Dues històries en el pròxim capítol i totes dues al Maresme.

Aquest cap de setmana us convidem a dos tasts culturals i gastronòmics ben suggerents.

Aquestes són les tres històries que us proposem per aquest cap de setmana

El poble Tlingit (pronunciar “clínguet”) ocupa la terra ancestral d'Aani, un extens territori del sud-est d'Alaska disseminat, la major part, en multitud d'illes. Viuen allà des de temps immemorial, en una societat matriarcal basada en els clans. Han estat pescadors, caçadors, recol•lectors i comerciants i des de fa uns 250 anys, a partir de les colonitzacions de russos i nord-americans, lluiten per mantenir la seva cultura, llengua i costums.

» Text complet

Si la música dels Irish Corner havia acabat de transportar els habituals del pub The 1916 de Cerdanyola a la més autèntica Irlanda rural, la participació de ballarins dels Claddagh va fer que tothom al local s’acabés encomanant el ritme alegre i optimista dels reel’s i els jig’s que estaven sonant.

» Text complet

L’Orlando té, a Cerdanyola del Vallès, un pub fet a mida del seu interès apassionat per Irlanda. Tot va començar amb un viatge per aprendre anglès que el va dur sense voler a Dublín. Ell havia demanat estar-se a Edimburg però es va quedar sense plaça, i el seu germà, que havia estat a la capital d’Irlanda, li va recomanar.

» Text complet

Vam començar a gravar la seqüència inicial d’aquest capítol a la tranquil•la platja de Cambrils, un dia de juliol, de bon matí, quan només alguns banyistes havien ocupat la sorra. El nostre protagonista es va asseure en una de les hamaques i va fer sonar la seva guitarra.
Des que era petit, en Jaume Blanc és un enamorat de l’Àfrica. És músic i ha format part de diferents grups de la zona de Reus, la seva ciutat. Actualment tira endavant un projecte en solitari anomenat “El toubab” que s’ha convertit en el seu nom artístic. Un toubab és, al Senegal, el nom que reben els europeus, els “blancs”. En Jaume juga amb aquest significat i el seu cognom. Ha editat un disc que es diu “Solo por necesidad”, en castellà, com tota la seva discografia.
L’última cançó, “Sigo sin llegar a entender”, la dedica a una amiga del Senegal que va perdre el seu bebè. Es canta mig en castellà mig en wòlof, llengua que parla més del 40% de la població (la part en wòlof: Rawan Diallo, un amic senegalès).

En Jaume té un bon discurs sobre la diversitat, les cultures, la importància d’aprendre els uns dels altres. I el que és més important, ha aconseguit posar en pràctica aquesta manera d’entendre el món. Ho demostren els quatre o cinc viatges que ha fet al Senegal i els bons contactes i amics que ha fet al país. Té clar, per exemple, que viatjar li ha servit per trencar prejudicis, i que el que ell ha fet ho podria fer molta gent, sempre que no et conformis fent de turista. Una de les coses que ha après és la filosofia de vida d’allà, que contrasta amb el tarannà occidental, sempre acomodat a les presses. Ens ho remarca citant una expressió en wòlof que diu “Tuti-tuti, nanga-nanga”: anar fent i a poc a poc.

» Text complet

A Mèxic, en general, es distingeix entre "chelada", que és una cervesa amb sal i suc de llimona amb uns glaçons de gel i "michelada", que partint d'aquesta base incorpora espècies i salses. Una versió molt condimentada que es pren com a refresc però també com a remei per a la ressaca, diuen. Aquesta recepta és de la Rosi, que és de Ciutat de Mèxic.


Si voleu recordar el capítol on es va preparar aquesta beguda: http://www.tv3.cat/karakia/capitols/160/Rosi-(Mexic-DF)

Aquí, ens fem sucs d'hortalisses com el tomàquet o la pastanaga. No és habitual, però, convertir la polpa de la carabassa en una beguda refrescant, com fan a Colòmbia. Allà i també a Veneçuela i a Panamà, de la carbassa en diuen "auyama", que prové del carib "auyamá".
En aquesta recepta de l'Ana Cecilia podeu substituir la panela per sucre moré. Teniu en compte que la carbassa acostuma a ser rica en glucosa i que potser no cal edulcorar-la en excés.


Si voleu recordar el capítol on es va preparar aquesta beguda: http://www.tv3.cat/karakia/capitols/122/Els-colors-del-verd-2

Molt interessant la recepta d'aquest metge, historiador i escriptor d'origen palestí. En Salah ens explicava al programa com canvia la percepció que tenim del iogurt a Europa occidental respecte d'Orient. Aquí ens sembla tan normal posar sucre al iogurt i prendre'l com a postres, que gairebé és inconcebible imaginar-ne una versió "salada". El més normal al Pròxim Orient, Caucas, Balcans o a Turquia (d'on agafa el nom airan) és que el iogurt sigui de llet d'ovella. És una beguda molt refrescant, emparentada amb el lassi de l'Índia.


Si voleu recordar el capítol on es va preparar aquesta beguda: http://www.tv3.cat/karakia/capitols/50/La-sinia-dels-sabors-2