Acostumats a la falta de contrast entre demòcrates i republicans, acostumats a una oferta ideològica amb diferències de matís, Obama va anunciar ahir que a la partida del novembre agafarà les blanques o les negres, però no les grises.

Jon Huntsman s’ho va jugar tot a Nou Hampshire. No va fer campanya a Iowa (“A qui li importa el resultat d’Iowa? Demà ja no se’n recordarà ningú.”) i va dedicar mesos a fer actes en tots els comtats de Nova Hampshire, un estat amb un votant exigent, amb un paladar apte per a la proposta moderada d’un republicà, mormó com Romney, exgovernador de Utah, que el 2009 va acceptar el nomenament d’ambaixador a la Xina que li va fer un president demòcrata, Barack Obama.

Huntsman parla mandarí des de les èpoques de missioner mormó a Taiwan, i tenia dues fortunes, la seva i la del seu pare, per finançar-se la campanya. L'últim debat amb Romney va arribar a tenir moments desagradables, sobretot quan Romney va menystenir Huntsman per haver dit una frase en mandarí. Huntsman va tòrcer el cap i va dir: “Aquí tenim la mena de política que ha dividit aquest país.” Però a Nova Hampshire va quedar tercer, i avui, hores abans d'un debat a Carolina del Sud, on se celebren primàries la setmana que ve, Huntsman ha anunciat que plega i ha donat suport a Romney, entre crítiques a Obama per impulsar la divisió del país amb la seva “guerra de classes”.

Als republicans no els agrada que Obama parli de “classe mitjana” (en aquesta campanya no en parlen mai) i contraposen la seva Amèrica de les oportunitats a l’Amèrica dels drets del que ells en diuen l’esquerra. Huntsman plega perquè el seu republicanisme és minoria en un partit amb l’ànima fraccionada i més a la dreta que ell, i perquè tot el que ell podria oferir ja ho proposa Romney, que fa anys que està en aquesta cursa.

Alguns votants demòcrates em deien a Nova Hampshire: “El que més mágrada dels altres és Huntsman”. Tipus tranquil, que va acceptar les preguntes de TV3 al mig del carrer sense previ avís: “Europa i nosaltres estem al mateix barco. No és una amenaça. Tenim els mateixos problemes.” Huntsman pot ser un bon secretari d’Estat ara i un bon candidat el 2016.

A Nou Hampshire i per primera vegada des que va començar la campanya de les primàries, Mitt Romney va regnar sol. L'exgovernador de Massachusetts sempre havia estat el "front-runner" de la cursa republicana, però havia hagut de compartir el paper protagonista amb alguna convidat temporal. Bachman va fer l'"efecte Palin", Perry va semblar el conservador de Texas madur pel salt a la política nacional, Cain va inventar-se allò de la tarifa plana d'impostos 9-9-9, Gingrich va ressuscitar després d'un estiu en què li va dimitir bona part del seu "staff", i, a Iowa, Santorum va disputar-li la victòria fins a la matinada, i només la va concedir per vuit vots de diferència. A Nou Hampshire, el segon ha estat Paul, però a distància. I mereix paràgraf a part.

Romney ha encadenat dues victòries consecutives just començar (no hi ha precedents republicans) i el seu "momentum" promet allargar-se fins al dissabte de la setmana que ve, a Carolina del Sud. Tot i que és un estat profundament conservador i, per tant, més favorable a Santorum i a Gingrich (que s'hi esta gastant molts diners), Romney ja va davant a les enquestes, s'ha assegurat el suport de la governadora, la jove promesa republicana Nikki Haley, i tampoc va curt de diners, o sigui que pot desplegar el mateix potencial de campanya que fins ara.

Romney no té feta la nominació, però poc n'hi falta. L'endemà de la victòria, Fox News el presentava com a "presumpte nominat". D'alguns dels seus contrincants, en canvi, ja es comencen a avaluar les raons que els fan continuar en campanya. A Gingrich, se li adjudiquen les intencions més retorçades: entorpir tant com pugui la nominació d'un candidat a qui no troba ni millor que ell, ni en pla ideològic ("és un tou moderat de Massachusetts") ni el pla polític ("no aguantarà la campanya dels mil milions de dòlars que li farà Obama").

Però Romney no s'ocupa d'aquests atacs, almenys no directement, sinó que ho deixa en mans dels grups de suport que li paguen els anuncis negatius de Gingrich. Romney es presenta com l'home que només té un contrincant: el president Obama, a qui dedica dos interessants desqualificatius: pessimista i europeu. Romney ha trobat en l'actual fallida de l'estat del benestar europeu la metàfora de l'anti-Amèrica.

I ens queda Ron Paul. És, per molt, el més autèntic i fresc dels candidats. Això seu ja no és una campanya; és un moviment que està fent forat, sobretot en els joves. Té 76 anys i la meitat dels seus votants en tenen menys de 30. Fins i tot els "occupy" li fan costat. Va arrencar com el vot de protesta que dóna color a una oferta electoral, i ja té un tercer i un segon lloc. La seva Amèrica de llibertats, sense Reserva Federal ni sense bases militars al món, desperta tots els recels dels poders fàctics, així que no esperin la sorpresa.

Les primàries només han passat per a dos estats i potser ja estan per la meitat. Romney, tan previsible, tan convencional i tan pla, ell, està matant l'emoció a cops de victòria.

Si alguna vegada ha estat veritat que Iowa no tria guanyadors però elimina perdedors, ha estat en aquestes primàries republicanes del 2012. Perry, governador de Texas des del 2001, que té tots els diners del petroli que calen per pagar-se una campanya potent, va obtenir un 10% dels vots i va quedar cinquè. La mateixa nit va dir “me’n vaig a Texas a replantejar-me si tinc futur per aquest camí”. Els diaris d’avui li diuen que no.

Michele Bachmann acaba d’anunciar que plega. Normal. Sisena a casa (va néixer a Iowa), amb un trist 5% dels vots. La seva aportació a la història política és la frase “Obama és un president d’un sol mandat” que tots els seus seguidors repetien de memòria. Potser Obama perdrà, però no serà ella qui el derrotarà. Una candidata preparada, probablement més intel·ligent que llesta, però que resultava estrident amb la seva dicció de setciències i les seves mitges veritats.

Santorum ha quedat segon només per set vots, darrere Romney. Pot ser el seu moment de glòria. No trobarà a cada estat un grup de votants cristians evangèlics que li aplaudeixin la seva agenda ultraconservadora. Però s’ha fet amb la bandera de la dreta religiosa i socialconservadora.

Ron Paul ha quedat tercer amb un notable 21% dels vots. Però quan diu que tornaria totes les tropes de les bases a casa, eliminaria la Reserva Federal, tornaria al patró or o que legalitzaria totes les drogues es crea molts enemics. Les seves posicions entusiasmen els joves en la mateixa proporció que l’allunyen de "l’establishment".

Romney és més favorit encara avui. I probablement guanyarà dimarts que ve a New Hampshire, i dues victòries seguides són tota una exhibició. Però el partit està dividit entre llibertaris, seguidors del Tea Party, socialconservadors i el món dels negocis. Només els uneix una cosa: fer fora Obama de la Casa Blanca. Han de decidir si es posen darrere Romney, exgovernador de Massachusetts i empresari d’èxit, previsible i “viable”, o busquen el trencament amb Paul, Santorum, Huntsman o li donen a Gingrich una segona oportunitat. El republicanisme no té direcció ideològica clara ara mateix, Bush no és una referència i ningú no vol la seva herència enverinada. Reagan és la referència més pròxima. Però ningú no té, ni de lluny, el seu carisma.

Obama se n’ha anat avui fins a Fort Bragg, a Carolina del Nord, a pronunciar el discurs de clausura de la guerra de l’Iraq. Aquests dies estan tornant a casa les darreres tropes, perquè el 31 de desembre ja no hi pot quedar cap soldat nord-americà. Les 505 bases que els Estats Units hi tenia fa només 4 anys han estat desmantellades o transferides als iraquians. El 2007, hi havia 230.000 nord-americans a l’Iraq, entre militars, empreses contractades i diplomàtics. Ara hi quedaran empreses i diplomàtics. Ja no hi ha guerra, però hi ha atemptats, uns cinquanta cada setmana. Ja ho ha dit, el president: “L’Iraq no és un lloc perfecte”.

Ha estat un dels discursos més difícils per Obama. Per un cantó, el punt polític que s’anota de tancar una presència militar de més de vuit anys contra la qual va manifestar-se des del primer dia. Per això, ha assenyalat que “aquesta guerra va crear una gran controvèrsia, amb patriotes als dos costats”. D’una altra banda, ha elogiat l’esforç de les tropes fins a situar-les al nivell de les més admirades en aquest país, que són les que van combatre fa 65 anys a la Segona Guerra Mundial. A Amèrica, si la guerra té bona imatge no és només per una qüestió de complex industrial -militar (com va dir-ne el general i després president Eisenhower el 1960), sinó perquè les dues guerres mundials les van guanyar.

Al discurs d’avui, a més a més, s’ha produït un fet relativament infreqüent durant la presidència d’Obama, i és que ha estat precedit per la seva pròpia esposa, la primera dama Michelle Obama, que dedica bona part de la seva agenda oficial a impulsar avantatges pels veterans i les seves famílies, com ara exempcions fiscals per a les empreses que contractin militars que tornen a la vida civil. Michelle Obama parla molt bé en públic. Fa pauses, inflexions, somriures i gestos. Vacil•la lleugerament per semblar que no llegeix del “teleprompter”. Avui, cap al final del discurs, quan ha dit als soldats “aquí teniu el vostre principal advocat, gran marit i president” ha agafat Obama de la mà i no ha grinyolat res.

La narrativa imperant a Washington aquests dies és que la guerra de l’Iraq ha valgut la pena perquè ara l’Iraq és un pais estable, sobirà, democràtic i que depèn d’ell mateix. Les armes de destrucció massiva inexistents o les tortures de presoners iraquians a la presó d’Abu Ghraib queden excloses del balanç. Fins i tot Obama ha dit avui: “A diferència d’altres antics imperis, nosaltres no anem a la guerra per tenir territori o recursos, sinó perquè era la cosa correcta que havíem de fer”. La guerra de l’Iraq, ella sola, és responsable d’una setena part del deute nord-americà.

El discurs del president ha coincidit amb el mateix dia que la revista “TIME” ha anunciat que la persona de l’any 2011 han estat els manifestants, “the protesters”; els de Tunísia, el Caire, Barcelona o Nova York, els milers i milers de persones que han sortit als carrers a protestar, organitzats a través de les xarxes socials. Al Mediterrani sud, contra la dictadura i a favor de la democràcia. Al nord, contra la insuficiència de la democràcia. Per alguns, les protestes han estat contra els excessos del sistema. Per d’altres, contra el sistema mateix. A les dues ribes es respira l’anhel, esperançat o exasperat, d’una vida digna sense exclusions. Diuen els editors de “TIME” que els manifestants, especialment els àrabs, han canviat el món per millorar-lo. Però aquesta història continuarà el 2012.

Aquesta setmana s’ha produït el primer gran desembarcament col·lectiu del vi català a Nova York. 31 cellers pertanyents a l’Associació Vinícola de Catalunya (n’agrupa més de 200, dels 600 que hi ha a tot el país), han donar a tastar el seus productes a sommeliers de reputats restaurants de Nova York i a crítics de la premsa especialitzada.

I la bona notícia és que els nostres vins agraden, i encara agrada més la relació qualitat-preu. Com em deia Andrew Bell, president de l’Associació Nacional Americana de Sommeliers, “si els vins catalans vinguessin d’una altra banda potser valdrien tres vegades més. Són fabulosos”.

Des de la crisi del 2008, el nord-americà que anava a un restaurant i es gastava 100 dòlars en una ampolla ara se’n gasta 50, i així successivament. És en aquesta situació de contenció de la despesa que sommeliers, botigues de vins i grans superfícies estan buscant productes que satisfacin el gust i la butxaca del client tot a l’hora, i els vins catalans compleixen els dos requisits.

No són els únics, és clar. La competència és dura, començant per vins espanyols d’anomenada sòlida com ara Rioja i Ribera del Duero, però és que, a més a més, als supermercats nord-americans és relativament freqüent ensopegar amb vins valencians, manxecs o murcians, que gràcies en part a les ajudes europees han fet amb un cert èxit el camí de l’exportació. Per no parlar de Xile i Argentina, però també d’Austràlia i Nova Zelanda, que estan omplint les cistelles de la compra de molts consumidors dels Estats Units.

Quines són les fortaleses de Catalunya en aquesta competència? La qualitat i el preu, sí, però també les arrels mediterrànies (això aquí ven molt), i el prestigi que s’associa a la cuina catalana, de la ma dels Adrià, Roca, Ruscalleda, Puigdevall, Santamaria, etc. Si el nostre vi va de la seva mà, entrarà més fàcilment. Justament per això, i amb bon ull, l’Associació Vinícola Catalana va portar Josep Roca, el sommelier del Celler de Can Roca, a presentar els nostres vins als seus col·legues de Nova York. Hi havia expectació per veure’l en acció. No tots els dies pots escoltar presencialment l’encarregat dels vins d’un dels millors restaurants del món.

L’exportació també depèn de trobar un distribuïdor actiu, i de les ganes d’explicar-se correctament als nous mercats. A la trobada vaig recollir que el sector és conscient que sigui per autocomplaença o manca de necessitat (fins ara), hem deixat que els nostres vins parlessin per sí sols, sense donar-los l’empenta necessària a l’escenari internacional, i caldria corregir aquesta tendència, tenint en compte que des de fa un parell de generacions, les inversions en la millora de la qualitat i l’explosió de l’enologia han permès la producció d’un producte perfectament competitiu.

I un dels crítics, Anthony Giglio, de “Food&Wine”, em deia que les etiquetes artístiques de les ampolles estan molt bé, però que l’etiqueta del darrera hauria de contenir una explicació tan senzilla com aquesta: “si t’agrada el Merlot, t’agradarà aquest”. Menys mapes microscòpics (perfils costaners que no diuen res al bevedor transatlàntic) i més associar l’ampolla a a la varietat de raïm i els seus gustos, que probablement el consumidor sí que coneix,i fer una nota de tast més directa i menys metafòrica.

Tenim producte i les xifres d’exportació poden pujar molt, per què tot just acabem de començar. Catalunya exporta vins als Estats Units per valor de 36 milions i mig d’euros l’any. El cava pot augmentar encara molt més la seva posició davant el Prosseco italià (encara que cal entendre que el menjar italià té als Estats Units una implantació històrica i una xarxa de distribució difícilment batible).

No hi ha més futur que una decidida política exportadora, sobretot amb la crisi, però també sense ella, i potser així el sector podria resoldre un problema que s’arrossega de fa temps: que el pagès també s’hi guanyi bé la vida.

Potser algun lector es preguntarà: un altre debat dels candidats republicans a la nominació presidencial? Doncs sí, aquest ha estat el vuitè, i fins al març de l’any que ve n’hi ha acordats... 22!

Al d’ahir hi van participar la congressista per Minnesota Michele Bachmann, l’exdirector executiu de Pizzes Godfather’s Herman Cain, l’ex-“speaker” de la Cambra de Representants Newt Gingrich, el congressista per Texas Ron Paul, el governador de Texas, Rick Perry, l’exgovernador de Massachusetts Mitt Romney i el senador per Pennsilvània Rick Santorum.

Dues hores de debat entre set candidats que ja han debatut set vegades pot ser un exercici només per als molt fans del partit republicà o de la política, però per poca curiositat que es tingui el resultat acostuma a ser atractiu, sobretot ara que les enquestes van decantant a poc a poc els favorits i els que van quedant enrere arrisquen per trobar el cop de ronyó que els torni a posar a l’escapada bona.

Ahir, sense anar més lluny, Perry va provar de ser el centre del debat mostrant-se agressiu contra el favorit, Romney. El cas de Perry és curiós: és governador des de fa deu anys d’un estat extens i poblat com és Texas, se li suposa experiència política i de govern, però als debats és fluix. Li costa articular les seves idees i sona prefabricat. Va arrencar fort, amb puntes de primer a les enquestes i portada al “Time”, però en les darreres setmanes havia baixat a mitja taula. Per això ahir va intentar ser agressiu des del primer moment, i, certament, va forçar el minut d’or del debat, quan va demanar a Romney que expliqués la història dels treballadors sense papers que va contractar a casa seva. Però va confondre agressivitat i mala educació, i tot i que va posar nerviós Romney, va semblar que no deixava parlar i, a sobre, la història era vella i ja estava aclarida.

Herman Cain arribava com l’home de la setmana després d’haver proposat el 9-9-9, una fórmula de tarifa plana impositiva (tipus únic del 9% per a l’IRPF, impost de societats i IVA). Cain, únic precandidat afroamericà, havia afirmat també que ell construiria una tanca electrificada amb Mèxic amb un rètol en castellà que digués: “Et puc matar”. L’endemà va dir que era broma. Per desgràcia, tot l’apartat d’immigració no va anar gaire més lluny d’aquí. I pel que fa al 9-9-9, no va saber explicar si la gent hauria de pagar més que ara o no. Ocasió perduda. El començament del seu declivi?

Michele Bachmann, que va començar amb l’“appeal” de Palin però en llest, ja fa dies que ocupa les posicions de descens. Ahir va monologar, i de l’intercanvi amb Anderson Cooper, el moderador de la CNN, en destaco la seqüència següent:

-Hauríem d’eliminar l’ajuda a altres països?

-Sí, ja tenim prou problemes aquí.

-A Israel també?

-No, Israel és aliat. El que en canvi hauríem de fer és demanar a l’Iraq i Líbia que es tornin els diners que ens ha costat alliberar-los (sic).

La personalitat més interessant és la de Ron Paul, de 77 anys. Es va autodefinir com a campió de la llibertat, i és superconseqüent amb les seves idees. Suprimiria més de la meitat dels ministeris i la Reserva Federal. En comptes de rescatar bancs, hauria donat els diners directament a la gent aturada o que no podia pagar la hipoteca. I pel que fa a Defensa (que tots els altres candidats prometen enfortir), va dir: “Però si tenim armes per fer explotar el món unes quantes vegades. En voleu comprar més? Per què? No en tenim prou? I què fem amb les bases al Japó, a Alemanya o a Corea?” Autèntic, sense cap esforç per dir coses que agradin a tothom, però sense cap possibilitat.

De manera que, ara mateix, el favorit continua sent Romney. És molt bo? No ho sé, ara, segur que és el més presidencial de tots. Parla amb seguretat, i no fa sortides de to. Republicà a Massachusetts, vol dir que no pot estar gaire lluny del centredreta.

El més preocupant per als republicans és que la seva oferta electoral, en general, no és gaire atractiva. Com deia cada matí a la ràdio, “necessita millorar”. Sembla com si no volguessin (o no sabessin) aprofitar que Obama anirà a la reelecció amb unes xifres d’atur que a qualsevol altre candidat li podrien costar la presidència. Ningú no projecta lideratge, no surten idees engrescadores, i la majoria dels missatges sonen, sobretot a orelles estrangeres, al més resclosit de la política nord-americana.

Diuen els correponsals més veterans que agafar un avió als Estats Units era la cosa més ràpida del món, i que amb el carnet de conduir n'hi havia prou per poder-te identificar a tot arreu. Ja fa deu anys, d'això.

L'Amèrica que hem conegut després de l'11-S és de la Patriot Act, la dels escàners que despullen els passatgers descalços als aeroports i la del centre de detenció de Guantánamo. La seguretat s'ha convertit en una obsessió. La frase "si veus alguna cosa, digues alguna cosa" és el resum de tota una dècada d'instrucció antiterrorista a la ciutadania. Encara recordo la meva sorpresa el dia que una persona va dir pels altaveus del metro de Washington: "Hola, sóc Janet Napolitano, secretària de Seguretat Interior, i els vull recordar que és molt senzill: si veuen alguna cosa, diguin alguna cosa". Certament, els Estats Units han evitat un atemptat al seu territori en aquests deu anys, i són avui un país molt més preparat per a l'amenaça terrorista que ho eren l'11 de setembre del 2001.

En una època de greu partidisme polític i de demonització del contrari, el record dels atemptats encara uneix els ciutadans i la resposta antiterrorista uneix els partits, i crea un lligam visible entre Bush i Obama.

Deu anys després, els Estats Units són un país més segur, més patrioter, més endeutat i menys ingenu, confiat i hegemònic. Hi ha qui creu que la primavera àrab és un primer fruit de deu anys de sacrificis, amb dues guerres i un deute enorme, perquè la gent del Caire o Tunísia no ha sortit al carrer a demanar Al-Qaeda ni ha aclamat retrats de Bin Laden, sinó que ha exigit més llibertat i prosperitat. Necessitarem uns anys encara per saber si el que hem vist ha estat una cessió temporal de llibertat per guanyar una extensió mundial de drets polítics i socials o el que hem tingut és una entronització de la seguretat com a pretext per a polítiques autoritàries votades per parlaments democràtics.

Ha plogut tot dissabte, a Washington, i ha anat fent vent. Si no sabéssim res, hauríem pensat que, senzillament, feia el típic mal dia.

Quan escric això –les nou del vespre, les tres de la matinada de diumenge a Catalunya–, les copes dels arbres belluguen més i la pluja repica a les finestres de casa. A la finestra de la TV, la història es diferent. Un bon grapat de col•legues fan equilibris a les platges per demostrar com n’és de forta la ventada d’un huracà. Sis persones han mort a causa de diversos accidents relacionats amb l’huracà (accident de trànsit, infart, arbre caigut a sobre), un milió de persones ja no té llum a Virgínia, i tot fa pensar que aviat ens tocarà a nosaltres.

Segons el mapa de pas de l’“Irene” del “The New York Times” (que us recomano), l’“Irene” ens visitarà d’aquí cinc hores, a les dues de la matinada, i després continuarà cap a Delaware, Nova Jersey i Nova York. És el malson de meteoròlegs i polítics: un huracà sobre una àrea densament poblada. A la franja que afecta l’“Irene” (quin nom més elegant per a una desgràcia), hi vivim uns 65 milions de persones, més del 20% de la població dels Estats Units. El record del “Katrina” pesa, i des d’Obama al darrer alcalde tots els nivells de l’administració s’esforcen a donar imatge de previsió i rapidesa de reflexos. Falta una mica més d’un any per les eleccions presidencials i la gestió de les catàstrofes salva o condemna presidències, a les urnes o a la història. El 1.800 morts del “Katrina” el 2005 són un paràgraf a la presidència de Bush. Potser per això, l’alcalde de Nova York, Michael Bloomberg, ha tirat pel dret: evacuació obligatòria de 370.000 persones, metro tancat, trens tancats, aeroports tancats.

Les empreses de subministrament també diuen que n’estan al cas. He explicat al “TN” que ahir em va trucar al mòbil Pepco, la companyia de llum de Washington, per avisar-me que en el pitjor dels casos trigarien dies a restablir el corrent a casa. Vaig anar a comprar un fogonet de gas a una botiga d’esports de muntanya i bicicletes. Els fanalets ja s’havien acabat. I les piles volaven. Al súper del davant, s’havia acabat l’aigua embotellada.

Els fenòmens naturals són tan extrems, en aquest país… Ja he vist la pitjor nevada dels darrers 80 anys, un huracà com feia 75 anys que no tenien, una onada de calor desconeguda els darrers 25 anys… i tot això sense moure’m de la capital.