17/12/2012: Testimonis La Marató 2012
Las lágrimas secas.
Mis hijos, una de 7 y otro de 3, me han visto llorar solo en casa y me han preguntado el porqué de una manera que nadie que yo conozco me ha preguntado nunca.
"Princesa, porque tengo mucha pena como tú, amor mío". La mamá de la princesa se llama Soraya y hace tres días le hicieron una mastectomía en el Hospital Clínic de Barcelona.
Las lágrimas secas son esas que no se pueden escapar nunca y menos delante de tus hijos pequeños. Sabemos que todo va a salir bien, queremos que todo salga bien y saldrá.
Un beso muy grande a mi mujer. Soraya, no te puedes imaginar cuánta gente está pensando en ti en este momento.
Oscar Ruiz Esteban
Mis hijos, una de 7 y otro de 3, me han visto llorar solo en casa y me han preguntado el porqué de una manera que nadie que yo conozco me ha preguntado nunca.
"Princesa, porque tengo mucha pena como tú, amor mío". La mamá de la princesa se llama Soraya y hace tres días le hicieron una mastectomía en el Hospital Clínic de Barcelona.
Las lágrimas secas son esas que no se pueden escapar nunca y menos delante de tus hijos pequeños. Sabemos que todo va a salir bien, queremos que todo salga bien y saldrá.
Un beso muy grande a mi mujer. Soraya, no te puedes imaginar cuánta gente está pensando en ti en este momento.
Oscar Ruiz Esteban
17/12/2012: Testimonis La Marató 2012
Las lágrimas secas.
Mis hijos, una de 7 y otro de 3, me han visto llorar solo en casa y me han preguntado el porqué de una manera que nadie que yo conozco me ha preguntado nunca.
"Princesa, porque tengo mucha pena como tú, amor mío". La mamá de la princesa se llama Soraya y hace tres días le hicieron una mastectomía en el Hospital Clínic de Barcelona.
Las lágrimas secas son esas que no se pueden escapar nunca y menos delante de tus hijos pequeños. Sabemos que todo va a salir bien, queremos que todo salga bien y saldrá.
Un beso muy grande a mi mujer. Soraya, no te puedes imaginar cuánta gente está pensando en ti en este momento.
Oscar Ruiz Esteban
Mis hijos, una de 7 y otro de 3, me han visto llorar solo en casa y me han preguntado el porqué de una manera que nadie que yo conozco me ha preguntado nunca.
"Princesa, porque tengo mucha pena como tú, amor mío". La mamá de la princesa se llama Soraya y hace tres días le hicieron una mastectomía en el Hospital Clínic de Barcelona.
Las lágrimas secas son esas que no se pueden escapar nunca y menos delante de tus hijos pequeños. Sabemos que todo va a salir bien, queremos que todo salga bien y saldrá.
Un beso muy grande a mi mujer. Soraya, no te puedes imaginar cuánta gente está pensando en ti en este momento.
Oscar Ruiz Esteban
Categories: Testimonis , 2012: Càncer
17/12/2012: Testimonis La Marató 2012
El meu cunyat
Hola! Em dic Mònica, tinc 38 anys. Per desgràcia, aquesta malaltia s'ha endut els meus avis. I aquest agost, concretament el dia 10, es va endur el meu cunyat. Primer, un tumor al cap, aleshores només li donaven uns mesos de vida, i va aconseguir superar-lo. Però fa un any va tornar a molestar-lo! Es va sotmetre a una segona operació de la qual no va sortir tan bé, encara que va tornar a fer quimioteràpia i radioteràpia. A mesura que passaven els dies, desgraciadament, estava pitjor. Se li va tornar a reproduir un tercer, però contra aquest ja no s'hi va poder fer res, la seva llum ja s'estava apagant! Per què a ell? És just? NO!!! Ell era una persona molt amable, simpàtica, riallera, molt bona persona, treballador, molt bon pare!, esportista... Només vull dir que no és just! Ara jo, els seus fills, els seus pares, el seu germà, els seus amics, hem de viure sense ell, sense que ens truqui, sense que el veiem assegut en una cadira o anant amb els seus fills a jugar! O sense poder tornar a veure les seves fotografies!!! Allà on siguis, Lluís, els que t'estimem, sempre, sempre et recordarem. Tant de bo trobin la cura i així no marxi gent que realment val la pena que sigui aquí! Sempre amb tu! T'estimem i mai t'oblidarem!
Mònica Lindo
Hola! Em dic Mònica, tinc 38 anys. Per desgràcia, aquesta malaltia s'ha endut els meus avis. I aquest agost, concretament el dia 10, es va endur el meu cunyat. Primer, un tumor al cap, aleshores només li donaven uns mesos de vida, i va aconseguir superar-lo. Però fa un any va tornar a molestar-lo! Es va sotmetre a una segona operació de la qual no va sortir tan bé, encara que va tornar a fer quimioteràpia i radioteràpia. A mesura que passaven els dies, desgraciadament, estava pitjor. Se li va tornar a reproduir un tercer, però contra aquest ja no s'hi va poder fer res, la seva llum ja s'estava apagant! Per què a ell? És just? NO!!! Ell era una persona molt amable, simpàtica, riallera, molt bona persona, treballador, molt bon pare!, esportista... Només vull dir que no és just! Ara jo, els seus fills, els seus pares, el seu germà, els seus amics, hem de viure sense ell, sense que ens truqui, sense que el veiem assegut en una cadira o anant amb els seus fills a jugar! O sense poder tornar a veure les seves fotografies!!! Allà on siguis, Lluís, els que t'estimem, sempre, sempre et recordarem. Tant de bo trobin la cura i així no marxi gent que realment val la pena que sigui aquí! Sempre amb tu! T'estimem i mai t'oblidarem!
Mònica Lindo
Categories: Testimonis , 2012: Càncer
17/12/2012: Testimonis La Marató 2012
El que el càncer et pren
Avui tinc 18 anys. Quan vaig perdre la meva mare per culpa del càncer, en tenia 4. Molta gent, quan ho sap, comenta que potser millor, que “així és més fàcil”. Quan hi penso, no puc evitar pensar que no saben el que diuen. Per mi no ha sigut, ni és, ni serà mai més fàcil. El càncer em va prendre la mare quan tenia només 4 anys. La meva mare no va estar amb mi quan començava a tenir deures, quan m'enfadava amb els meus amics. No hi era quan vaig començar l'institut, quan vaig suspendre el meu primer examen; no hi era quan vaig enamorar-me per primera vegada, ni el dia que vaig tenir la primera menstruació. La meva mare no hi era quan, després de molt d'esforç, vaig aconseguir entrar a la carrera que volia. No és més fàcil que la teva mare no hi sigui durant els moments més importants de la teva vida, no és més fàcil pensar contínuament que, si hi fos, tot seria millor. No és més fàcil enyorar immensament una persona a qui ni tan sols recordes, a qui tan sols pots veure en fotografies o vídeos.
Quan la meva mare va morir va deixar un buit immens, no només dins meu, sinó dins de tota la família. La meva àvia sempre afirma que, des de llavors, mai més ha dit que és completament feliç. Explica que abans que es morís el meu avi deia que, si es moria ella, ell també es moriria. I suposo que una part de tots nosaltres va morir amb ella i no hem tornat mai a ser qui érem abans.
Perquè cap nen hagi de patir el que és créixer sense l'amor d'una mare o d'un pare, un amor tan gran que segueixes sentint anys després encara que ni tan sols en tinguis records. Perquè una mare o un pare no hagin de viure el dolor de la mort d'un fill... Lluiteu. Per vosaltres i per les persones que us estimen. És tard per a alguns, però no ho és per a tots els que hi són ara i per a tots els que vindran.
Gràcies, Marató.
Montse.
Avui tinc 18 anys. Quan vaig perdre la meva mare per culpa del càncer, en tenia 4. Molta gent, quan ho sap, comenta que potser millor, que “així és més fàcil”. Quan hi penso, no puc evitar pensar que no saben el que diuen. Per mi no ha sigut, ni és, ni serà mai més fàcil. El càncer em va prendre la mare quan tenia només 4 anys. La meva mare no va estar amb mi quan començava a tenir deures, quan m'enfadava amb els meus amics. No hi era quan vaig començar l'institut, quan vaig suspendre el meu primer examen; no hi era quan vaig enamorar-me per primera vegada, ni el dia que vaig tenir la primera menstruació. La meva mare no hi era quan, després de molt d'esforç, vaig aconseguir entrar a la carrera que volia. No és més fàcil que la teva mare no hi sigui durant els moments més importants de la teva vida, no és més fàcil pensar contínuament que, si hi fos, tot seria millor. No és més fàcil enyorar immensament una persona a qui ni tan sols recordes, a qui tan sols pots veure en fotografies o vídeos.
Quan la meva mare va morir va deixar un buit immens, no només dins meu, sinó dins de tota la família. La meva àvia sempre afirma que, des de llavors, mai més ha dit que és completament feliç. Explica que abans que es morís el meu avi deia que, si es moria ella, ell també es moriria. I suposo que una part de tots nosaltres va morir amb ella i no hem tornat mai a ser qui érem abans.
Perquè cap nen hagi de patir el que és créixer sense l'amor d'una mare o d'un pare, un amor tan gran que segueixes sentint anys després encara que ni tan sols en tinguis records. Perquè una mare o un pare no hagin de viure el dolor de la mort d'un fill... Lluiteu. Per vosaltres i per les persones que us estimen. És tard per a alguns, però no ho és per a tots els que hi són ara i per a tots els que vindran.
Gràcies, Marató.
Montse.
Categories: Testimonis , 2012: Càncer
17/12/2012: Testimonis La Marató 2012
El càncer també te coses positives.
Malgrat que aquesta frase pugui sonar frívola us puc assegurar que és així. Sóc una dona de 54 anys que està lluitant des de fa dos anys amb un càncer de mama; ja m'han dit que el meu tipus no té cura i que hauré de fer tractament fins que em mori. No és plat de gust que et diguin que, per estadístiques, la teva esperança de vida és d’un màxim 24 mesos. Gràcies a les investigacions, potser tinc sort i el meu càncer algun dia es cronificarà. Bé, vaig a la part positiva que potser no s’entén. He deixat de treballar perquè m'han donat la incapacitat absoluta, de manera que cobro una pensió sense treballar. Jo era interina de la Gene i, a hores d'ara, ja no tindria feina. Valores molt més la vida, et tornes més humana i vius més al dia.
La teva família et mima moltíssim. Coneixes metges i equips d'infermeres i infermers meravellosos que mai hauries conegut.
Et pots permetre tot el que tu vulguis, tens permís... L’única diferència que tinc amb una persona sana és, probablement, que jo tinc una data de caducitat més curta, però això fa que valori més cada dia que passo amb la gent que estimo. Són coses que no les hauria valorat mai si no hagués estat pel càncer. És per això que jo mantinc que el càncer té la seva part positiva. Un consell: parleu de la malaltia d'una manera oberta i natural, la gent no us tindrà llàstima i, si alguna vegada s'hi troben, seguiran l'exemple. Crec que la malaltia està molt estigmatitzada i això sí que és negatiu.
Esther Herrero
Malgrat que aquesta frase pugui sonar frívola us puc assegurar que és així. Sóc una dona de 54 anys que està lluitant des de fa dos anys amb un càncer de mama; ja m'han dit que el meu tipus no té cura i que hauré de fer tractament fins que em mori. No és plat de gust que et diguin que, per estadístiques, la teva esperança de vida és d’un màxim 24 mesos. Gràcies a les investigacions, potser tinc sort i el meu càncer algun dia es cronificarà. Bé, vaig a la part positiva que potser no s’entén. He deixat de treballar perquè m'han donat la incapacitat absoluta, de manera que cobro una pensió sense treballar. Jo era interina de la Gene i, a hores d'ara, ja no tindria feina. Valores molt més la vida, et tornes més humana i vius més al dia.
La teva família et mima moltíssim. Coneixes metges i equips d'infermeres i infermers meravellosos que mai hauries conegut.
Et pots permetre tot el que tu vulguis, tens permís... L’única diferència que tinc amb una persona sana és, probablement, que jo tinc una data de caducitat més curta, però això fa que valori més cada dia que passo amb la gent que estimo. Són coses que no les hauria valorat mai si no hagués estat pel càncer. És per això que jo mantinc que el càncer té la seva part positiva. Un consell: parleu de la malaltia d'una manera oberta i natural, la gent no us tindrà llàstima i, si alguna vegada s'hi troben, seguiran l'exemple. Crec que la malaltia està molt estigmatitzada i això sí que és negatiu.
Esther Herrero
Categories: Testimonis , 2012: Càncer
Següent
