27/02/2012: 100.000 ÀNIMES VERMELLES
Ja som 100.000 seguidors a la pàgina oficial de “Polseres vermelles” del Facebook. Quan m’ho han dit, m’ha fet una il·lusió màxima. En nom de tots els que hem fet aquesta sèrie és un honor molt gran que haguem arribat a les sis xifres de seguidors.
Us puc dir que hi estem posant tota la força, il·lusió i ganes perquè la segona temporada no us defraudi, perquè estigui a l’alçada dels nostres seguidors i perquè us en sentiu molt orgullosos.
Sou i sereu el gran valor que té aquesta sèrie, i llegir el Facebook de “Polseres vermelles” sempre et dóna força per continuar i fer-ho millor.
Ja ens trobem a la fase final d’escriptura dels guions. Aviat tindreu notícies noves i sabreu més detalls d’aquesta segona temporada...
Ara fa pocs dies també hem tingut més bones notícies, ens han nominat com a millor sèrie als Premis Zapping.
Tinc la sensació que aquesta sèrie encara ens donarà moltes més alegries. La més gran i la millor sou vosaltres, 100.000 ànimes vermelles que teniu tanta passió i despreneu tanta felicitat!
100.000 petons de tots els que fem “Polseres” per a tots vosaltres, que sou els que la feu possible!!!
Albert Espinosa
creador de “Polseres vermelles”
Us puc dir que hi estem posant tota la força, il·lusió i ganes perquè la segona temporada no us defraudi, perquè estigui a l’alçada dels nostres seguidors i perquè us en sentiu molt orgullosos.
Sou i sereu el gran valor que té aquesta sèrie, i llegir el Facebook de “Polseres vermelles” sempre et dóna força per continuar i fer-ho millor.
Ja ens trobem a la fase final d’escriptura dels guions. Aviat tindreu notícies noves i sabreu més detalls d’aquesta segona temporada...
Ara fa pocs dies també hem tingut més bones notícies, ens han nominat com a millor sèrie als Premis Zapping.
Tinc la sensació que aquesta sèrie encara ens donarà moltes més alegries. La més gran i la millor sou vosaltres, 100.000 ànimes vermelles que teniu tanta passió i despreneu tanta felicitat!
100.000 petons de tots els que fem “Polseres” per a tots vosaltres, que sou els que la feu possible!!!
Albert Espinosa
creador de “Polseres vermelles”
Categories: General
I tornem-hi... Ja tenia ganes de tornar a parlar amb tots vosaltres. Si tot va bé, tindrem un blog mensual... Em fa molta il·lusió poder anar comunicant com es va fent aquesta sèrie, el que sentim, la força i les ganes que arribi aquesta segona temporada.
Jo ara estic escrivint el capítol 7 d’aquesta segona temporada, però abans d’explicar-vos una mica més tot aquest procés, tinc ganes de fer-vos un resum de totes les bones notícies que han anant passant amb “Polseres vermelles”.
Cap al mes d’agost ens van nominar a millor sèrie i millor guió als Seoul Dramatic Awards. Competíem amb altres grans sèries, con “Walking Dead” o “Els pilars de la terra”… Al final vam tenir la sort de guanyar el premi al millor guió. Aquí a sota podeu veure el vídeo d’entrega del premi: jo no vaig poder estar a Seül, però el va recollir el Víctor Carreras, que és el responsable d’exportació de sèries de TV3.
http://www.youtube.com/watch?v=cxmBI8IkP4c
Més tard vam tenir l’alegria de saber que la sèrie havia agradat a Steven Spielberg i a Marta Kauffman (la creadora de “Friends”) i que tenien la intenció de fer un remake de la sèrie al canal ABC dels Estats Units. Realment és un pasote increïble. Per a mi i per a tot l’equip ha suposat una alegria immensa, com us podeu imaginar. Ens van dir que l’Steven Spielberg va veure la sèrie i va riure i va plorar, que es va emocionar. Això ja en si mateix és un gran premi. Jo recordo que el dia que m’ho van explicar vaig plorar molt, em vaig emocionar... I és que se’m barregen moltes coses.. Aquesta sèrie no deixa de ser la meva vida de petit, està basada en el món groc i això fa que la meva vida personal i professional es barregin...
A més penso que ha caigut en 4 mans increïbles. Per un costat, Marta Kauffman va fer una sèrie com “Friends”, que tractava de la vida de 6 amics que viuen en uns apartaments que estan uns molt a prop dels altres, i per a mi “Polseres vermelles” sempre ha estat la vida de 6 amics que viuen en habitacions d’hospital que estan unes molt a prop d’altres. Així que ella entén molt d’amistat, que és del que tracta aquesta sèrie. I, per l’altre costat, l’Spielbeg, que entén molt de tendresa i de nens. Pel·lícules com “E.T” o com “L’Imperi del Sol” fan d’ell un gran creador d’aquest univers que gira entorn de la lluita i la força de la infantesa...
Però no oblidem que això ha estat possible gràcies a vosaltres. A la força que li vau donar a aquesta sèrie els espectadors de TV3. Sense l’amor que hi vàreu dipositar no s’hauria arribat tan lluny. I a la gran direcció del Pau Freixas, l’actuació de tots els nens, la confiança de tota la gent de Filmax i TV3 i el gran equip tècnic i artístic que ha fet de “Polseres vermelles” una sèrie tan estimada. Ah, el títol en anglès serà “The Red Band Society”: us envio el pòster...
I per acabar, les darreres bones notícies parlen que la nostra sèrie original també viatjarà. Per començar s’estrenarà aquest 5 de desembre al canal TNT. Hem de dir que els mateixos protagonistes s’han doblat al castellà i que també es podrà veure directament en dual si ho preferiu. Al gener arribarà a Antena 3, encara no sabem al canal. I també ja l’han comprat a Mèxic, Finlàndia i part de Sud-amèrica....
A mi personalment que es vegi la sèrie a tots aquests llocs em produeix molta alegria. Sobretot perquè penso que la raó per fer aquesta sèrie és perquè la gent que està en hospital lluitant contra malalties llargues tinguessin un reflex de la seva vida en la petita pantalla. Tinguessin herois com ells, que se sentissin com el Lleó, el Jordi la Cristina...
Tinc la sort d’anar a molts hospitals i és molt emocionant quan t’ensenyen la seva polsera vermella i t’expliquen que orgullosos que se’n senten. Ara, molta més gent, en diferents llengües, amb altres cultures, podran sentir lo mateix...
Ah, i me n’oblidava: també ens van donar una menció especial com a segona millor sèrie d’Europa als Prix Europa i un dels premis que dóna l’ONCE anualment. En aquesta foto d’aquesta entrega del premi podeu veure com han crescut els nostres polseres vermelles...
I ara estic escrivint aquesta segona temporada... Avui he plorat molt escrivint el capítol 7, escoltava la increïble cançó d’Albert Pla que es diu “Petitó” i les llàgrimes em queien mentre escrivia unes frases... Tot s’ha barrejat dins meu...
Espero que en el pròxim post us pugui explicar bé tot el procés d’escriptura. Però us deixo una pregunta molt important. Em falta un nom per al pare del Lleó, mai li hem posat nom. Quin nom creieu que podria tenir? M’ajudeu?
Ens tornem a parlar el mes que ve. Polseres amunt!! Us estimo!!
Jo ara estic escrivint el capítol 7 d’aquesta segona temporada, però abans d’explicar-vos una mica més tot aquest procés, tinc ganes de fer-vos un resum de totes les bones notícies que han anant passant amb “Polseres vermelles”.
Cap al mes d’agost ens van nominar a millor sèrie i millor guió als Seoul Dramatic Awards. Competíem amb altres grans sèries, con “Walking Dead” o “Els pilars de la terra”… Al final vam tenir la sort de guanyar el premi al millor guió. Aquí a sota podeu veure el vídeo d’entrega del premi: jo no vaig poder estar a Seül, però el va recollir el Víctor Carreras, que és el responsable d’exportació de sèries de TV3.
http://www.youtube.com/watch?v=cxmBI8IkP4c
Més tard vam tenir l’alegria de saber que la sèrie havia agradat a Steven Spielberg i a Marta Kauffman (la creadora de “Friends”) i que tenien la intenció de fer un remake de la sèrie al canal ABC dels Estats Units. Realment és un pasote increïble. Per a mi i per a tot l’equip ha suposat una alegria immensa, com us podeu imaginar. Ens van dir que l’Steven Spielberg va veure la sèrie i va riure i va plorar, que es va emocionar. Això ja en si mateix és un gran premi. Jo recordo que el dia que m’ho van explicar vaig plorar molt, em vaig emocionar... I és que se’m barregen moltes coses.. Aquesta sèrie no deixa de ser la meva vida de petit, està basada en el món groc i això fa que la meva vida personal i professional es barregin...
A més penso que ha caigut en 4 mans increïbles. Per un costat, Marta Kauffman va fer una sèrie com “Friends”, que tractava de la vida de 6 amics que viuen en uns apartaments que estan uns molt a prop dels altres, i per a mi “Polseres vermelles” sempre ha estat la vida de 6 amics que viuen en habitacions d’hospital que estan unes molt a prop d’altres. Així que ella entén molt d’amistat, que és del que tracta aquesta sèrie. I, per l’altre costat, l’Spielbeg, que entén molt de tendresa i de nens. Pel·lícules com “E.T” o com “L’Imperi del Sol” fan d’ell un gran creador d’aquest univers que gira entorn de la lluita i la força de la infantesa...
Però no oblidem que això ha estat possible gràcies a vosaltres. A la força que li vau donar a aquesta sèrie els espectadors de TV3. Sense l’amor que hi vàreu dipositar no s’hauria arribat tan lluny. I a la gran direcció del Pau Freixas, l’actuació de tots els nens, la confiança de tota la gent de Filmax i TV3 i el gran equip tècnic i artístic que ha fet de “Polseres vermelles” una sèrie tan estimada. Ah, el títol en anglès serà “The Red Band Society”: us envio el pòster...
I per acabar, les darreres bones notícies parlen que la nostra sèrie original també viatjarà. Per començar s’estrenarà aquest 5 de desembre al canal TNT. Hem de dir que els mateixos protagonistes s’han doblat al castellà i que també es podrà veure directament en dual si ho preferiu. Al gener arribarà a Antena 3, encara no sabem al canal. I també ja l’han comprat a Mèxic, Finlàndia i part de Sud-amèrica....
A mi personalment que es vegi la sèrie a tots aquests llocs em produeix molta alegria. Sobretot perquè penso que la raó per fer aquesta sèrie és perquè la gent que està en hospital lluitant contra malalties llargues tinguessin un reflex de la seva vida en la petita pantalla. Tinguessin herois com ells, que se sentissin com el Lleó, el Jordi la Cristina...
Tinc la sort d’anar a molts hospitals i és molt emocionant quan t’ensenyen la seva polsera vermella i t’expliquen que orgullosos que se’n senten. Ara, molta més gent, en diferents llengües, amb altres cultures, podran sentir lo mateix...
Ah, i me n’oblidava: també ens van donar una menció especial com a segona millor sèrie d’Europa als Prix Europa i un dels premis que dóna l’ONCE anualment. En aquesta foto d’aquesta entrega del premi podeu veure com han crescut els nostres polseres vermelles...
I ara estic escrivint aquesta segona temporada... Avui he plorat molt escrivint el capítol 7, escoltava la increïble cançó d’Albert Pla que es diu “Petitó” i les llàgrimes em queien mentre escrivia unes frases... Tot s’ha barrejat dins meu...
Espero que en el pròxim post us pugui explicar bé tot el procés d’escriptura. Però us deixo una pregunta molt important. Em falta un nom per al pare del Lleó, mai li hem posat nom. Quin nom creieu que podria tenir? M’ajudeu?
Ens tornem a parlar el mes que ve. Polseres amunt!! Us estimo!!
Categories: General
02/05/2011: El que no t'han explicat del darrer capítol de la primera temporada de Polseres vermelles
Aquí teniu el capítol 13, el darrer d’aquesta primera temporada perquè el gaudiu a la carta, i just a sota hi trobareu el blog d’aquesta setmana del que no us han explicat d’aquest capítol...
Us he de confessar que em fa tristor escriure aquesta entrada de blog comentant el que no t’han explicat d’un capítol... Han estat 4 mesos intensos al vostre costat. I m’he sentit molt acompanyat pels vostres comentaris, pel vostre recolzament, per la vostra estima cap a tots els que hem fet aquesta sèrie.
Sobretot desitjo que us hagi agradat aquest darrer capítol, a mi m’agrada molt, ploro molt quan el veig, m’emociono i somric amb el final quan el Roc demana ser el líder. M’agrada molt també el pla final elevant-se d’aquest hospital, no sé si ho recordeu, però la sèrie començava amb un pla des de dalt que s’hi apropava. D’alguna manera, aquest final tanca el cercle, al principi la càmera baixava cap a aquest hospital, on no sabíem què ens trobaríem, i al darrer capítol la càmera se’n torna a anar...
És un capítol que parla d’arriscar-se... Tots els “polseres vermelles” s’arrisquen...
El Roc s’arrisca i lluita contra la seva gran por. I allà estan els seus amics esperant que torni. Tots amb els ulls tancats, com el Roc ha estat sempre, i finalment el Roc amb els ulls oberts, m’encanta aquest contrast! Moment emocionant quan es troba amb la mare... Quan la mare treu les polseres de sobre el seu fill i es troba el Roc amb els ulls totalment oberts. Moment que m’emociona, que em recorda moltes coses i que em fa feliç. Jo també tenia ganes que el Roc tornés... I és que, quan escrius, et costa fins i tot deixar un personatge com el Roc tant de temps en coma. Lluites contra despertar-lo, lluites contra tu mateix...
El Lleó lluita contra els seus sentiments, contra el que sent i el que ha de sentir... Lluita en contra que l’estimin sabent que pot morir-se. I és que de vegades a l’hospital tens por que t’estimin, de deixar-te estimar perquè saps que potser la teva estada en aquest món no serà gaire llarga i no vols deixar a ningú entristit. Però, a falta d’un Benito que el faci reaccionar, apareix el gran Mercero... Homenatge al meu amic Antonio Mercero, director de “Planta 4a” i també pare de molts fills... M’encanta que aquest zelador porti aquest cognom, poca gent m’ha ensenyat tantes coses com l’Antonio i aquest homenatge és petit en comparació amb tot el carinyo que m’ha donat. I el personatge de ficció, el zelador, li parla de com l’admira, li parla d’arriscar-se, de ser un lleó...
I el Jordi també s’arrisca, tornarà al carrer, tornarà a la vida real i, tal com ell diu, no és fàcil no tenir cama a la vida real. Trobarà amics que no l’han vingut a veure, coses que no podrà fer, gent que se’l mirarà de manera estranya... Però el Jordi és molt Jordi i tinc ganes de saber com ho encararà. Tinc ganes de veure com viu fora d’aquell hospital havent perdut la Cris i una cama... Però és el segon líder i té força. I sempre tindrà bon rotllo amb el líder.
I és que, quan deixes un company d’habitació, estàs deixant un germà d’hospital... M’emociona quan li deixa les taronges i els llibres de butxaca, li deixa tot el que té, el que sap que té valor, amb el que pot aconseguir altres coses... És un gest que l’honora, és un gest que demostra com l’estima.
Igual que el Toni, el gran Toni, donant-li la seva cadira al Roc. En el seu dia li va donar la veu, li va fer de portaveu, ara li dóna el transport. M’encanta la relació d’amistat Roc - Toni. Com s’ajuden, com s’escolten, com es respecten...
I també m’emociona les frases finals entre el Lleó i la Cris. Aquell “potser la pròxima vegada”... Però per arribar a aquest moment hi ha aquell moment preciós entre el Lleó i el Benito, amb el Lleó intentant crear un nou grup de “polseres” i el Benito dient-li: “Lleó, vés-te a acomiadar”. M’emociona que el Lleó no plori però nosaltres sí que plorem escoltant-lo... I l’emocionant carrera final amb els Lax’n Busto cantant el “Que boig el món” i veiem imatges de tots els capítols, fins i tot de l’Ignasi. I és que l’Ignasi està dintre d’ells, un 0,20 resideix en cada un d’ells...
I és que aquesta sèrie parla de màgia també... Jo crec que l’Ignasi està dintre d’ells, que el Bru és un vampir, que el Toni parla amb el Roc, que existeixen piscines llimbs, que hi ha nenes que són àngels de la guarda que fan que quedi en coma un senyor com el Benito perquè s’acabi trobant amb un nano com el Roc per donar-li uns consells perquè torni... I és que aquell somriure de l’Àlex al final del 12 era l’alegria de saber que el seu pla d’ajuntar el Benito i el seu Roc estava sortint bé. I és que jo crec que l’Àlex es l’àngel de la guarda del Roc.
I potser, com diu el Toni, al seu àngel de la guarda no li agraden els hospitals i per això no té tanta sort. M’encanten les reflexions del Toni...
I sobretot crec que mai es trauran les polseres cap d’ells. Estic segur que a la segona temporada els veurem amb les polseres al canell. I com ells diuen al final: “Tinc la sensació que tornaran a estar tots junts...”. I és que ells són grocs, i aquest capítol està basat en el que és ser un groc del meu llibre “El món groc”. I els grocs són una evolució de l’amistat, no fa falta trucar-se, no fa falta veure’s gaire sovint, però, quan tornes a estar junts amb ells, notes que res ha canviat. I tornarem a fer “Polseres vermelles” i ens retrobarem amb vosaltres, que sou els nostres grocs.
Gràcies per aquest 4 mesos seguidors de “Polseres vermelles”... Us ho he repetit molts cops però sou el millor públic que es pot tenir. A tots vosaltres, que teniu pocs anys i molts anys, que sou nens, adolescents i adults i que estimeu la sèrie, només us puc dir que em sento orgullós d’aquesta sèrie perquè em sento orgullós de vosaltres, del nostre públic. I no només jo, tota la gent que ha fet aquest sèrie sé que sent el mateix. Gràcies, gràcies i gràcies, us trobarem a faltar...
La millor seqüència: Obrir l’ordinador i veure els vostres comentaris, la vostra felicitat i la vostra passió cada dilluns a la nit al Facebook, al Twitter, al carrer... Aquest públic que plora i s’emociona en moments del capítol. Aquests instants que heu viscut veient la sèrie i fer-nos partícips d’ells és la millor seqüència que hi pot haver d’aquesta sèrie.
La millor frase: N’hi ha moltes... “Per què s’ha de morir l’Ignasi?” dita al Facebook... “El Lleó es el puto amo” dita pel Twitter... “Polseres” fa que estimi els dilluns” sentida pel carrer a un noi.... Moltes, però m’agradaria que en els comentaris d’avui poseu la vostra millor frase de la sèrie, la que més us ha agradat de tota la sèrie... La meva: “Les pèrdues poden ser guanys...” dita pel Roc. La vostra???
Les fotos que acompanyen aquest acomiadament són de les darreres seqüències d’alguns “polseres” i com sempre aplaudiments de la resta de l’equip i molta emoció....
I ara sí, us aplaudeixo a tots vosaltres, avui és la vostra darrera seqüència com a seguidors, però tornarem amb 15 capítols de la segona temporada i us puc prometre que tant el Pau Freixas com tots el nens protagonistes, els secundaris i tot l’equip tècnic i artístic, donarem el millor perquè la segona temporada estigui a l’alçada de la primera i també de tots vosaltres...
Aquest aplaudiment final és per vosaltres... El sentiu? Moltes gràcies.
Ah, i me n’oblidava: dijous tenim una nova oportunitat per veure'ns... Aquest dijous a les 6 de la tarda al Corte Inglés Diagonal presentem el DVD de la primera temporada de “Polseres”. Hi seran tots els nens protagonistes de “Polseres”, el Pau i també jo. Així que, si voleu que us firmem el DVD de la sèrie o el d'”Herois” o el meu llibre “El món groc” o el "Si tu em diues vine"..., o veniu perquè voleu una abraçada o un petó o una foto, allà estarem. És en la zona exterior del Corte Inglés, a l'aire lliure, així que hi haurà espai, no patiu... I, si no ens veiem, una abraçada i una carícia immensa. Bon final de la sèrie “Polseres”... Polseres ben amunt
Albert Espinosa
Creador de Polseres Vermelles
Us he de confessar que em fa tristor escriure aquesta entrada de blog comentant el que no t’han explicat d’un capítol... Han estat 4 mesos intensos al vostre costat. I m’he sentit molt acompanyat pels vostres comentaris, pel vostre recolzament, per la vostra estima cap a tots els que hem fet aquesta sèrie.
Sobretot desitjo que us hagi agradat aquest darrer capítol, a mi m’agrada molt, ploro molt quan el veig, m’emociono i somric amb el final quan el Roc demana ser el líder. M’agrada molt també el pla final elevant-se d’aquest hospital, no sé si ho recordeu, però la sèrie començava amb un pla des de dalt que s’hi apropava. D’alguna manera, aquest final tanca el cercle, al principi la càmera baixava cap a aquest hospital, on no sabíem què ens trobaríem, i al darrer capítol la càmera se’n torna a anar...
És un capítol que parla d’arriscar-se... Tots els “polseres vermelles” s’arrisquen...
El Roc s’arrisca i lluita contra la seva gran por. I allà estan els seus amics esperant que torni. Tots amb els ulls tancats, com el Roc ha estat sempre, i finalment el Roc amb els ulls oberts, m’encanta aquest contrast! Moment emocionant quan es troba amb la mare... Quan la mare treu les polseres de sobre el seu fill i es troba el Roc amb els ulls totalment oberts. Moment que m’emociona, que em recorda moltes coses i que em fa feliç. Jo també tenia ganes que el Roc tornés... I és que, quan escrius, et costa fins i tot deixar un personatge com el Roc tant de temps en coma. Lluites contra despertar-lo, lluites contra tu mateix...
El Lleó lluita contra els seus sentiments, contra el que sent i el que ha de sentir... Lluita en contra que l’estimin sabent que pot morir-se. I és que de vegades a l’hospital tens por que t’estimin, de deixar-te estimar perquè saps que potser la teva estada en aquest món no serà gaire llarga i no vols deixar a ningú entristit. Però, a falta d’un Benito que el faci reaccionar, apareix el gran Mercero... Homenatge al meu amic Antonio Mercero, director de “Planta 4a” i també pare de molts fills... M’encanta que aquest zelador porti aquest cognom, poca gent m’ha ensenyat tantes coses com l’Antonio i aquest homenatge és petit en comparació amb tot el carinyo que m’ha donat. I el personatge de ficció, el zelador, li parla de com l’admira, li parla d’arriscar-se, de ser un lleó...
I el Jordi també s’arrisca, tornarà al carrer, tornarà a la vida real i, tal com ell diu, no és fàcil no tenir cama a la vida real. Trobarà amics que no l’han vingut a veure, coses que no podrà fer, gent que se’l mirarà de manera estranya... Però el Jordi és molt Jordi i tinc ganes de saber com ho encararà. Tinc ganes de veure com viu fora d’aquell hospital havent perdut la Cris i una cama... Però és el segon líder i té força. I sempre tindrà bon rotllo amb el líder.
I és que, quan deixes un company d’habitació, estàs deixant un germà d’hospital... M’emociona quan li deixa les taronges i els llibres de butxaca, li deixa tot el que té, el que sap que té valor, amb el que pot aconseguir altres coses... És un gest que l’honora, és un gest que demostra com l’estima.
Igual que el Toni, el gran Toni, donant-li la seva cadira al Roc. En el seu dia li va donar la veu, li va fer de portaveu, ara li dóna el transport. M’encanta la relació d’amistat Roc - Toni. Com s’ajuden, com s’escolten, com es respecten...
I també m’emociona les frases finals entre el Lleó i la Cris. Aquell “potser la pròxima vegada”... Però per arribar a aquest moment hi ha aquell moment preciós entre el Lleó i el Benito, amb el Lleó intentant crear un nou grup de “polseres” i el Benito dient-li: “Lleó, vés-te a acomiadar”. M’emociona que el Lleó no plori però nosaltres sí que plorem escoltant-lo... I l’emocionant carrera final amb els Lax’n Busto cantant el “Que boig el món” i veiem imatges de tots els capítols, fins i tot de l’Ignasi. I és que l’Ignasi està dintre d’ells, un 0,20 resideix en cada un d’ells...
I és que aquesta sèrie parla de màgia també... Jo crec que l’Ignasi està dintre d’ells, que el Bru és un vampir, que el Toni parla amb el Roc, que existeixen piscines llimbs, que hi ha nenes que són àngels de la guarda que fan que quedi en coma un senyor com el Benito perquè s’acabi trobant amb un nano com el Roc per donar-li uns consells perquè torni... I és que aquell somriure de l’Àlex al final del 12 era l’alegria de saber que el seu pla d’ajuntar el Benito i el seu Roc estava sortint bé. I és que jo crec que l’Àlex es l’àngel de la guarda del Roc.
I potser, com diu el Toni, al seu àngel de la guarda no li agraden els hospitals i per això no té tanta sort. M’encanten les reflexions del Toni...
I sobretot crec que mai es trauran les polseres cap d’ells. Estic segur que a la segona temporada els veurem amb les polseres al canell. I com ells diuen al final: “Tinc la sensació que tornaran a estar tots junts...”. I és que ells són grocs, i aquest capítol està basat en el que és ser un groc del meu llibre “El món groc”. I els grocs són una evolució de l’amistat, no fa falta trucar-se, no fa falta veure’s gaire sovint, però, quan tornes a estar junts amb ells, notes que res ha canviat. I tornarem a fer “Polseres vermelles” i ens retrobarem amb vosaltres, que sou els nostres grocs.
Gràcies per aquest 4 mesos seguidors de “Polseres vermelles”... Us ho he repetit molts cops però sou el millor públic que es pot tenir. A tots vosaltres, que teniu pocs anys i molts anys, que sou nens, adolescents i adults i que estimeu la sèrie, només us puc dir que em sento orgullós d’aquesta sèrie perquè em sento orgullós de vosaltres, del nostre públic. I no només jo, tota la gent que ha fet aquest sèrie sé que sent el mateix. Gràcies, gràcies i gràcies, us trobarem a faltar...
La millor seqüència: Obrir l’ordinador i veure els vostres comentaris, la vostra felicitat i la vostra passió cada dilluns a la nit al Facebook, al Twitter, al carrer... Aquest públic que plora i s’emociona en moments del capítol. Aquests instants que heu viscut veient la sèrie i fer-nos partícips d’ells és la millor seqüència que hi pot haver d’aquesta sèrie.
La millor frase: N’hi ha moltes... “Per què s’ha de morir l’Ignasi?” dita al Facebook... “El Lleó es el puto amo” dita pel Twitter... “Polseres” fa que estimi els dilluns” sentida pel carrer a un noi.... Moltes, però m’agradaria que en els comentaris d’avui poseu la vostra millor frase de la sèrie, la que més us ha agradat de tota la sèrie... La meva: “Les pèrdues poden ser guanys...” dita pel Roc. La vostra???
Les fotos que acompanyen aquest acomiadament són de les darreres seqüències d’alguns “polseres” i com sempre aplaudiments de la resta de l’equip i molta emoció....
I ara sí, us aplaudeixo a tots vosaltres, avui és la vostra darrera seqüència com a seguidors, però tornarem amb 15 capítols de la segona temporada i us puc prometre que tant el Pau Freixas com tots el nens protagonistes, els secundaris i tot l’equip tècnic i artístic, donarem el millor perquè la segona temporada estigui a l’alçada de la primera i també de tots vosaltres...
Aquest aplaudiment final és per vosaltres... El sentiu? Moltes gràcies.
Ah, i me n’oblidava: dijous tenim una nova oportunitat per veure'ns... Aquest dijous a les 6 de la tarda al Corte Inglés Diagonal presentem el DVD de la primera temporada de “Polseres”. Hi seran tots els nens protagonistes de “Polseres”, el Pau i també jo. Així que, si voleu que us firmem el DVD de la sèrie o el d'”Herois” o el meu llibre “El món groc” o el "Si tu em diues vine"..., o veniu perquè voleu una abraçada o un petó o una foto, allà estarem. És en la zona exterior del Corte Inglés, a l'aire lliure, així que hi haurà espai, no patiu... I, si no ens veiem, una abraçada i una carícia immensa. Bon final de la sèrie “Polseres”... Polseres ben amunt
Albert Espinosa
Creador de Polseres Vermelles
Categories: General
Primer de tot volem agrair-vos la paciència. Hem trigat una mica, però per fi us podem anunciar l’acte final que fa dies us volíem explicar.
Serà el dia 2 de maig a les 8 de la tarda i serà una preestrena del Capítol 13, es farà a dues sales gegants d’uns cinemes i tots els actors de Polseres Vermelles (principals i secundaris) presentaran aquest capítol final. També hi serem el Pau i jo...
A més, hi haurà sorpreses.... Millor no desvelar res perquè sigui tot molt potent.
Què s’ha de fer per anar-hi? Doncs, perquè estigui organitzat TV3 ha organitzat un concurs i heu d’encertar una pregunta i tenir una mica de sort. Tenim moltes ganes d’estar amb vosaltres i viure plegats aquesta aventura final.
L’ideal seria que hi poguéssiu venir tots, és el que voldríem, però com sempre l’espai condiciona. Els que no hi pugueu ser, igualment podreu veure un resum de tot el que ha passat al TN Nit, ja sé que no és gaire, però és una manera també d’estar amb ells i, a més, el capítol 13 s’emetrà en el seu horari habitual, a les 22.25...
De veritat que ens hauria encantat estar amb tots, amb els 564.000 incondicionals que estimeu la sèrie. Tant de bo hi hagués un espai amb 564.000 butaques, però tenim dues sales immenses de cine i a cadascuna vindran els actors i podreu veure’ls i escoltar-los.
Aquesta sèrie és vostra, vosaltres n’heu fet un èxit. On podeu participar en el concurs? Doncs, a aquesta adreça: http://www.tv3.cat/concurs/18031
Us estimo, “Polseres”.
Albert Espinosa
Creador de Polseres vermelles
Serà el dia 2 de maig a les 8 de la tarda i serà una preestrena del Capítol 13, es farà a dues sales gegants d’uns cinemes i tots els actors de Polseres Vermelles (principals i secundaris) presentaran aquest capítol final. També hi serem el Pau i jo...
A més, hi haurà sorpreses.... Millor no desvelar res perquè sigui tot molt potent.
Què s’ha de fer per anar-hi? Doncs, perquè estigui organitzat TV3 ha organitzat un concurs i heu d’encertar una pregunta i tenir una mica de sort. Tenim moltes ganes d’estar amb vosaltres i viure plegats aquesta aventura final.
L’ideal seria que hi poguéssiu venir tots, és el que voldríem, però com sempre l’espai condiciona. Els que no hi pugueu ser, igualment podreu veure un resum de tot el que ha passat al TN Nit, ja sé que no és gaire, però és una manera també d’estar amb ells i, a més, el capítol 13 s’emetrà en el seu horari habitual, a les 22.25...
De veritat que ens hauria encantat estar amb tots, amb els 564.000 incondicionals que estimeu la sèrie. Tant de bo hi hagués un espai amb 564.000 butaques, però tenim dues sales immenses de cine i a cadascuna vindran els actors i podreu veure’ls i escoltar-los.
Aquesta sèrie és vostra, vosaltres n’heu fet un èxit. On podeu participar en el concurs? Doncs, a aquesta adreça: http://www.tv3.cat/concurs/18031
Us estimo, “Polseres”.
Albert Espinosa
Creador de Polseres vermelles
Categories: General
18/04/2011: El que no t'han explicat del capítol 12
Aquí teniu el capítol 12 perquè en gaudiu a la carta i just a sota trobareu el blog d’aquesta setmana del que no us han explicat d’aquest capítol...
I ja només queden 42 minuts perquè acabi la primera temporada de “Polseres vermelles”. 42 minuts en què es resoldran tots els dubtes que s’han generat en aquests primers 12 capítols.
Després de 12 setmanes junts, d’aquí a no res, en 42 minuts s’explicarà el futur dels nostres personatges: on aniran, què sentiran, a qui estimaran o si es despertaran després d’un llarg somni...
I és que aquest capítol 12 és un pack amb el 13, igual com ho eren l’1 i el 2. Aquesta tarda de dilluns s’han pogut veure seguits l’1 i el 2, espero que una altra nit, el 12 i el 13 puguin conviure junts, tal com es van crear. I és que en el 12 és on es planta la llavor i en el 13 es recull...
I és que aquest capítol 12 està basat en el capítol del meu llibre El món groc: “Digue’m el teu secret i et diré perquè ets tan especial...” En aquest capítol tots els personatges parlen sobre la mentida i la veritat, sobre els secrets, sobre l’enfrontar-se a la realitat o no encarar-s’hi. La veritat, la mentida, els secrets, la realitat i la ficció.
El Sr. Benito sap el que té, però no vol que encara sigui una realitat. Aquesta força per no enfrontar-se a la veritat, per amagar-la, per lluitar, per posar tota la seva passió en un grup de música d’uns nens en lloc d’enfrontar-se a la veritat... La veritat de vegades és molt dolorosa.
Com la Cristina que, finalment, el dia que aconsegueix arribar al pes (encara que tothom pensi que els està enganyant), ha de treure’s el pes de sobre de dir el que sent pel Jordi. I és que el Jordi en el capítol 12 li diu que l’estima, potser és el primer cop que ho diu... Pots esperar dos, deu, vint segons, però necessites sentir-ho també de la persona que estimes. I la Cristina no pot, el pes és excessiu i no li pot dir que sent el mateix. El Jordi tampoc no sap ni pot reaccionar, el veiem tocant al grup amb ràbia, amagant el que sent, però explotarà, ho sabem...
I és que la cançó “Sense tu” li recorda moltes coses. El primer ball amb la Cristina del capítol 1 i potser ara que la toca serà l’última cançó que cantaran plegats. Però també aquest “sense tu” parla del Roc, sense ell res té sentit, sense ell el grup no serà el mateix, sense escoltar-lo a través del Toni.
I és que, com diu el Toni, ell no menteix mai, poques vegades podem trobar un personatge tan sincer, tant, que fa dubtar el Mir Josep. La força de la veritat és tan poderosa que quan l’escoltes no pots fer més que claudicar i és que davant de tanta mentida la veritat és converteix en un cant brutal.
El Roger desisteix encara que creu que té raó i decideix oblidar el seus sentiments. El Lleó no s’atreveix a sentir el que sent per la Cristina i també s’ho guarda a dins. El Benito tampoc vol assimilar el que té.
I quan tots callen, el Roc torna a parlar, torna a la vida, torna a la seva piscina i, com veiem en l’avanç del capítol final, tindrà una tercera visita... Primer va ser el Jordi qui el va visitar a la seva piscina, després l’Ignasi i, finalment, el Sr. Benito.
Les dues ànimes més intel·ligents d’aquesta sèrie s’uneixen a la piscina. El Sr. Benito i el Roc, els separen molts anys, els separen moltes experiències, però finalment es coneixeran i no hi ha dubte que alguna cosa passarà. Alguna cosa molt gran. Jo no en tinc cap dubte, i en aquesta sèrie les pèrdues sempre acaben sent guanys.
Ens esperen 42 minuts en què s’han de resoldre moltes incògnites, en què hem de saber si el Roc i el Sr. Benito tornaran d’aquesta piscina, si el Lleó s’atrevirà a dir el que sent, si el Jordi superarà aquesta ruptura, si la Cristina marxarà, si el Toni serà compatible i aconseguirà no anar a una casa d’acollida, si es curaran, si no es curaran, si s’atreviran a dir el que pensen...
42 minuts per acabar aquesta primera aventura, una aventura que hem compartit amb més de 562.000 persones. 42 minuts dedicats a cadascun de vosaltres, als grans seguidors d’aquesta sèrie. Sou únics, sou grans, fer una sèrie per a vosaltres ha estat un luxe per tots els que hi hem participat.
Quan acabi la sèrie potser us semblarà un final feliç, potser un final trist, no ho sé... Quin seria per vosaltres el final feliç? Per què no juguem a pensar què pot passar? M’encantaria saber què desitgeu que passi en aquest final.
La millor seqüència: La tornada del Roc, sentir la seva veu... El moment que canten tots el “Sense tu”, himne d’aquesta sèrie i que parla de molts tus: de l’Ignasi, del Roc, de la Cristina, del Benito...
La millor frase: Dita per l’Àlex: “La por pot frenar-te o pot ser un motor”. Dita per un Benito perdut: “Tu qui ets, nano?” Dita pel Toni: “Es poden tenir ales sense ser un àngel”.
Les fotos que us adjunto són de moments dels Teràpia de Shock que van ajudar els Polseres a tocar el concert, d’una mona molt especial que han fet sobre els Polseres i de moments del rodatge.
Ah! Per cert, avui he fet un cameo, he sortit un segons al capítol, m’heu vist? ☺
Albert Espinosa
Creador de Polseres vermelles
I ja només queden 42 minuts perquè acabi la primera temporada de “Polseres vermelles”. 42 minuts en què es resoldran tots els dubtes que s’han generat en aquests primers 12 capítols.
Després de 12 setmanes junts, d’aquí a no res, en 42 minuts s’explicarà el futur dels nostres personatges: on aniran, què sentiran, a qui estimaran o si es despertaran després d’un llarg somni...
I és que aquest capítol 12 és un pack amb el 13, igual com ho eren l’1 i el 2. Aquesta tarda de dilluns s’han pogut veure seguits l’1 i el 2, espero que una altra nit, el 12 i el 13 puguin conviure junts, tal com es van crear. I és que en el 12 és on es planta la llavor i en el 13 es recull...
I és que aquest capítol 12 està basat en el capítol del meu llibre El món groc: “Digue’m el teu secret i et diré perquè ets tan especial...” En aquest capítol tots els personatges parlen sobre la mentida i la veritat, sobre els secrets, sobre l’enfrontar-se a la realitat o no encarar-s’hi. La veritat, la mentida, els secrets, la realitat i la ficció.
El Sr. Benito sap el que té, però no vol que encara sigui una realitat. Aquesta força per no enfrontar-se a la veritat, per amagar-la, per lluitar, per posar tota la seva passió en un grup de música d’uns nens en lloc d’enfrontar-se a la veritat... La veritat de vegades és molt dolorosa.
Com la Cristina que, finalment, el dia que aconsegueix arribar al pes (encara que tothom pensi que els està enganyant), ha de treure’s el pes de sobre de dir el que sent pel Jordi. I és que el Jordi en el capítol 12 li diu que l’estima, potser és el primer cop que ho diu... Pots esperar dos, deu, vint segons, però necessites sentir-ho també de la persona que estimes. I la Cristina no pot, el pes és excessiu i no li pot dir que sent el mateix. El Jordi tampoc no sap ni pot reaccionar, el veiem tocant al grup amb ràbia, amagant el que sent, però explotarà, ho sabem...
I és que la cançó “Sense tu” li recorda moltes coses. El primer ball amb la Cristina del capítol 1 i potser ara que la toca serà l’última cançó que cantaran plegats. Però també aquest “sense tu” parla del Roc, sense ell res té sentit, sense ell el grup no serà el mateix, sense escoltar-lo a través del Toni.
I és que, com diu el Toni, ell no menteix mai, poques vegades podem trobar un personatge tan sincer, tant, que fa dubtar el Mir Josep. La força de la veritat és tan poderosa que quan l’escoltes no pots fer més que claudicar i és que davant de tanta mentida la veritat és converteix en un cant brutal.
El Roger desisteix encara que creu que té raó i decideix oblidar el seus sentiments. El Lleó no s’atreveix a sentir el que sent per la Cristina i també s’ho guarda a dins. El Benito tampoc vol assimilar el que té.
I quan tots callen, el Roc torna a parlar, torna a la vida, torna a la seva piscina i, com veiem en l’avanç del capítol final, tindrà una tercera visita... Primer va ser el Jordi qui el va visitar a la seva piscina, després l’Ignasi i, finalment, el Sr. Benito.
Les dues ànimes més intel·ligents d’aquesta sèrie s’uneixen a la piscina. El Sr. Benito i el Roc, els separen molts anys, els separen moltes experiències, però finalment es coneixeran i no hi ha dubte que alguna cosa passarà. Alguna cosa molt gran. Jo no en tinc cap dubte, i en aquesta sèrie les pèrdues sempre acaben sent guanys.
Ens esperen 42 minuts en què s’han de resoldre moltes incògnites, en què hem de saber si el Roc i el Sr. Benito tornaran d’aquesta piscina, si el Lleó s’atrevirà a dir el que sent, si el Jordi superarà aquesta ruptura, si la Cristina marxarà, si el Toni serà compatible i aconseguirà no anar a una casa d’acollida, si es curaran, si no es curaran, si s’atreviran a dir el que pensen...
42 minuts per acabar aquesta primera aventura, una aventura que hem compartit amb més de 562.000 persones. 42 minuts dedicats a cadascun de vosaltres, als grans seguidors d’aquesta sèrie. Sou únics, sou grans, fer una sèrie per a vosaltres ha estat un luxe per tots els que hi hem participat.
Quan acabi la sèrie potser us semblarà un final feliç, potser un final trist, no ho sé... Quin seria per vosaltres el final feliç? Per què no juguem a pensar què pot passar? M’encantaria saber què desitgeu que passi en aquest final.
La millor seqüència: La tornada del Roc, sentir la seva veu... El moment que canten tots el “Sense tu”, himne d’aquesta sèrie i que parla de molts tus: de l’Ignasi, del Roc, de la Cristina, del Benito...
La millor frase: Dita per l’Àlex: “La por pot frenar-te o pot ser un motor”. Dita per un Benito perdut: “Tu qui ets, nano?” Dita pel Toni: “Es poden tenir ales sense ser un àngel”.
Les fotos que us adjunto són de moments dels Teràpia de Shock que van ajudar els Polseres a tocar el concert, d’una mona molt especial que han fet sobre els Polseres i de moments del rodatge.
Ah! Per cert, avui he fet un cameo, he sortit un segons al capítol, m’heu vist? ☺
Albert Espinosa
Creador de Polseres vermelles
Categories: General
11/04/2011: El que no t'han explicat del capítol 11
Aquí teniu el capítol 11 perquè el gaudiu a la carta i just a sota trobareu el blog d’aquesta setmana del que no us han explicat d’aquest capítol...
M’encanta la frase “després de la calma arriba la tempesta, i després de la tempesta arriba la calma”. Aquest capítol 11 està entre el 9/10 i el 12/13. El 9 i 10 van ser dos capítols on varen passar moltes coses i el 12 i 13 són dos capítols més on passaran encara més coses. Així que, com a guionista, a l’hora d’escriure aquest capítol tenia molt clar que era la calma entre dues tempestes.
Per a mi aquest capítol és molt important, però que hi hagi calma no vol dir que no passin coses. Per a mi és el capítol que parla sobre: “els petits i els grans problemes”. I és que a l’hospital, quan portes temps ingressat, et debats entre fer front als grans problema, a les gran malalties contra les que estàs lluitant o fer cas al teu cor, la teva ànima, al teu dia a dia, i encarar els petits problemes quotidians, diaris... I és que les preocupacions del dia al dia fora d’un hospital també existeixen a dins. L’amor, el sexe, la por, l’amistat, la família... Tot el que envolta aquests temes no desapareix pel sol fet d’estar malalt.
I per a mi d’això va el capítol. Dels grans i els petits problemes. Està basat en el capítol 10 del meu llibre "El món groc": “No tinguis por de ser la persona en la que t’has convertit”. I és que quan estàs a un hospital, de vegades tens la sensació que no te’n sortiràs (i molts altres cops sí que tens la sensació que viuràs). Però quan penses que no, al final acabes vivint i intentant lluitar encara més per sortir-te’n. I és per això que decideixes no enamorar-te, que decideixes no tenir nòvia, que decideixes que no vols que ningú et pugi perdre...
I això és el que sent el Lleó. Vol esperar a curar-se per enamorar-se de la noia adequada, entregar-se a aquella persona especial quan estigui al cent per cent, quan ja estigui curat, quan sàpiga que no el perdran ni que ell perdrà a aquella persona...
I no només el Lleó. En aquest capítol molts personatges es debaten entre pensar en els seus sentiments, en el que eren abans d’entrar a l’hospital i el que són ara. El neuròleg oblida que també era metge, és com si ara només fos pacient. I els pacients de vegades obliden que l’amor també els toca a l’hospital...
Així aquest és un capítol que parla de tota classe d’amors i és que et pots enamorar de moltes coses en aquesta vida. Una dona, un home, una cançó, fins i tot et pots enamorar d’un riure o del fetge que et portarà més dies a un hospital... L’avi del Roc estava enamorat de les Nadales i creia que el món era millor si les cantaves. El Roger està enamorat del Lleó i tampoc sap si pot explicar-li els seus sentiments perquè ara va en una cadira de rodes. La Cristina estima al Lleó i al Jordi i també pensa que no és el moment de decidir-se. El Jordi es debat entre l’amistat i l’amor, comença a sospitar però no vol perdre al seu amic ni a la seva nòvia. I el Lleó dubta sobre si sentir o no sentir alguna cosa per la Cristina...
I és que com diu el Benito en una de les noves mostres d’actuació d’aquest geni de la interpretació que és l’Andreu Benito: “Lleó, tens por d’un problema petit quan cada dia t’enfrontes a un de gran?”
I és que aquesta sèrie parla de nens i adolescents amb malalties greus, però sempre pesa més la paraula nen i adolescent que la malaltia.
La millor seqüència: M’agrada molt el Sr. Benito parlant amb el Lleó i el Lleó i la Cris a l’ascensor, al mateix ascensor on es va fer amic de l ‘Ignasi. I també m’agrada la mare del Roc agafant el peu al seu fill i veure com aquest li canta la Nadala.
La millor frase: Dita pel Sr. Benito “Tens por d’un problema petit quan cada dia t’enfrontes a un de gran?”. Dita pel Lleó: “Em fa mal l’ull”. Una bona tàctica per aconseguir un petó. I també m’encanten els: “Ho has fet?” inicials entre el Jordi i el Lleó.
I res més, ens llegim el dijous amb més sorpreses de la primera i la segona temporada. Mil gràcies a tots els que esteu donant idees per a la segona temporada, són realment molt bones!
Les fotos que adjunto són de moments de descansos de rodatges, de moments de calma... El 12 i el 13 són capítols de tempesta. Però estarem junts mirant-los i esperem que tal i com va dir el Lleó quan va bufar a la lluna: “Aconsegueixi el seu final feliç”. Polseres amunt!!!
Albert Espinosa
Creador de Polseres Vermelles
M’encanta la frase “després de la calma arriba la tempesta, i després de la tempesta arriba la calma”. Aquest capítol 11 està entre el 9/10 i el 12/13. El 9 i 10 van ser dos capítols on varen passar moltes coses i el 12 i 13 són dos capítols més on passaran encara més coses. Així que, com a guionista, a l’hora d’escriure aquest capítol tenia molt clar que era la calma entre dues tempestes.
Per a mi aquest capítol és molt important, però que hi hagi calma no vol dir que no passin coses. Per a mi és el capítol que parla sobre: “els petits i els grans problemes”. I és que a l’hospital, quan portes temps ingressat, et debats entre fer front als grans problema, a les gran malalties contra les que estàs lluitant o fer cas al teu cor, la teva ànima, al teu dia a dia, i encarar els petits problemes quotidians, diaris... I és que les preocupacions del dia al dia fora d’un hospital també existeixen a dins. L’amor, el sexe, la por, l’amistat, la família... Tot el que envolta aquests temes no desapareix pel sol fet d’estar malalt.
I per a mi d’això va el capítol. Dels grans i els petits problemes. Està basat en el capítol 10 del meu llibre "El món groc": “No tinguis por de ser la persona en la que t’has convertit”. I és que quan estàs a un hospital, de vegades tens la sensació que no te’n sortiràs (i molts altres cops sí que tens la sensació que viuràs). Però quan penses que no, al final acabes vivint i intentant lluitar encara més per sortir-te’n. I és per això que decideixes no enamorar-te, que decideixes no tenir nòvia, que decideixes que no vols que ningú et pugi perdre...
I això és el que sent el Lleó. Vol esperar a curar-se per enamorar-se de la noia adequada, entregar-se a aquella persona especial quan estigui al cent per cent, quan ja estigui curat, quan sàpiga que no el perdran ni que ell perdrà a aquella persona...
I no només el Lleó. En aquest capítol molts personatges es debaten entre pensar en els seus sentiments, en el que eren abans d’entrar a l’hospital i el que són ara. El neuròleg oblida que també era metge, és com si ara només fos pacient. I els pacients de vegades obliden que l’amor també els toca a l’hospital...
Així aquest és un capítol que parla de tota classe d’amors i és que et pots enamorar de moltes coses en aquesta vida. Una dona, un home, una cançó, fins i tot et pots enamorar d’un riure o del fetge que et portarà més dies a un hospital... L’avi del Roc estava enamorat de les Nadales i creia que el món era millor si les cantaves. El Roger està enamorat del Lleó i tampoc sap si pot explicar-li els seus sentiments perquè ara va en una cadira de rodes. La Cristina estima al Lleó i al Jordi i també pensa que no és el moment de decidir-se. El Jordi es debat entre l’amistat i l’amor, comença a sospitar però no vol perdre al seu amic ni a la seva nòvia. I el Lleó dubta sobre si sentir o no sentir alguna cosa per la Cristina...
I és que com diu el Benito en una de les noves mostres d’actuació d’aquest geni de la interpretació que és l’Andreu Benito: “Lleó, tens por d’un problema petit quan cada dia t’enfrontes a un de gran?”
I és que aquesta sèrie parla de nens i adolescents amb malalties greus, però sempre pesa més la paraula nen i adolescent que la malaltia.
La millor seqüència: M’agrada molt el Sr. Benito parlant amb el Lleó i el Lleó i la Cris a l’ascensor, al mateix ascensor on es va fer amic de l ‘Ignasi. I també m’agrada la mare del Roc agafant el peu al seu fill i veure com aquest li canta la Nadala.
La millor frase: Dita pel Sr. Benito “Tens por d’un problema petit quan cada dia t’enfrontes a un de gran?”. Dita pel Lleó: “Em fa mal l’ull”. Una bona tàctica per aconseguir un petó. I també m’encanten els: “Ho has fet?” inicials entre el Jordi i el Lleó.
I res més, ens llegim el dijous amb més sorpreses de la primera i la segona temporada. Mil gràcies a tots els que esteu donant idees per a la segona temporada, són realment molt bones!
Les fotos que adjunto són de moments de descansos de rodatges, de moments de calma... El 12 i el 13 són capítols de tempesta. Però estarem junts mirant-los i esperem que tal i com va dir el Lleó quan va bufar a la lluna: “Aconsegueixi el seu final feliç”. Polseres amunt!!!
Albert Espinosa
Creador de Polseres Vermelles
Categories: General
Abans de res, us vull agrair la gran acollida de l’últim capítol de “Polseres vermelles”, ja que vam batre el rècord de tota la temporada amb 586.000 espectadors i 18,3 % de share. Moltíssimes gràcies per estimar tant aquesta sèrie.
I és per això que cada dijous i d’aquí fins a final de temporada intentarem apropar-vos notícies sobre la segona temporada i les novetats sobre aquesta primera en curs des d’aquest blog. Us hem de dir que totes són primícies i sortiran abans aquí que a la premsa.
Aquí teniu les tres novetats d’aquesta setmana:
1) La primera té a veure amb la primera temporada. Us anunciem que durant tota la Setmana Santa i a l’horari que ara hi ha “La Riera”, just després del Telenotícies Migdia, es reposaran els 12 primers capítols de la primera temporada de “Polseres vermelles” (el 13 s’emetrà després de Setmana Santa). Els primers dies de Setmana Santa s’emetran dos episodis per dia i els últims dies un per dia. Així que tothom que no hagi vist la sèrie, que s’hagi perdut algun capítol o que la vulgui tornar a veure, tindrà l’oportunitat durant aquestes festes de preparar-se bé per al capítol final.
2) La segona notícia té a veure amb la segona temporada. Us confirmem que tindrà 15 capítols. I com que molts ho heu preguntat, us responc: “Sí, sortirà en alguns capítols,l’Ignasi”. Estava previst des de la primera temporada que sortís a la segona. No us puc avançar la manera com ho farem perquè torni, però crec que us encantarà, és molt potent. No retornarà a la vida sinó que retornarà d’una manera molt fascinant. Fins aquí us puc explicar...
3) La tercera és que hem habilitat una adreça de correu perquè volem que, ja que heu estat la clau de l’èxit d’aquesta primera temporada, ens pugueu ajudar a fer aquesta segona. Així que si teniu una idea sobre una trama, sobre què li hauria de passar a un personatge, sobre una malaltia que creieu que n’hauríem de parlar... O també si penseu en algú que voldríeu que actués a “Polseres vermelles” o si vosaltres mateixos us en veieu capaços... Ens podeu escriure a: pols_ver@tv3.cat Vosaltres sou part d’aquest èxit i necessitem les vostres idees. Polseres amunt!
I dijous vinent us direm, i no pot ser aquest dijous perquè encara no se sap la data i l'hora, però dijous vinent, us anunciarem un acte molt especial que crec que us emocionarà. Té a veure amb els polseres vermelles i amb tots vosaltres. Em sap greu que no ho puguem dir avui però falten uns dies perquè els que ho organitzen ho tinguin tot a punt. Però tot pinta que serà increïble i aquest cop esperem que hi càpiga tothom! Friso que mho confirmin per poder explicar-ho i dessitjo que vosaltres també per escoltar-ho. Novament us dic que sereu els primers en saber-ho, abans de que sorti als diaris.
I fins aquí aquest blog especial. Ens veurem dilluns a la nit amb el capítol 11 i tot el que no us hem explicat del capítol 11. Us estimo, polseres!!
Albert Espinosa
creador de Polseres vermelles
I és per això que cada dijous i d’aquí fins a final de temporada intentarem apropar-vos notícies sobre la segona temporada i les novetats sobre aquesta primera en curs des d’aquest blog. Us hem de dir que totes són primícies i sortiran abans aquí que a la premsa.
Aquí teniu les tres novetats d’aquesta setmana:
1) La primera té a veure amb la primera temporada. Us anunciem que durant tota la Setmana Santa i a l’horari que ara hi ha “La Riera”, just després del Telenotícies Migdia, es reposaran els 12 primers capítols de la primera temporada de “Polseres vermelles” (el 13 s’emetrà després de Setmana Santa). Els primers dies de Setmana Santa s’emetran dos episodis per dia i els últims dies un per dia. Així que tothom que no hagi vist la sèrie, que s’hagi perdut algun capítol o que la vulgui tornar a veure, tindrà l’oportunitat durant aquestes festes de preparar-se bé per al capítol final.
2) La segona notícia té a veure amb la segona temporada. Us confirmem que tindrà 15 capítols. I com que molts ho heu preguntat, us responc: “Sí, sortirà en alguns capítols,l’Ignasi”. Estava previst des de la primera temporada que sortís a la segona. No us puc avançar la manera com ho farem perquè torni, però crec que us encantarà, és molt potent. No retornarà a la vida sinó que retornarà d’una manera molt fascinant. Fins aquí us puc explicar...
3) La tercera és que hem habilitat una adreça de correu perquè volem que, ja que heu estat la clau de l’èxit d’aquesta primera temporada, ens pugueu ajudar a fer aquesta segona. Així que si teniu una idea sobre una trama, sobre què li hauria de passar a un personatge, sobre una malaltia que creieu que n’hauríem de parlar... O també si penseu en algú que voldríeu que actués a “Polseres vermelles” o si vosaltres mateixos us en veieu capaços... Ens podeu escriure a: pols_ver@tv3.cat Vosaltres sou part d’aquest èxit i necessitem les vostres idees. Polseres amunt!
I dijous vinent us direm, i no pot ser aquest dijous perquè encara no se sap la data i l'hora, però dijous vinent, us anunciarem un acte molt especial que crec que us emocionarà. Té a veure amb els polseres vermelles i amb tots vosaltres. Em sap greu que no ho puguem dir avui però falten uns dies perquè els que ho organitzen ho tinguin tot a punt. Però tot pinta que serà increïble i aquest cop esperem que hi càpiga tothom! Friso que mho confirmin per poder explicar-ho i dessitjo que vosaltres també per escoltar-ho. Novament us dic que sereu els primers en saber-ho, abans de que sorti als diaris.
I fins aquí aquest blog especial. Ens veurem dilluns a la nit amb el capítol 11 i tot el que no us hem explicat del capítol 11. Us estimo, polseres!!
Albert Espinosa
creador de Polseres vermelles
Categories: General
04/04/2011: El que no t'han explicat del capítol 10
Aquí teniu el capítol 10 perquè en gaudiu a la carta i just a sota trobareu el blog d’aquesta setmana del que no us han explicat d’aquest capítol...
I ja només queden 3 capítols per acabar la primera temporada de “Polseres Vermelles”. Abans de començar a comentar aquest capítol, vull agrair-vos novament la vostra passió per aquesta sèrie i la força que es desprèn dels vostres comentaris en aquest blog i en el Facebook de Polseres. La vostra energia ens arriba i ens emociona.
I com ja tots suposo que sabeu, la segona temporada és una realitat. I aconseguir això és un altre èxit vostre. Sense el vostre carinyo i suport això no hauria estat possible. Polseres, amunt!!!
I és per això que aquest dijous hi haurà un blog especial. Estigueu atents, perquè explicarem moltes novetats que no us espereu. El dijous us relataré moltes sorpreses que passaran en les properes setmanes.
I ara sí. Anem al capítol. Com us vaig comentar, el 9 i el 10 són dos capítols que vaig escriure junts. El 10 és una mica diferent d’estructura, ja que volia que fos un homenatge al dol. Al que significa perdre alguna persona important i, com sempre, les 5 fases del dol són importants per superar la pèrdua i transformar-la en guany.
D’alguna manera, molts de vosaltres la setmana passada us vau sentir igual que els “polseres”. Alguns negaven la mort de l’Ignasi (com fa el Lleó), altres volien deixar de veure la sèrie o potser algun familiar volia que la deixés de veure perquè era molt trista (com li passa al Jordi), uns altres s’ho prenien amb acceptació i tristesa (com fan el Toni, el Roc i la Cristina).
A més, també llegint el Facebook, alguns seguidors van passar per les fases de negació (hi havia uns noooooooo amb moltes Os en alguns comentaris contra la mort de l’Ignasi, ira (molta ira, alguns estaven molt i molt emprenyats!), negociació (uns quants proposaven tractes: està bé que mori, però que surti a la segona temporada o que ningú faci de guapo oficial), tristor i finalment acceptació.
I és que el dol és molt important a la vida. De vegades trenques una relació, la gent vol que tornis a sortir amb algú o se’t mor una persona i volen que no estiguis trist al tanatori. I el dol és necessari i necessita el seu temps.
Per a mi aquest capítol forma part de la meva vida. Forma part del que de vegades he hagut de sentir per la pèrdua d’alguns amics que vaig perdre. Està basat en el capítol “On neixen les 4,7 vides” del meu llibre El món Groc. I és que la meravellosa interpretació del Sr. Benito i el Lleó parlant de la vida i la mort és per a mi una de les meves favorites. Jo també vaig tenir a la meva vida a l’hospital un Sr. Benito, no es deia Benito, però era tan savi com ell. Un dia que vam perdre un noi, ens va dir: “Si us dividiu la vida, aquesta es multiplicarà dintre de vosaltres”. Dividir vida per multiplicar-la. Viure la vida, els somnis, els desigs dels que hem perdut per sentir-nos més vius i per sentir-los dintre nostre. Jo he de viure 3,7 vides més la meva: 4,7. I us juro que sempre els sento dintre meu, sempre ajudant-me i sempre intentant que visquin amb mi.
M’emociona molt quan els 5 polseres estan a favor de cantar, i el Lleó s’hi suma i en surten 6. I és que sempre seran 6, dintre d’ells hi ha un 20 % de l’Ignasi. Cadascun viu 1,20 vides...
També m’emociona molt la conversa entre el Jordi i la seva mare. Quan decideix quedar-se, quan decideix no fugir, quan decideix parlar amb la seva mare i dir-li que sap que està patint amb el divorci, però aquí hi és ell, si ella vol parlar-ne.
I és que, com diu el Roc, l’hospital i el fet d’estar malalt et donen una efecte secundari en forma de maduresa. Un any de maduresa o dos o tres... M’encanta l’off del Roc que parla de la maduresa. M’encanta el to de l’actor, del magnífic Nil Cardoner. I m’encanta que en aquest capítol puguem sentir-lo, o millor dit, puguem sentir-lo cantar. I quina cançó canta... Crec que més adient no podia ser.
I és que aquest capítol m’agrada especialment. Perquè el Lleó, quan busca culpables, és implacable. M’encanta la conversa amb el Mir Josep (Andreu Rifé). Feia temps que desitjava escriure en aquesta sèrie una conversa entre un metge i un malalt. Entre un nano que no entén com no van salvar la vida del seu amic i un metge que potser no està preparat per respondre la seva pregunta. M’agrada la duresa amb què el tracta el Lleó i els intents del jove metge per explicar-se. Crec que és una altra de les meves seqüències favorites de la sèrie perquè tots dos, tant el metge com el pacient pateixen les morts, pateixen quan perden un pacient, quan no saben el perquè. M’agrada que estiguin junts en aquest moment.
I sens dubte hi ha moments que tenen una potència estranya: que els nanos rebin la notícia de la mort de l’Ignasi encara vestits de superherois, el Toni parlant amb l’emocionada madrasta de l’Ignasi i dient-li que el seu fill li va dir mare per primer cop, la polsera a les mans de la mare fora del cos de l’Ignasi, el Lleó dient que tan sols és un puto nen, el monòleg del Roc sobre com de complicat és marxar pel que es queda i també pel que se’n va, el Toni dient que perdre un polsera és dur, però perdre’n dos...
Com diu el Roc: Tot necessita el seu temps a la vida i a la mort.
La millor seqüència: El moment que el Roc canta empatat amb la conversa Lleó/Mir Josep, Lleó/ Sr. Benito, Toni/Mare Toni i Jordi/Mare Jordi. I la vostra? Me la podeu dir si us plau?
La millor frase: El dia que vaig perdre un polsera vaig tornar a parlar, millor dit, a cantar... Si divideixes la seva vida, aquesta és multiplicarà...
Polseres, no us puc prometre que tot serà fàcil en aquests tres capítols restants. Ser un polsera és lluitar i encara han de lluitar, guanyar i perdre moltes coses més, però sí que us puc prometre que amb un públic tan meravellós com vosaltres serà un honor viure junts aquests tres capítols finals.
El blog està farcit de fotografies del darrer dia de rodatge del Mikel i els aplaudiments de tot l’equip i, seguidament, l’abraçada del Lleó . M’encanta la força que desprèn aquesta instantània.
I també una fotografia preciosa on surt el Pau Freixas sense cabells perquè es va tallar els cabells el mateix dia que el Lleó i el Jordi per solidaritat. I és que el Pau és el nostre gran director de la sèrie, productor executiu, ànima fonamental de Polseres i força brutal que ha aconseguit que aquesta sèrie sigui tan meravellosa. El Pau aconsegueix imatges i actuacions dels nens que em deixen totalment al·lucinat . Gràcies, Pau!
I per acabar una petita cosa que potser us ajuda a entendre que passarà amb el Roc. El nom de Roc prové de gROC.... Aquí queda això...
Albert Espinosa
Creador de Polseres Vermelles
I ja només queden 3 capítols per acabar la primera temporada de “Polseres Vermelles”. Abans de començar a comentar aquest capítol, vull agrair-vos novament la vostra passió per aquesta sèrie i la força que es desprèn dels vostres comentaris en aquest blog i en el Facebook de Polseres. La vostra energia ens arriba i ens emociona.
I com ja tots suposo que sabeu, la segona temporada és una realitat. I aconseguir això és un altre èxit vostre. Sense el vostre carinyo i suport això no hauria estat possible. Polseres, amunt!!!
I és per això que aquest dijous hi haurà un blog especial. Estigueu atents, perquè explicarem moltes novetats que no us espereu. El dijous us relataré moltes sorpreses que passaran en les properes setmanes.
I ara sí. Anem al capítol. Com us vaig comentar, el 9 i el 10 són dos capítols que vaig escriure junts. El 10 és una mica diferent d’estructura, ja que volia que fos un homenatge al dol. Al que significa perdre alguna persona important i, com sempre, les 5 fases del dol són importants per superar la pèrdua i transformar-la en guany.
D’alguna manera, molts de vosaltres la setmana passada us vau sentir igual que els “polseres”. Alguns negaven la mort de l’Ignasi (com fa el Lleó), altres volien deixar de veure la sèrie o potser algun familiar volia que la deixés de veure perquè era molt trista (com li passa al Jordi), uns altres s’ho prenien amb acceptació i tristesa (com fan el Toni, el Roc i la Cristina).
A més, també llegint el Facebook, alguns seguidors van passar per les fases de negació (hi havia uns noooooooo amb moltes Os en alguns comentaris contra la mort de l’Ignasi, ira (molta ira, alguns estaven molt i molt emprenyats!), negociació (uns quants proposaven tractes: està bé que mori, però que surti a la segona temporada o que ningú faci de guapo oficial), tristor i finalment acceptació.
I és que el dol és molt important a la vida. De vegades trenques una relació, la gent vol que tornis a sortir amb algú o se’t mor una persona i volen que no estiguis trist al tanatori. I el dol és necessari i necessita el seu temps.
Per a mi aquest capítol forma part de la meva vida. Forma part del que de vegades he hagut de sentir per la pèrdua d’alguns amics que vaig perdre. Està basat en el capítol “On neixen les 4,7 vides” del meu llibre El món Groc. I és que la meravellosa interpretació del Sr. Benito i el Lleó parlant de la vida i la mort és per a mi una de les meves favorites. Jo també vaig tenir a la meva vida a l’hospital un Sr. Benito, no es deia Benito, però era tan savi com ell. Un dia que vam perdre un noi, ens va dir: “Si us dividiu la vida, aquesta es multiplicarà dintre de vosaltres”. Dividir vida per multiplicar-la. Viure la vida, els somnis, els desigs dels que hem perdut per sentir-nos més vius i per sentir-los dintre nostre. Jo he de viure 3,7 vides més la meva: 4,7. I us juro que sempre els sento dintre meu, sempre ajudant-me i sempre intentant que visquin amb mi.
M’emociona molt quan els 5 polseres estan a favor de cantar, i el Lleó s’hi suma i en surten 6. I és que sempre seran 6, dintre d’ells hi ha un 20 % de l’Ignasi. Cadascun viu 1,20 vides...
També m’emociona molt la conversa entre el Jordi i la seva mare. Quan decideix quedar-se, quan decideix no fugir, quan decideix parlar amb la seva mare i dir-li que sap que està patint amb el divorci, però aquí hi és ell, si ella vol parlar-ne.
I és que, com diu el Roc, l’hospital i el fet d’estar malalt et donen una efecte secundari en forma de maduresa. Un any de maduresa o dos o tres... M’encanta l’off del Roc que parla de la maduresa. M’encanta el to de l’actor, del magnífic Nil Cardoner. I m’encanta que en aquest capítol puguem sentir-lo, o millor dit, puguem sentir-lo cantar. I quina cançó canta... Crec que més adient no podia ser.
I és que aquest capítol m’agrada especialment. Perquè el Lleó, quan busca culpables, és implacable. M’encanta la conversa amb el Mir Josep (Andreu Rifé). Feia temps que desitjava escriure en aquesta sèrie una conversa entre un metge i un malalt. Entre un nano que no entén com no van salvar la vida del seu amic i un metge que potser no està preparat per respondre la seva pregunta. M’agrada la duresa amb què el tracta el Lleó i els intents del jove metge per explicar-se. Crec que és una altra de les meves seqüències favorites de la sèrie perquè tots dos, tant el metge com el pacient pateixen les morts, pateixen quan perden un pacient, quan no saben el perquè. M’agrada que estiguin junts en aquest moment.
I sens dubte hi ha moments que tenen una potència estranya: que els nanos rebin la notícia de la mort de l’Ignasi encara vestits de superherois, el Toni parlant amb l’emocionada madrasta de l’Ignasi i dient-li que el seu fill li va dir mare per primer cop, la polsera a les mans de la mare fora del cos de l’Ignasi, el Lleó dient que tan sols és un puto nen, el monòleg del Roc sobre com de complicat és marxar pel que es queda i també pel que se’n va, el Toni dient que perdre un polsera és dur, però perdre’n dos...
Com diu el Roc: Tot necessita el seu temps a la vida i a la mort.
La millor seqüència: El moment que el Roc canta empatat amb la conversa Lleó/Mir Josep, Lleó/ Sr. Benito, Toni/Mare Toni i Jordi/Mare Jordi. I la vostra? Me la podeu dir si us plau?
La millor frase: El dia que vaig perdre un polsera vaig tornar a parlar, millor dit, a cantar... Si divideixes la seva vida, aquesta és multiplicarà...
Polseres, no us puc prometre que tot serà fàcil en aquests tres capítols restants. Ser un polsera és lluitar i encara han de lluitar, guanyar i perdre moltes coses més, però sí que us puc prometre que amb un públic tan meravellós com vosaltres serà un honor viure junts aquests tres capítols finals.
El blog està farcit de fotografies del darrer dia de rodatge del Mikel i els aplaudiments de tot l’equip i, seguidament, l’abraçada del Lleó . M’encanta la força que desprèn aquesta instantània.
I també una fotografia preciosa on surt el Pau Freixas sense cabells perquè es va tallar els cabells el mateix dia que el Lleó i el Jordi per solidaritat. I és que el Pau és el nostre gran director de la sèrie, productor executiu, ànima fonamental de Polseres i força brutal que ha aconseguit que aquesta sèrie sigui tan meravellosa. El Pau aconsegueix imatges i actuacions dels nens que em deixen totalment al·lucinat . Gràcies, Pau!
I per acabar una petita cosa que potser us ajuda a entendre que passarà amb el Roc. El nom de Roc prové de gROC.... Aquí queda això...
Albert Espinosa
Creador de Polseres Vermelles
Categories: General
28/03/2011: El que no t'han explicat del Capítol 9
Aquí teniu el capítol 9 perquè en gaudiu a la carta i just a sota trobareu el blog d’aquesta setmana del que no us han explicat d’aquest capítol...
Abans de començar aquest blog del capítol 9, vull novament demanar-vos disculpes per no poder fer la presentació del llibre amb els Polseres. Realment van quedar desbordats, no hauríem pensat mai que vindria tanta i tanta gent. Van calcular que hi havia més de 1.200 persones i això demostra sens dubte que tenim els millors seguidors que pot tenir una sèrie. Gràcies per les mostres d’afecte i la passió que hi vau posar. Esperem poder fer un altre acte en un lloc més gran perquè aquesta vegada, quan us diguem “vine”, tinguem prou capacitat perquè hi pugueu cabre.
De part de tots els polseres i de mi mateix, gràcies per venir a donar suport a la presentació. Us prometem que buscarem la manera de fer un nou acte on pugueu cabre sense aglomeracions.
I ara sí, anem al capítol 9. Aquest és un capítol que parla de la mort i de la vida. Sé que és un capítol dur, però moltes vegades a l’hospital morien amics, moria gent que t’estimaves i desitjava que cada capítol de la sèrie destil·lés la realitat que vaig vam viure jo i els meus companys. De fet, el capítol 9 i el 10 són un pack, no entendreu bé què ha passat amb l’Ignasi, cap a on va la seva vida, fins que veieu el capítol 10.
Per mi, aquest capítol parla també de la vida a través d’una altra mort. La mort de la mare del Lleó, el fet de recordar-la en aquest capítol, just quan 15 anys abans ella havia donat a llum una vida tan gran i tan vital com és la del Lleó. La manera del Lleó d’afrontar la mort de la seva mare, la recerca d’aquell regal, d’aquell acte de vida, el guany que hi ha en la pèrdua, la pèrdua que hi ha en el guany...
Per mi, és un capítol que parla de dues morts, de dues pèrdues, una que va passar fa 6 mesos, una altra que estem vivint en directe. Sé que fa mal la mort de l’Ignasi i us preguntareu quin sentit té, la veritat és que això t’ho preguntes sempre, sempre que una mort t’envaeix, et toca, la sents... Sempre et fas aquesta pregunta, per què?
Jo vaig perdre grans amics a l’hospital quan era petit. Vaig perdre’n un que es deia Ignasi... L’Ignasi que vaig conèixer era molt més llest que jo, tot un líder, amb força, rialler i amb una personalitat absolutament increïble. Perdre’l va ser perdre un gran amic. Però mai he tingut la sensació que es morís, ell viu molt en mi, viu molt en tota la gent que el vam conèixer i, per tant, és igual de supervivent que els que vam continuar vivint. Sempre he cregut que quan un amic moria a l’hospital era per poder distreure la mort, perquè dos o tres xicots poguéssim curar-nos i tornar a la vida .
Són valents. I l’Ignasi de la ficció és un d’aquests valents, una d’aquestes persones que ha distret la mort perquè potser així dos o tres polseres puguin seguir vivint.
Però bé, igualment hem d’esperar al capítol 10. Després del 10, sí que em podreu dir què n’opineu, sobre aquesta pèrdua. De veritat, espereu...
I no sé si comentar gran cosa més d’aquest capítol, la trama principal és tan forta que parlar del vampir, del regal del Lleó, de la serenitat del Roc, de la festa de superherois no té gaire sentit avui...
Ahir a la nit, com sempre faig, vaig tornar a veure el capítol un dia abans que s’emeti per poder fer el blog. En veure el capítol vaig tornar a plorar. L’instant en què el Roc li diu a l’Ignasi que s’està morint em recorda alguns moments de la meva infantesa, em recorda a la lluita per continuar vivint. Em recorda que ser un Polsera és lluitar.
Avui tots els polseres encara no saben el que li ha passat a l’Ignasi. Al capítol 10 ho sabran. La seva reacció, la seva negació, el seu dolor serà semblant al que esteu sentint avui tots vosaltres.
No us enfadeu per la mort de l’Ignasi, no estigueu tristos, falten 4 capítols. Entendreu com aquesta mort donarà vida, confieu en aquesta sèrie, confieu en el que és ser un Polsera.
La millor seqüència: La conversa entre el Roc i l’Ignasi, la darrera on també surt la veu en off del Toni. Només un valent com l’Ignasi accepta el seu destí amb tanta força.
La millor frase: Per mi la va dir el Mikel, l’actor que fa d’Ignasi, el dia que va llegir el capítol 9. Recordo que em va trucar al mòbil i em va preguntar: ”De veritat em moro?”. Va ser dur dir-li que sí. Va ser emocionant i va ser una conversa màgica. Li vaig dir que llegís l’última part del Món Groc: “El final groc”. És tot un capítol que parla de la mort, del sentit, de la lluita. Si podeu llegir-lo, entendreu més aquest capítol. Ell el va llegir i crec que es va sentir millor.
I vull acabar aquesta capítol agraint a l’actor que fa d’Ignasi, el Mikel, la força que ha impregnat al personatge de l’Ignasi. El carinyo que ha posat en cada seqüència, en cada frase... La felicitat que ens ha donat en aquest rodatge.
I és per això que les imatges que ocupen el blog són les del seu darrer dia de rodatge. No sé si sabeu que quan un actor acaba el seu darrer dia de rodatge, tot l’equip l’aplaudeix, tothom li agraeix la seva entrega.
Avui acabo aquest article amb un aplaudiment per a ell. Si esteu feliços aplaudiu amb mi. Gràcies, Mikel, gràcies Ignasi... Polseres amunt, que no decaigui l’ànim, espereu-vos a veure’ls tots 13!!!
Albert Espinosa
Creador de Polseres Vermelles
Abans de començar aquest blog del capítol 9, vull novament demanar-vos disculpes per no poder fer la presentació del llibre amb els Polseres. Realment van quedar desbordats, no hauríem pensat mai que vindria tanta i tanta gent. Van calcular que hi havia més de 1.200 persones i això demostra sens dubte que tenim els millors seguidors que pot tenir una sèrie. Gràcies per les mostres d’afecte i la passió que hi vau posar. Esperem poder fer un altre acte en un lloc més gran perquè aquesta vegada, quan us diguem “vine”, tinguem prou capacitat perquè hi pugueu cabre.
De part de tots els polseres i de mi mateix, gràcies per venir a donar suport a la presentació. Us prometem que buscarem la manera de fer un nou acte on pugueu cabre sense aglomeracions.
I ara sí, anem al capítol 9. Aquest és un capítol que parla de la mort i de la vida. Sé que és un capítol dur, però moltes vegades a l’hospital morien amics, moria gent que t’estimaves i desitjava que cada capítol de la sèrie destil·lés la realitat que vaig vam viure jo i els meus companys. De fet, el capítol 9 i el 10 són un pack, no entendreu bé què ha passat amb l’Ignasi, cap a on va la seva vida, fins que veieu el capítol 10.
Per mi, aquest capítol parla també de la vida a través d’una altra mort. La mort de la mare del Lleó, el fet de recordar-la en aquest capítol, just quan 15 anys abans ella havia donat a llum una vida tan gran i tan vital com és la del Lleó. La manera del Lleó d’afrontar la mort de la seva mare, la recerca d’aquell regal, d’aquell acte de vida, el guany que hi ha en la pèrdua, la pèrdua que hi ha en el guany...
Per mi, és un capítol que parla de dues morts, de dues pèrdues, una que va passar fa 6 mesos, una altra que estem vivint en directe. Sé que fa mal la mort de l’Ignasi i us preguntareu quin sentit té, la veritat és que això t’ho preguntes sempre, sempre que una mort t’envaeix, et toca, la sents... Sempre et fas aquesta pregunta, per què?
Jo vaig perdre grans amics a l’hospital quan era petit. Vaig perdre’n un que es deia Ignasi... L’Ignasi que vaig conèixer era molt més llest que jo, tot un líder, amb força, rialler i amb una personalitat absolutament increïble. Perdre’l va ser perdre un gran amic. Però mai he tingut la sensació que es morís, ell viu molt en mi, viu molt en tota la gent que el vam conèixer i, per tant, és igual de supervivent que els que vam continuar vivint. Sempre he cregut que quan un amic moria a l’hospital era per poder distreure la mort, perquè dos o tres xicots poguéssim curar-nos i tornar a la vida .
Són valents. I l’Ignasi de la ficció és un d’aquests valents, una d’aquestes persones que ha distret la mort perquè potser així dos o tres polseres puguin seguir vivint.
Però bé, igualment hem d’esperar al capítol 10. Després del 10, sí que em podreu dir què n’opineu, sobre aquesta pèrdua. De veritat, espereu...
I no sé si comentar gran cosa més d’aquest capítol, la trama principal és tan forta que parlar del vampir, del regal del Lleó, de la serenitat del Roc, de la festa de superherois no té gaire sentit avui...
Ahir a la nit, com sempre faig, vaig tornar a veure el capítol un dia abans que s’emeti per poder fer el blog. En veure el capítol vaig tornar a plorar. L’instant en què el Roc li diu a l’Ignasi que s’està morint em recorda alguns moments de la meva infantesa, em recorda a la lluita per continuar vivint. Em recorda que ser un Polsera és lluitar.
Avui tots els polseres encara no saben el que li ha passat a l’Ignasi. Al capítol 10 ho sabran. La seva reacció, la seva negació, el seu dolor serà semblant al que esteu sentint avui tots vosaltres.
No us enfadeu per la mort de l’Ignasi, no estigueu tristos, falten 4 capítols. Entendreu com aquesta mort donarà vida, confieu en aquesta sèrie, confieu en el que és ser un Polsera.
La millor seqüència: La conversa entre el Roc i l’Ignasi, la darrera on també surt la veu en off del Toni. Només un valent com l’Ignasi accepta el seu destí amb tanta força.
La millor frase: Per mi la va dir el Mikel, l’actor que fa d’Ignasi, el dia que va llegir el capítol 9. Recordo que em va trucar al mòbil i em va preguntar: ”De veritat em moro?”. Va ser dur dir-li que sí. Va ser emocionant i va ser una conversa màgica. Li vaig dir que llegís l’última part del Món Groc: “El final groc”. És tot un capítol que parla de la mort, del sentit, de la lluita. Si podeu llegir-lo, entendreu més aquest capítol. Ell el va llegir i crec que es va sentir millor.
I vull acabar aquesta capítol agraint a l’actor que fa d’Ignasi, el Mikel, la força que ha impregnat al personatge de l’Ignasi. El carinyo que ha posat en cada seqüència, en cada frase... La felicitat que ens ha donat en aquest rodatge.
I és per això que les imatges que ocupen el blog són les del seu darrer dia de rodatge. No sé si sabeu que quan un actor acaba el seu darrer dia de rodatge, tot l’equip l’aplaudeix, tothom li agraeix la seva entrega.
Avui acabo aquest article amb un aplaudiment per a ell. Si esteu feliços aplaudiu amb mi. Gràcies, Mikel, gràcies Ignasi... Polseres amunt, que no decaigui l’ànim, espereu-vos a veure’ls tots 13!!!
Albert Espinosa
Creador de Polseres Vermelles
Categories: General
14/03/2011: El que no t'han explicat del Capítol 8
Aquí teniu el capítol 8 perquè en gaudiu a la carta i just a sota trobareu el blog d’aquesta setmana del que no us han explicat d’aquest capítol...
El capítol 8 és un del meus favorits de tota aquesta primera temporada. M’agrada molt la lluita del personatge del Lleó per recuperar la seva cama. Com ell diu en un moment: “Ja en vaig perdre una, ara lluitaré per aquesta”.
La seva lluita i les segones primeres passes em continuen emocionant. Jo, quan vaig perdre una cama, no m’imaginava mai que l’alegria de recuperar-la, encara que no fos ben bé la mateixa, seria tan i tan gran. I és que sempre he dit que pots oblidar les primeres passes quan eres un nen, però mai oblidaràs les segones.
I és que aquest capítol va molt sobre pèrdues i guanys. Com diu el Roc, pots perdre moltes coses en aquesta vida i ni t’imagines els guanys que poden arribar a significar en el futur.
Aquest capítol està basat en dos parts del meu llibre El món groc. El capítol primer: “Les pèrdues poden ser positives” i el setè: “Hi ha 7 lleis per a ser feliç”.
I és que jo vaig tenir la sort de conèixer un company d’habitació que em va parlar de les 7 lleis per a ser feliç. Era un home gran amb el que vaig compartir habitació a l’hospital; ell havia viscut moltes vides i per això em va poder explicar les 7 lleis per ser feliç. Crec que les coneixia bé perquè ell era pura felicitat... Quan va morir, vaig sentir com aquelles paraules que potser no comprenia agafaven força dintre meu.
Aquest capítol m’encanta sobretot perquè tres dels polseres tenen tres trames ben diferenciades. En una d’elles, el Jordi va a la recerca del seu pare, intenta fer feliç la seva família a través dels seus èxits escolars i així poder mantenir-la unida. M’emociona com es baralla amb el seu pare, com li diu: “No serveix de res ser un bon fill, perquè tu ja no ets un bon pare”. I també la por de l’inici del Jordi pensant que torna a tenir càncer i que per això vol sortir a l’exterior, per no rebre més notícies en espais tancats.
I és que de vegades, quan estàs malalt, trobes a faltar els espais oberts. Qualsevol notícia dolenta te l’haurien de dir en un espai obert, que pugessis cridar, respirar, sentir...
I després m’encanta quan es troba amb la Cris i el seu primer petó. I just després el segon. De vegades no t’imagines el que una pèrdua et pot portar...
L’Ignasi és un altre que lluita en aquest capítol, es troba el Dr. Alfredo, tot un savi. Un savi que va estar malalt de petit i que sap les 7 lleis per a ser feliç, igual que el meu company d’habitació que vaig tenir de petit. Jo vaig conèixer un metge que també era un savi que també deia que veure’s per dintre era una gran sort. Un premi. Novament el que pot semblar una pèrdua es converteix en un guany. Veure’t per dintre és absolutament increïble i, tal com diu l’Ignasi: “ets viscós per dintre...”
La força de l’Ignasi, la relació amb la seva mare, el no voler que sàpiguen que està malalt...
I finalment el Lleó, la seva lluita per trobar la seva cama, la partida de pòquer, la pèrdua i finalment el guany i les segones primeres passes. M’agrada molt com està filmada la partida de pòquer, m’encanta el pòquer i m’entusiasma veure una bona partida de cartes. M’entusiasma el que explica el Roger del seu pare, de com el veia jugar, l’admiració que sentia per ell...
M’agrada aquest capítol, m’emociona de debò, potser per això és un dels meus favorits. I és que no hem d’oblidar tampoc el dilema que tenen la Cristina i el Toni. Petites trames sobre els sentiments i la sensació d’aconseguir despertar un altre polsera. Crec que si hi ha un personatge que amb la ment pot fer despertar el Roc, aquest és l’increïble Toni.
Un capítol sobre les parelles que es poden formar a la vida sense que t’ho esperis.
La meva seqüència favorita: la conversa entre el Jordi i la Cris m’emociona molt. També la partida de cartes i l’enrabiada del Jordi amb el seu pare. I finalment les primeres segones passes i aquell moment on novament el guany i la pèrdua es barregen. Tornar a caminar i veure que una mà s’apropa a una altra mà...
La millor frase: el Jordi dient: “Em sento sol”. La gràcia que em fa la cara del Lleó quan diu: “Per si sona la flauta”, i la seva afirmació: “Ja vaig perdre una cama, lluitaré per aquesta; és tot el que un nen coix podria voler”.
Us adjunto unes quantes fotos més del rodatge i també us adjunto una invitació molt especial. Aquesta setmana ha sortit el meu tercer llibre: “Si tu em dius vine, ho deixo tot... Però digue’m vine, i tinc la immensa sort que me’l presentaran el dia 24 a les 19:30 a l’Fnac Diagonal l’Elisenda Roca i els 6 polseres vermelles (Roc, Cris, Jordi, Lleó, Toni i Ignasi) . Llegiran trossos del llibre i qui millor que ells per presentar-lo ja que part d’aquest llibre el vaig escriure l’estiu que rodaven Polseres.
El llibre està dedicat a tots el que volen ser diferents i lluiten contra aquells que desitgen que siguem iguals
Un honor per a mi que m’ho presentin els polseres i, a més, serà una oportunitat per coneixe-us personalment. Polseres amunt!
Pd: Seguim sense notícies de la segona temporada, però crec que en pocs dies sabrem quelcom nou. Us informo quan tingui novetats!
Albert Espinosa
Creador de Polseres Vermelles
El capítol 8 és un del meus favorits de tota aquesta primera temporada. M’agrada molt la lluita del personatge del Lleó per recuperar la seva cama. Com ell diu en un moment: “Ja en vaig perdre una, ara lluitaré per aquesta”.
La seva lluita i les segones primeres passes em continuen emocionant. Jo, quan vaig perdre una cama, no m’imaginava mai que l’alegria de recuperar-la, encara que no fos ben bé la mateixa, seria tan i tan gran. I és que sempre he dit que pots oblidar les primeres passes quan eres un nen, però mai oblidaràs les segones.
I és que aquest capítol va molt sobre pèrdues i guanys. Com diu el Roc, pots perdre moltes coses en aquesta vida i ni t’imagines els guanys que poden arribar a significar en el futur.
Aquest capítol està basat en dos parts del meu llibre El món groc. El capítol primer: “Les pèrdues poden ser positives” i el setè: “Hi ha 7 lleis per a ser feliç”.
I és que jo vaig tenir la sort de conèixer un company d’habitació que em va parlar de les 7 lleis per a ser feliç. Era un home gran amb el que vaig compartir habitació a l’hospital; ell havia viscut moltes vides i per això em va poder explicar les 7 lleis per ser feliç. Crec que les coneixia bé perquè ell era pura felicitat... Quan va morir, vaig sentir com aquelles paraules que potser no comprenia agafaven força dintre meu.
Aquest capítol m’encanta sobretot perquè tres dels polseres tenen tres trames ben diferenciades. En una d’elles, el Jordi va a la recerca del seu pare, intenta fer feliç la seva família a través dels seus èxits escolars i així poder mantenir-la unida. M’emociona com es baralla amb el seu pare, com li diu: “No serveix de res ser un bon fill, perquè tu ja no ets un bon pare”. I també la por de l’inici del Jordi pensant que torna a tenir càncer i que per això vol sortir a l’exterior, per no rebre més notícies en espais tancats.
I és que de vegades, quan estàs malalt, trobes a faltar els espais oberts. Qualsevol notícia dolenta te l’haurien de dir en un espai obert, que pugessis cridar, respirar, sentir...
I després m’encanta quan es troba amb la Cris i el seu primer petó. I just després el segon. De vegades no t’imagines el que una pèrdua et pot portar...
L’Ignasi és un altre que lluita en aquest capítol, es troba el Dr. Alfredo, tot un savi. Un savi que va estar malalt de petit i que sap les 7 lleis per a ser feliç, igual que el meu company d’habitació que vaig tenir de petit. Jo vaig conèixer un metge que també era un savi que també deia que veure’s per dintre era una gran sort. Un premi. Novament el que pot semblar una pèrdua es converteix en un guany. Veure’t per dintre és absolutament increïble i, tal com diu l’Ignasi: “ets viscós per dintre...”
La força de l’Ignasi, la relació amb la seva mare, el no voler que sàpiguen que està malalt...
I finalment el Lleó, la seva lluita per trobar la seva cama, la partida de pòquer, la pèrdua i finalment el guany i les segones primeres passes. M’agrada molt com està filmada la partida de pòquer, m’encanta el pòquer i m’entusiasma veure una bona partida de cartes. M’entusiasma el que explica el Roger del seu pare, de com el veia jugar, l’admiració que sentia per ell...
M’agrada aquest capítol, m’emociona de debò, potser per això és un dels meus favorits. I és que no hem d’oblidar tampoc el dilema que tenen la Cristina i el Toni. Petites trames sobre els sentiments i la sensació d’aconseguir despertar un altre polsera. Crec que si hi ha un personatge que amb la ment pot fer despertar el Roc, aquest és l’increïble Toni.
Un capítol sobre les parelles que es poden formar a la vida sense que t’ho esperis.
La meva seqüència favorita: la conversa entre el Jordi i la Cris m’emociona molt. També la partida de cartes i l’enrabiada del Jordi amb el seu pare. I finalment les primeres segones passes i aquell moment on novament el guany i la pèrdua es barregen. Tornar a caminar i veure que una mà s’apropa a una altra mà...
La millor frase: el Jordi dient: “Em sento sol”. La gràcia que em fa la cara del Lleó quan diu: “Per si sona la flauta”, i la seva afirmació: “Ja vaig perdre una cama, lluitaré per aquesta; és tot el que un nen coix podria voler”.
Us adjunto unes quantes fotos més del rodatge i també us adjunto una invitació molt especial. Aquesta setmana ha sortit el meu tercer llibre: “Si tu em dius vine, ho deixo tot... Però digue’m vine, i tinc la immensa sort que me’l presentaran el dia 24 a les 19:30 a l’Fnac Diagonal l’Elisenda Roca i els 6 polseres vermelles (Roc, Cris, Jordi, Lleó, Toni i Ignasi) . Llegiran trossos del llibre i qui millor que ells per presentar-lo ja que part d’aquest llibre el vaig escriure l’estiu que rodaven Polseres.
El llibre està dedicat a tots el que volen ser diferents i lluiten contra aquells que desitgen que siguem iguals
Un honor per a mi que m’ho presentin els polseres i, a més, serà una oportunitat per coneixe-us personalment. Polseres amunt!
Pd: Seguim sense notícies de la segona temporada, però crec que en pocs dies sabrem quelcom nou. Us informo quan tingui novetats!
Albert Espinosa
Creador de Polseres Vermelles
Categories: General