Encara tenim la ressaca de l’eufòria que ens va provocar el resultat de la Marató per la pobresa. En aquest post us ensenyarem com hem treballat nosaltres per a aquest programa.

Sovint el primer encàrrec que se’ns fa per al programa és l’espot de promoció. Aquesta vegada, creat i produït integrament a TVC.
Aquí us mostrem una sèrie d’imatges de “making of”.






http://www.tv3.cat/3alacarta/



La Marató per la pobresa requeria un vestuari especial.

Pel que fa al de la presentadora, l’Agnès, es distanciava del seu habitual i no tant per al d’ell, en Toni Bassas. No es tractava d’una gala ni d’un informatiu, calia donar-hi un to auster, sobri i elegant a la vegada.

L’objectiu principal d’aquests programes és recaptar el màxim, és per això que intentem que el cost del vestuari sigui zero, negociant-lo a canvi d’agraïments. En aquesta ocasió, per als tres canvis de l’Agnès va ser la botiga D-409 qui ens el va cedir.







L’Agnès amb l'Albert Canut, de D409, i la Montserrat Claramunt, dissenyadora del programa.

Comença la tria...




Les proves de vestuari amb l’Agnès...




El calçat de l’Agnès, ens el va cedir Marisa Rey



Pel vestuari de l’Antoni Bassas vam demanar a en Jordi, de JordiRosset & co, si volia col•laborar fent-li el vestit de la nit. Per a la resta de vestuaris d’en Toni, vam aprofitar peces de les que ja té per a Informatius.


Les proves de vestuari amb l’Antoni Bassas...







El Jordi i l’Ignasi, de Jordiroset&co, la Montse i el Toni.



Fins ara heu estat veient el que encara no s’havia vist. A partir d’aquí us recollim el que es va veure, els tres vestuaris de cada un d’ells.














En les següents fotos anireu veient quin punt de vista tenim nosaltres del programa fent la nostra feina, sempre darrere les càmeres, a punt per solucionar qualsevol imprevist.

Cronologia de la visita dels guanyadors del concurs dimecres passat



Arribada, la Neus, cap de disseny de vestuari, situa els guanyadors a dins de TV3.



Entrada a la Vestiteca i comença la visita...


Remenant la vestiteca. La Glòria, el David, la M. Gràcia i la Begonya no s’esperaven trobar-se la quantitat de roba, 75.000 peces aproximadament, que tenim a la vesti.


Per fi, ha fet realitat el seu somni, vestir-se de Petri!!!! Mireu com riuen l’Edu i el Carlos.



Al•lucinant amb la quantitat de sabates que tenim emmagatzemades.


Xafardejant els armaris dels programes. En aquest cas, tots pendents del que els explica la dissenyadora del programa “Divendres”.


Aquí és on es dissenya el vestuari del “Super3”. Tots flipats i fent fotos!


Seguint la ruta anem a parar al despatx de Disseny de Vestuari.


Recordeu els posts del “3XL”? Doncs l’Anna Falguera, la dissenyadora, els explica el funcionament del croma blau.


Van ser afortunats i van poder entrar als assajos de la “Marató per la pobresa” d'aquest diumenge.


I aquí fent tertúlia al plató d’”Els Matins”! S’hi van trobar com a casa.


I entre plató i plató, les entranyes de la tele.



Punt final al recorregut per la casa.


Esperem que us hagi agradat!!! I us emporteu un bon record!

Heu observat que en alguna foto ens seguia un càmera?

COM VAM REPRODUIR LA PRIMERA ESQUIADA A CATALUNYA?

Una de les facetes del disseny de vestuari és, sens dubte, reproduir fidelment vestuaris d’època i, per què no, vestuaris d’època esportius. El cas que ens va plantejar en Toni Real, director del programa “Temps de neu”, s’emmarcava en aquest supòsit: s’havia de reproduir la primera esquiada que es va fer a Catalunya, i s’havia de fer, com sempre, rigorosament, ja que es proposava celebrar el centenari seguint els passos dels que van obrir les portes als esquiadors catalans d’avui. Ho recordeu, oi?

http://www.esport3.cat/video/900009/100-de-neu





Tota feina d’època requereix un temps de documentació i estudi. Ja que no podíem comptar amb fonts gràfiques directes, calia trobar les que s’acostessin més al que estàvem preparant, i és per això que vam haver de recórrer a esquiadors d’aquella dècada de fora del país (suïssos, austríacs, etc.), i alhora a gent del carrer de la societat barcelonina.




Superat el primer entrebanc (si és que el podíem considerar com a tal) ens enfrontàvem al que seria, ara sí, l’entrebanc de veritat. En principi el vestuari no havia de suposar cap problema: a l’època s’esquiava amb vestits de carrer amb alguna protecció tipus polaines. El que sí que va ser un repte va ser el material tècnic (botes, ulleres, etc.), que havia de complir alhora dues condicions indispensables: ser rigorós amb el temps que reproduíem i que els esquiadors que el portessin poguessin fer algun gir. Peça clau d’aquesta recerca va ser Enric Montoliu, col•leccionista d’Olesa, que ens va assessorar i deixar material perquè poguéssim aconseguir trobar-ne que passessin per peces autèntiques.






Ara sí, ara estàvem preparats per començar amb la recerca de les peces que havien de conformar el vestuari de cada un d’ells segons els cànons del 1908 i disposar-nos a passar unes jornades de gravació a peu de pistes.


Exemple de fitxa de vestuari i ajudant-los a vestir-se.



La Fina Correcher ( Vestuari), sortint amb els esquiadors per anar a gravar.



Els esquiadors, Anna Muixí (Caracterització) i Neus Pernau (Vestuari) abans de pujar.



Els esquiadors, ara sí, a punt de començar.



I la Bet, que també ho va provar...



Queda clar que només amb el vestuari no s’hauria identificat un esquiador del 1908. Per aconseguir-ho, com sempre, calia treballar en equip juntament amb els companys dels altres departaments artístics: Attrezzo i Caracterització.


Recordem... seran un seguits de “posts” que anirem publicant i que ens ajudaran a tots a recordar els nostres gairebé 30 anys d’història. Què voleu saber? Què voleu recordar?

El teu vestuari personal coincideix en alguna cosa amb el look de la tele?

Sí, totalment. A la tele vaig vestida com vaig pel carrer. O pel carrer vaig tal com vaig a la tele.

Alguna experiència divertida per explicar que t’hagi passat a la tele? I amb algun convidat? (referent al vestuari...)

El vestuari sempre dóna peu a anècdotes. En recordo una amb l’Albert Pla. Jo li demanava si ell es pensava el que es posava (no), i, just després, ell m’ho preguntava a mi. Va acabar fent-me una reflexió curiosa: “el temps demostra que els rics sempre porten roba ridícula: mira enrere, i analitza-ho”, em va dir.

Com ha anat canviant el teu vestuari al llarg dels anys? Què ha influït més?

De la mateixa manera que canvien els gustos i la mirada al llarg del temps, també canvia el gust per la roba, que al final és una manera més de comunicar-se. És tot part d’una evolució. Sempre m’ha interessat la moda, però he anat canviant d’estil al llarg dels anys.

Com han influït les estilistes en el teu dia a dia personal?

L’Alícia – un gran estilista – m’ha descobert noves firmes i noves maneres de mirar i combinar la roba. Una mirada externa a la teva ajuda a plantejar-te estilismes que tu mateixa no triaries mai. És com jugar. I si et creus a la persona que t’assessora, és un joc fantàstic que t’arriba a sorprendre: veure’t amb una cosa que a priori no et posaries és divertit.

Quin referent estètic tens que et pugui influir?

L’Alexa Chung – presentadora i exmodel britànica té gust i personalitat. És punk i chic a la vegada. Si m’hagués de quedar amb algú, em quedo amb ella.

Quins són els teus colors preferits?

Tots. Amb debilitat pels verds, vermells, negres i blaus.

Quin color odies o no triaries mai?

El marró. És avorrit.

Què és allò que no et posaries mai?

Res. Tot es pot portar d’una manera o altra.

Quines són les teves peces fetitxe?

Botes, chorts i jupes de pell.

No surts mai de casa sense…

Bolso ple a petar de tot allò que pugui necessitar: Ullers de sol, jerseis extra, jaquetes per si un cas, mitges, diademes, chorts… mai se sap.

Tens alguna mania referent al vestuari?

No. A tot li puc donar la volta. És més, a tot se li ha de donar la volta.

T’agraden els escots?

No especialment.

Ets d’americanes?

No. Però a vegades sí.

Ets d’estampats?

Poc.

Ets de complements?

Sóc de molt pocs complements. Tot i que si un dia en tinc ganes, sóc capaç de posar-me tots els que tinc a la vegada.

Roba d’hivern o d’estiu? Per què?

D’estiu. Perquè és més lliure.

Ets de texans? Marca preferida?

Sí. Diesel: baixos, gastats i acampanats. / Sandro: Alts, foscos i acampanats.

Pantalons amples o de tub (pitillos)?

Pantalons curts i amples.

Pantalons o faldilla?

Em quedo amb els pantalons. Si és faldilla, que sigui fins als peus.

Quines són les teves marques preferides?

Diesel, Sandro, Coast+Weber+Ahaus, Teresa Helbig.

Quin és el teu dissenyador preferit?

Balenciaga, Balmain, Teresa Helbig.

La teva última compra?

Un mono (peto) de Diesel.

Segueixes les tendències?

Inconscientment, sí. Però sobretot m’agrada barrejar coses del moment, amb peces d’altres temporades i alguna cosa vintage.

Com definiries el teu estil

Punk-chic-retro.

Quin és el teu look preferit?

Bota military, chort de cintura alta, top amb coll baby-doll, jupa de pell.

Un lloc del món per anar a comprar?

París/Nova York

I un lloc per perdre-t’hi?

Nova York, sempre.






La Bibiana amb la seva estilista l’Alícia Surli.

El dimarts 15 de maig vam assistir a la roda de premsa en què el Gran Teatre del Liceu va mostrar per primera vegada el vestuari d’una òpera, Adriana Lecouvreur.
Una coproducció entre la Royal Opera House Covent Garden de Londres, la Staatsoper de Viena, l’Òpera de París i la de San Francisco.





La roda de premsa, la van convocar al taller de sastreria del Liceu, tot un encert! I això ens va fer sentir com a casa. Tots al voltant d’una gran taula de tall amb peces a mig acabar.





Ens vam sentir unes privilegiades de poder gaudir de tan a prop d’un vestuari arribat directament de la Royal Opera House Covent Garden de Londres i dissenyat per la prestigiosa Brigitte Reiffenstuel.








Tots els vestits són petites obres d’art. Com podeu comprovar...

Del centenar de peces arribades de Londres, la Cristina Fortuny, cap de servei de sastreria del Liceu, ens va explicar com retoquen i adapten un vestuari tan voluminós i complicat com el d’aquesta òpera, ambientada en el segle XVIII.



El director artístic del Liceu, Joan Matabosch i la cap de servei de vestuari del Liceu, Cristina Fortuny.





Cotilles, enagos, mirinyacs, casaques, levites, bòtes, barrets,..., es van barrejar amb càmeres, micros, periodistes, blogueres,...

























Va ser una experiència molt enriquidora que ens va fer reviure sèries dissenyades i produïdes a TV3 com “El verí del teatre”, “Bala perduda”, “Els savis de Vilatrista”, “Històries de Catalunya”,...
Ens vam adonar que, tot i que el mitjà és diferent, el procés de creació des de l’encàrrec, l’execució i el resultat final és gairebé el mateix que el nostre. No treballem de manera tan diferent...


Per algú com nosaltres que ens dediquem al disseny de vestuari d’espectacles, ha sigut tot un luxe poder compartir aquesta experiència!

Molts cops ens pregunteu si tota la roba que surt per pantalla la comprem, lloguem, confeccionem...

Avui ens agradaria parlar del capítol on es casaven la Carme i en Guillem, pel ritus sintoista a “La Riera”. Recordeu?





Creiem que, pel que fa a la nostra feina, és prou interessant saber el procés de creació del vestuari que requeria aquell capítol especial.

La dissenyadora de “La Riera”, la Pepi Aubia, es va haver de documentar perquè els vestits dels nuvis i dels sacerdots fos al més real possible.
Després es va dissenyar i completar, un per un, tant el que s’havia creat des de zero com el que s’havia trobat de lloguer.








Es van dibuixar i comprar els teixits apropiats i el següent pas va ser passar-ho a la sastressa, la Carme Cabello, que és qui, interpretant els dissenys de la Pepi, confecciona i emprova la roba als actors.





El vestit del nuvi consisteix en una faldilla plegada, una armilla de seda negra amb un viu blanc i, al damunt, portava el típic quimono japonès masculí, també portava una borla blanca, que sembla que és el que s’utilitza en aquest tipus de cerimònies.




I aquí el resultat final...


El monjo anava vestit amb una túnica blanca amb plecs de mànigues molt amples, al damunt, una mena de “casulla” rígida i el barret típic.







Xulo, oi!!!

Oda a la vestiteca

Quan arribo a TV3
vestida de “mercadillo”,
ni combinada, ni res,
amb aspecte potser “quillo”...

Passo per la vestiteca
per si em fan la caritat
de vestir-me. Que no em reca
admetre allò que és veritat.

Elles fan que sembli cara
una faldilla estripada.
I una motxilla del Zara
faran que sembli de Prada.

Per una intel•lectual
poder anar ben combinada
és un gol, és un regal,
un miracle, una passada...

1. Camisa Karen Millen
2. Samarreta Magnètic Project Ibiza i collaret La Rosa de Maria
3. Jersei de la vestiteca i collaret Toc’s d’Art
4. Samarreta Magnètic Project Ibiza i arracada de la vestiteca
5. Jersei de la vestiteca i libèlula de Lúnic


Gràcies Empar!

Alguns dels programes de TV3 es fan, en gran part, gràcies a la col•laboració d’algunes empreses que estan disposades a cedir-nos material. Els proposem, a canvi, que aparegui el logotip de la seva marca als títols de crèdit del final del programa, que és el procediment habitual en aquests casos, tal com ja us ho hem comentat aquí en algun altre moment.

L’empresa de calçat Castañer, de Banyoles (Girona), proporciona des de fa unes quantes temporades alguns parells de les seves magnífiques creacions al programa “Els matins”.
Mitjançant el Xavier Artigas, i mirant-nos les col•leccions a la web de l’empresa, hem triat uns quants models i ens els han fet arribar.
Habitualment ens traslladem a fer la tria de vestuari a show-rooms, fàbriques o botigues, però en aquest cas, es pot dir que la nostra relació amb Castañer és del tot virtual; no ens coneixem personalment ni hem parlat per telèfon. Coses de l’era tecnològica!

Sempre han tingut un tracte excel•lent amb nosaltres, disposats a ajudar-nos amb les nostres necessitats i facilitant-nos sempre la feina al màxim.
Aquí podem veure uns quants dels models que portaran l’Helena Garcia Melero i l’Ariadna Oltra.










I no podem deixar d’ensenyar-vos un model espectacular, de la temporada d’estiu 2010, que, encara que hagi passat el temps, segueix sent un “10” per nosaltres! És la tradicional espardenya de betes, ara transformada en sabata sofisticada, de taló alt. Forma part de “l’armari” de l’Helena Garcia Melero, i sempre que les porta, segueix provocant comentaris d’admiració!







Us agrada?

En els tres anys de directes del “Banda Ampla”, la Lídia Heredia ha anat apareixent per pantalla amb multitud d’estilismes.

En funció de “l’aire” que li van voler donar al programa, un debat, de la franja horària en què s’emetia, la nit, i sobretot, sobretot, de la seva presentadora, es va decidir optar per uns estudiats estilismes que no treien a la Lídia el seu esperit jove, hiperactiu i rigorós, que tots hem conegut a través de la pantalla.

Fer un programa en directe cada setmana no és una feina fàcil, com tots podeu imaginar. El “Banda Ampla” requeria que la Lídia es trobés còmoda, fonamental, que no s’hagués de preocupar per res del que portava. Ella ha d’estar concentrada en el programa no en el que porta.

Per aquest motiu, la Montserrat Claramunt, la seva dissenyadora, li va dissenyar un vestuari que apostava per la peça singular, amb complements minimalistes excepte en la presència de collarets llargs, amb tendència a anar amb pantalons, o amb vestit amb identitat i amb talons força alts.






Aquí teniu una mostra del seu armari i de la varietat de calçat que lluïa la Lídia al “Banda Ampla”. Com us dèiem, la bijuteria era preciosa.






Segur que recordeu aquests estilismes...










Per a que us inspireu...

Diferents colors, estils, sandàlies, botins,... però sempre amb taló.