Gràcies a tots! Ha estat un plaer compartir aquests caps de setmana amb vosaltres. Fins la propera temporada! Mentrestant, s'admeten propostes per a futurs convidats.

El millor, pel final. Dilluns vinent, últim capítol de la temporada: "El convidat" (confidencial), un episodi especial amb tot el que no s'ha vist fins ara del programa. Alguns dels secrets de la tercera temporada, l'opinió de com ho van viure els amfitrions, els millors moments de cada capítol i què ha passat després de l’emissió dels programes.

"El convidat", dilluns a les 22:30, a TV3

Aquests últims anys, molta gent m’ha obert les portes de casa seva. Després de tants caps de setmana sent “El convidat”, ara tocava canviar els papers. Avui sóc jo qui convido una persona a casa. I no és una persona qualsevol. És un dels catalans més reconeguts.

Jo que amb prou feines cuino, resulta que em ficaré a casa Ferran Adrià, el millor cuiner del món. I en un moment molt especial de la seva vida: pocs mesos després que hagi tancat el Bulli. La setmana que fa 50 anys.





No deixa de ser una situació ben curiosa que algú que no coneixes s’instal•li a casa teva un cap de setmana. I més si has convidat un dels catalans més reconeguts. Sobretot a l’hora de fer-li el dinar, un dels grans moments de tots els caps de setmana que heu pogut veure fins ara.

A taula, Ferran Adrià no està per cerimònies. Com sempre, va per feina. Menja com pensa i parla: ràpid, molt ràpid. El que no s’esperava és que per al nostre dinar li tenia preparada una sobretaula llarga amb dos convidats més i una sorpresa pel seu aniversari.

Durant dos dies he pogut comprovar que Ferran Adrià no sap perdre el temps, ni badar, ni avorrir-se. Diu que és poc casolà i en això no ens assemblem gens. Ell sembla que no fa res a mitges. Només es deixa les frases per acabar. És com si li fes mandra pronunciar totes les paraules. Així funciona el cap del geni, el cap de l’home que viu sota la pressió de ser el número 1.





He volgut portar en Ferran a Santa Eulàlia, el barri de l’Hospitalet on va néixer i d’on no n’ha marxat mai. Ell està molt orgullós dels seus orígens, i sobretot de la seva família. Ho he pogut comprovar coneixent el seu pare, el senyor Ginés. Un home de poques paraules però de mirada intensa. Un pare que parla del seu fill oblidant que és el millor cuiner del món. Vam quedar amb ell al bar per veure el Barça. No era un partit qualsevol: era l’últim dia al Camp Nou de Pep Guardiola, just quan feia un any que Ferran Adrià plegava del Bulli.





Ferran Adrià no té aficions, ni hobbys. Una única passió: la cuina, la feina. No para de crear, d’inventar, d’engegar projectes constantment. El seu cap no s’atura, i no li fa por convertir les idees en realitats. Una manera de fer que explica per conferències a tot el món, des que fa un any va tancar el Bulli.





Ferran Adrià s’ha passat més de mitja vida sense fer festa els diumenges. Encara se li fa estrany poder sortir a passejar a mig matí en comptes de dinar a les 12, abans d’un servei de migdia. Diumenge va voler fer del tiet i portar al zoo l’Àlex, el seu únic nebot, el fill del seu germà petit, l’Albert Adrià.





Baixet i rabassut. Despentinat i amb els ulls sempre oberts com a plats. Aquesta és la imatge del geni més terrenal. Sembla un savi despistat, però és tot el contrari. Controla tots els detalls, tot ho té al cap.

He conviscut dos dies amb Ferran Adrià i em quedo amb la sensació que li interessa més cap on va, que no pas d’on ve. Un visionari amb el cap als núvols, però amb els peus a terra, que sempre viurà per endavant, avançat a la resta.

***“El convidat”, dilluns a les 22:30, a TV3***

Aquesta vegada sóc el convidat d’un home que pensa. Que pensa molt i que pensa molt bé. És la primera vegada que passo dos dies amb un filòsof. De Xavier Rubert de Ventós diuen que és una de les ments més privilegiades del país, i també que és tot un personatge que té una retirada a Woody Allen.





Xavier Rubert de Ventós m’ha convidat a Sant Martí d’Empúries, a l’Alt Empordà. Ell va créixer aquí. Encara recorda l’arribada de les sueques els anys 60 i les xerrades del seu pare amb Dalí i Pla. Ara, amb 73 anys, comparteix aquesta casa amb els seus dos fills adolescents, en Fran i la Xita.





Aquí hem pogut parlar de tot: del país, de l’amor, de política, de la crisi, dels fills. De com veu el món i de què li ha passat a la vida. És un home de conversa i arguments brillants. Té un aire de savi despistat, una aparença física fràgil, però un pensament molt sòlid. Una manera molt lúcida de veure la vida i una manera molt excèntrica i diferent de viure-la.





Xavier Rubert de Ventós ha estat professor a les millors universitats nord-americanes i autor del preàmbul de l’Estatut del 2005. És molt crític amb la política tradicional, potser perquè la va viure des de dins: durant una època, com diputat del PSC al Congrés a l’època de Felipe González. Després, va ser el primer a parlar català al Parlament Europeu. També el primer federalista que va abraçar la idea de la independència.





Amb Xavier Rubert de Ventós compartim la passió pel ping-pong. La seva parella oficial de joc sempre ha estat Pasqual Maragall, el seu gran amic de la infantesa. Encara ara, es veuen cada setmana. Aquesta vegada la partida ha estat diferent: el convidat i un pare que s’ho passa bé amb els seus dos fills petits.





Em passaria hores escoltant Xavier Rubert de Ventós. Aquests dos dies a l’Empordà he trobat un savi que té les mateixes il·lusions i problemes que tenim tots: els fills, l’amor, el sexe, la política o una partida de ping-pong. M’ha sorprès la seva sinceritat. La d’un filòsof que es fa entendre, perquè es vol entendre a ell mateix.

“El convidat”, dilluns a les 22:30, a TV3”

Són dies especials a Cervera, el poble de Marc Márquez. Té 19 anys i s’acaba de proclamar campió del món. Per ell, tot ha anat ràpid: sobre la moto i a la vida. El dia que Cervera rep el seu campió, el campió rep el convidat.





Del circuit d’Austràlia a Cervera. I del podi al seu llit. Mai abans havia passat dos dies amb algú tan jove que ja ha fet tant. En Marc està a mig camí, entre el nen i el campió. La seva mare encara li diu puça, però ell s’ha hagut de fer gran a marxes forçades.

Diuen que Marc Márquez emociona fins i tot aquells que no els agraden les curses de moto. Els seus pares les han vist totes. Ella, des de casa. I ell, des del circuit perquè l’acompanya a tots els grans premis. A tots dos he tingut l’oportunitat de preguntar-los què pesa més: si l’orgull o el patiment.

Educar un fill és difícil. I si amb 6 anys et diu que de gran vol ser pilot de motos, suposo que encara ho és més. En casos com el del Marc, no sé mai què va primer: si la passió del fill o la il•lusió dels pares.





El millor moment del cap de setmana: poder compartir amb en Marc i la seva família la festa de celebració que li havia preparat Cervera. Discurs al balcó de l’Ajuntament, un gran xou a la plaça i una rua com la del Barça quan guanya un títol. Una ciutat totalment entregada i una festa que ha superat tot el que m’havia pogut imaginar. Aquí en Marc és tot un heroi.





A Marc Márquez no li agrada perdre. És descaradament competitiu. Però el que no perd mai és el somriure. Té el caràcter guanyador per triomfar en qualsevol esport. M’esperava trobar un campió amb cara de no haver trencat mai un plat. Però després de passar dos dies amb ell, he descobert que en Marc no té ni un pèl d’innocent. És murri i encantador. Té allò que també és necessari per fer-se estimar: el carisma.





Un nen que s’està fent gran. Un noi de poble estimat pel seu poble. I un campió que ho té tot per ser encara més campió. He conegut Marc Márquez i un entorn familiar accessible. De gent normal. I ho he fet en un moment dolç: quan sembla que tot plegat acaba de començar.