Aquí teniu el capítol 13, el darrer d’aquesta primera temporada perquè el gaudiu a la carta, i just a sota hi trobareu el blog d’aquesta setmana del que no us han explicat d’aquest capítol...



Us he de confessar que em fa tristor escriure aquesta entrada de blog comentant el que no t’han explicat d’un capítol... Han estat 4 mesos intensos al vostre costat. I m’he sentit molt acompanyat pels vostres comentaris, pel vostre recolzament, per la vostra estima cap a tots els que hem fet aquesta sèrie.

Sobretot desitjo que us hagi agradat aquest darrer capítol, a mi m’agrada molt, ploro molt quan el veig, m’emociono i somric amb el final quan el Roc demana ser el líder. M’agrada molt també el pla final elevant-se d’aquest hospital, no sé si ho recordeu, però la sèrie començava amb un pla des de dalt que s’hi apropava. D’alguna manera, aquest final tanca el cercle, al principi la càmera baixava cap a aquest hospital, on no sabíem què ens trobaríem, i al darrer capítol la càmera se’n torna a anar...

És un capítol que parla d’arriscar-se... Tots els “polseres vermelles” s’arrisquen...



El Roc s’arrisca i lluita contra la seva gran por. I allà estan els seus amics esperant que torni. Tots amb els ulls tancats, com el Roc ha estat sempre, i finalment el Roc amb els ulls oberts, m’encanta aquest contrast! Moment emocionant quan es troba amb la mare... Quan la mare treu les polseres de sobre el seu fill i es troba el Roc amb els ulls totalment oberts. Moment que m’emociona, que em recorda moltes coses i que em fa feliç. Jo també tenia ganes que el Roc tornés... I és que, quan escrius, et costa fins i tot deixar un personatge com el Roc tant de temps en coma. Lluites contra despertar-lo, lluites contra tu mateix...

El Lleó lluita contra els seus sentiments, contra el que sent i el que ha de sentir... Lluita en contra que l’estimin sabent que pot morir-se. I és que de vegades a l’hospital tens por que t’estimin, de deixar-te estimar perquè saps que potser la teva estada en aquest món no serà gaire llarga i no vols deixar a ningú entristit. Però, a falta d’un Benito que el faci reaccionar, apareix el gran Mercero... Homenatge al meu amic Antonio Mercero, director de “Planta 4a” i també pare de molts fills... M’encanta que aquest zelador porti aquest cognom, poca gent m’ha ensenyat tantes coses com l’Antonio i aquest homenatge és petit en comparació amb tot el carinyo que m’ha donat. I el personatge de ficció, el zelador, li parla de com l’admira, li parla d’arriscar-se, de ser un lleó...



I el Jordi també s’arrisca, tornarà al carrer, tornarà a la vida real i, tal com ell diu, no és fàcil no tenir cama a la vida real. Trobarà amics que no l’han vingut a veure, coses que no podrà fer, gent que se’l mirarà de manera estranya... Però el Jordi és molt Jordi i tinc ganes de saber com ho encararà. Tinc ganes de veure com viu fora d’aquell hospital havent perdut la Cris i una cama... Però és el segon líder i té força. I sempre tindrà bon rotllo amb el líder.



I és que, quan deixes un company d’habitació, estàs deixant un germà d’hospital... M’emociona quan li deixa les taronges i els llibres de butxaca, li deixa tot el que té, el que sap que té valor, amb el que pot aconseguir altres coses... És un gest que l’honora, és un gest que demostra com l’estima.

Igual que el Toni, el gran Toni, donant-li la seva cadira al Roc. En el seu dia li va donar la veu, li va fer de portaveu, ara li dóna el transport. M’encanta la relació d’amistat Roc - Toni. Com s’ajuden, com s’escolten, com es respecten...



I també m’emociona les frases finals entre el Lleó i la Cris. Aquell “potser la pròxima vegada”... Però per arribar a aquest moment hi ha aquell moment preciós entre el Lleó i el Benito, amb el Lleó intentant crear un nou grup de “polseres” i el Benito dient-li: “Lleó, vés-te a acomiadar”. M’emociona que el Lleó no plori però nosaltres sí que plorem escoltant-lo... I l’emocionant carrera final amb els Lax’n Busto cantant el “Que boig el món” i veiem imatges de tots els capítols, fins i tot de l’Ignasi. I és que l’Ignasi està dintre d’ells, un 0,20 resideix en cada un d’ells...



I és que aquesta sèrie parla de màgia també... Jo crec que l’Ignasi està dintre d’ells, que el Bru és un vampir, que el Toni parla amb el Roc, que existeixen piscines llimbs, que hi ha nenes que són àngels de la guarda que fan que quedi en coma un senyor com el Benito perquè s’acabi trobant amb un nano com el Roc per donar-li uns consells perquè torni... I és que aquell somriure de l’Àlex al final del 12 era l’alegria de saber que el seu pla d’ajuntar el Benito i el seu Roc estava sortint bé. I és que jo crec que l’Àlex es l’àngel de la guarda del Roc.

I potser, com diu el Toni, al seu àngel de la guarda no li agraden els hospitals i per això no té tanta sort. M’encanten les reflexions del Toni...



I sobretot crec que mai es trauran les polseres cap d’ells. Estic segur que a la segona temporada els veurem amb les polseres al canell. I com ells diuen al final: “Tinc la sensació que tornaran a estar tots junts...”. I és que ells són grocs, i aquest capítol està basat en el que és ser un groc del meu llibre “El món groc”. I els grocs són una evolució de l’amistat, no fa falta trucar-se, no fa falta veure’s gaire sovint, però, quan tornes a estar junts amb ells, notes que res ha canviat. I tornarem a fer “Polseres vermelles” i ens retrobarem amb vosaltres, que sou els nostres grocs.

Gràcies per aquest 4 mesos seguidors de “Polseres vermelles”... Us ho he repetit molts cops però sou el millor públic que es pot tenir. A tots vosaltres, que teniu pocs anys i molts anys, que sou nens, adolescents i adults i que estimeu la sèrie, només us puc dir que em sento orgullós d’aquesta sèrie perquè em sento orgullós de vosaltres, del nostre públic. I no només jo, tota la gent que ha fet aquest sèrie sé que sent el mateix. Gràcies, gràcies i gràcies, us trobarem a faltar...

La millor seqüència: Obrir l’ordinador i veure els vostres comentaris, la vostra felicitat i la vostra passió cada dilluns a la nit al Facebook, al Twitter, al carrer... Aquest públic que plora i s’emociona en moments del capítol. Aquests instants que heu viscut veient la sèrie i fer-nos partícips d’ells és la millor seqüència que hi pot haver d’aquesta sèrie.

La millor frase: N’hi ha moltes... “Per què s’ha de morir l’Ignasi?” dita al Facebook... “El Lleó es el puto amo” dita pel Twitter... “Polseres” fa que estimi els dilluns” sentida pel carrer a un noi.... Moltes, però m’agradaria que en els comentaris d’avui poseu la vostra millor frase de la sèrie, la que més us ha agradat de tota la sèrie... La meva: “Les pèrdues poden ser guanys...” dita pel Roc. La vostra???

Les fotos que acompanyen aquest acomiadament són de les darreres seqüències d’alguns “polseres” i com sempre aplaudiments de la resta de l’equip i molta emoció....

I ara sí, us aplaudeixo a tots vosaltres, avui és la vostra darrera seqüència com a seguidors, però tornarem amb 15 capítols de la segona temporada i us puc prometre que tant el Pau Freixas com tots el nens protagonistes, els secundaris i tot l’equip tècnic i artístic, donarem el millor perquè la segona temporada estigui a l’alçada de la primera i també de tots vosaltres...



Aquest aplaudiment final és per vosaltres... El sentiu? Moltes gràcies.

Ah, i me n’oblidava: dijous tenim una nova oportunitat per veure'ns... Aquest dijous a les 6 de la tarda al Corte Inglés Diagonal presentem el DVD de la primera temporada de “Polseres”. Hi seran tots els nens protagonistes de “Polseres”, el Pau i també jo. Així que, si voleu que us firmem el DVD de la sèrie o el d'”Herois” o el meu llibre “El món groc” o el "Si tu em diues vine"..., o veniu perquè voleu una abraçada o un petó o una foto, allà estarem. És en la zona exterior del Corte Inglés, a l'aire lliure, així que hi haurà espai, no patiu... I, si no ens veiem, una abraçada i una carícia immensa. Bon final de la sèrie “Polseres”... Polseres ben amunt


Albert Espinosa
Creador de Polseres Vermelles