Gràcies a tots per haver participat amb les vostres suggerències de cançons per a "El Convidat"!
26/12/2011: "El convidat", MILLORS MOMENTS (capítol sencer)
23/12/2011: El final
13 caps de setmana. 13 viatges a l’univers més íntim dels meus amfitrions. Les experiències personals de tot un any, que heu pogut veure els últims 13 dilluns. I ara, el final. La nit de Sant Esteve podreu veure el capítol de resum d’”El Convidat”, els millors moments de la segona temporada del programa.
En una hora podreu recordar les converses i les escenes més significatives. Com el llit que em va voler comprar tant sí com no Quim Monzó, o l’emotiva retrobada de Marina Rossell i George Moustaki. Els jocs i les confessions de Xavier Sardà o la vida dins el monestir de Sant Benet de Montserrat amb Teresa Forcades. El fred de Siracusa i l’anunci de Miquel Calçada que vol canviar de professió per dedicar-se a la política.
La tendresa, l’alegria i la lucidesa de Pilarín Bayés o la saviesa del doctor Santiago Dexeus. La tranquil•litat dels caps de setmana de Charli Rexach i la tan comentada conversa amb Bojan Krkic sobre Pep Guardiola. El Gerard Quintana més sincer i la Pilar Rahola més familiar. L’esperança d’Isidre Esteve de poder tornar a caminar algun dia i com ha refet la seva vida l’arquitecta Benedetta Tagliabue, després de perdre el seu marit i mestre.
I una vegada més, puc dir que per mi ha estat més que fer un programa de televisió. Perquè, en el fons, més que d’una persona, una família o una casa, “El convidat” parla de la vida. D’històries humanes i d’emocions. De records, de pors, de somnis, de plans de futur...
És la demostració que la gent coneguda és més normal del que ens pensem. Que en el fons, a tots ens passen les mateixes coses. Els nostres dubtes i preocupacions són els mateixes. I de prop, tots som fràgils. Siguis famós o no. Siguis reconegut per la teva professió o no. Tinguis repercussió pública o no la tinguis
La televisió contribueix a crear una imatge pública dels personatges coneguts, que els espectadors extrapolen a la seva intimitat. A mi m’agrada pensar que sovint “El convidat” fa el camí contrari.
Estic molt agraït a tots els meus amfitrions pel tracte que m’han donat. Per la generositat i sinceritat amb què s’han mostrat. I evidentment, també estic molt agraït a tots vosaltres. Gràcies a tots els que, durant aquest temps, ens heu seguit i heu participat en “El convidat”. A tots els espectadors, als més de 27.000 amics del Facebook, als quasi 16.000 seguidors de Twitter, a tots els que heu entrat al blog i a les 17.000 persones que us heu apuntat a la llista de músiques del programa, a l’Spotify.
Ha estat un plaer. Fins molt aviat!
En una hora podreu recordar les converses i les escenes més significatives. Com el llit que em va voler comprar tant sí com no Quim Monzó, o l’emotiva retrobada de Marina Rossell i George Moustaki. Els jocs i les confessions de Xavier Sardà o la vida dins el monestir de Sant Benet de Montserrat amb Teresa Forcades. El fred de Siracusa i l’anunci de Miquel Calçada que vol canviar de professió per dedicar-se a la política.
La tendresa, l’alegria i la lucidesa de Pilarín Bayés o la saviesa del doctor Santiago Dexeus. La tranquil•litat dels caps de setmana de Charli Rexach i la tan comentada conversa amb Bojan Krkic sobre Pep Guardiola. El Gerard Quintana més sincer i la Pilar Rahola més familiar. L’esperança d’Isidre Esteve de poder tornar a caminar algun dia i com ha refet la seva vida l’arquitecta Benedetta Tagliabue, després de perdre el seu marit i mestre.
I una vegada més, puc dir que per mi ha estat més que fer un programa de televisió. Perquè, en el fons, més que d’una persona, una família o una casa, “El convidat” parla de la vida. D’històries humanes i d’emocions. De records, de pors, de somnis, de plans de futur...
És la demostració que la gent coneguda és més normal del que ens pensem. Que en el fons, a tots ens passen les mateixes coses. Els nostres dubtes i preocupacions són els mateixes. I de prop, tots som fràgils. Siguis famós o no. Siguis reconegut per la teva professió o no. Tinguis repercussió pública o no la tinguis
La televisió contribueix a crear una imatge pública dels personatges coneguts, que els espectadors extrapolen a la seva intimitat. A mi m’agrada pensar que sovint “El convidat” fa el camí contrari.
Estic molt agraït a tots els meus amfitrions pel tracte que m’han donat. Per la generositat i sinceritat amb què s’han mostrat. I evidentment, també estic molt agraït a tots vosaltres. Gràcies a tots els que, durant aquest temps, ens heu seguit i heu participat en “El convidat”. A tots els espectadors, als més de 27.000 amics del Facebook, als quasi 16.000 seguidors de Twitter, a tots els que heu entrat al blog i a les 17.000 persones que us heu apuntat a la llista de músiques del programa, a l’Spotify.
Ha estat un plaer. Fins molt aviat!
***”EL CONVIDAT”. Dilluns, a les 22:30h, a TV3***
16/12/2011: Un cap de setmana de conte
M'ha convidat una dona que ha il•lustrat la infància de moltes generacions de catalans. Els seus ninots de galtes vermelles, les seves auques o els seus murals formen part de l’educació sentimental d’un país. He pogut entrar a dins del món particular de la dibuixant Pilarín Bayés i durant dos dies m’he tornat a sentir com un nen.
Envoltat dels seus 8 néts, aquest ha estat el cap de setmana més infantil de tots. Un cap de setmana de conte, amb l’àvia que a tots ens hauria agradat tenir.
La Pilarín m’ha semblat una dona que no s’ha preocupat mai ni per figurar ni pels diners. Malgrat que ha treballat, i molt, tota la vida, també ha pogut tirar endavant la seva família. Quatre fills i el seu marit, en Joan. Un personatge que m’ha captivat i que fa de contrapunt a una dona molt alegre i de vegades esbojarrada que mai ha exercit de mestressa de casa tradicional.
La Pilarín és una dona que mai ha perdut la vitalitat. Era i és una dona valenta, sincera i ferma amb les seves conviccions. Ja sigui parlant d’ella mateixa com dels altres. Tant si recorda el passat com si analitza el present. M’ha parlat com pinta. Amb tanta imaginació que ella mateixa sembla un personatge sortit dels seus dibuixos.
Mentre era a casa seva, ha hagut de frenar el ritme de feina. La Pilarín normalment dibuixa 13 hores al dia i això explica que hagi il•lustrat més de 700 llibres, i que hagi aconseguit cridar l’atenció de la gent amb una feina tan silenciosa. Aquesta àvia entranyable viu un moment dolç. El 2011 se celebra l’Any Pilarín, s’ha estrenat una exposició antològica de la seva obra i li han donat la Medalla d’Or de Vic. Ara que ha fet 70 anys, és l’hora de recollir els fruits.
Tots ens fem una imatge de les persones. Però després de passar un cap de setmana amb Pilarín Bayés, em costa molt fer-ne un dibuix precís. Tradicional per unes coses, progressista per unes altres. Familiar però independent. Amb ella, no sé mai si he fet un viatge al passat o he descobert una dona amb idees avançades al seu temps.
***”EL CONVIDAT”. Dilluns, a les 22:30h, a TV3***
12/12/2011: "El convidat", amb PILAR RAHOLA (capítol sencer)
08/12/2011: El refugi de Pilar Rahola
Amb Pilar Rahola l’objectiu no era fàcil. Ensenyar una periodista que s’ha ensenyat molt. Explicar d’una manera diferent una persona que s’explica cada dia. Vaig pensar que la millor manera de conèixer la Pilar era a través dels ulls dels que més l’estimen. Sobretot la seva mare, que és igual que ella. I el seu marit, que no s’hi assembla gens.
I és que la família és el més important per a Pilar Rahola. El meu cap de setmana amb ella ha estat el més familiar de tota la temporada. A Cadaqués, en una casa plena de gent. L’únic lloc on la Rahola és només la Pilar filla, mare i esposa.
Els Rahola són de Cadaqués. I sobre un camp d’oliveres propietat de la família, la Pilar ha reformat fa poc la casa familiar. Aquest és el seu orgull i també el seu refugi. Les batalles televisives de la setmana ja són història. Els cap de setmana, la guerrera reposa i fa de mare. La feina que més li agrada, diu. Té tres fills de 31, 18 i 12 anys.
Aquesta és una casa de dones fortes. I com en tants altres llocs, aquí també manen elles. Un matriarcat. I al capdavant, l’àvia, que també es diu Pilar. És qui millor coneix la seva filla, i qui més s’assembla a ella. També m’ha agradat poder conèixer el marit de la Rahola, en Robert. Un home tranquil i molt divertit que es fica tothom a la butxaca. Amb la Pilar, aparentment, són una parella impossible. D’edats, de gustos i de móns molt diferents, són dos extrems que s’han acabat trobant. La història de com es van conèixer i enamorar, no té pèrdua!
La Pilar sap que no deixa ningú indiferent. Per a ella les coses són o blanc o negre. En l’escena pública ha après a conviure amb la discussió permanent i amb la controvèrsia. Li agrada influir i no deixar ningú indiferent. A casa seva, en canvi, m’ha sorprès que no se surt amb la seva, no li diuen que sí a tot. Durant dos dies hem tingut temps per parlar de la seva imatge pública, de la repercussió que té en els mitjans. De com es veu i com creu que la veuen. I de si li fa mal estar en boca de tothom tant per les coses bones, com per les dolentes.
Aquests cap de setmana he pogut descobrir Pilar Rahola des d’un altre angle: pel forat del pany de casa seva. Allà on protegint la seva família, també se sent més protegida ella.
I és que la família és el més important per a Pilar Rahola. El meu cap de setmana amb ella ha estat el més familiar de tota la temporada. A Cadaqués, en una casa plena de gent. L’únic lloc on la Rahola és només la Pilar filla, mare i esposa.
Els Rahola són de Cadaqués. I sobre un camp d’oliveres propietat de la família, la Pilar ha reformat fa poc la casa familiar. Aquest és el seu orgull i també el seu refugi. Les batalles televisives de la setmana ja són història. Els cap de setmana, la guerrera reposa i fa de mare. La feina que més li agrada, diu. Té tres fills de 31, 18 i 12 anys.
Aquesta és una casa de dones fortes. I com en tants altres llocs, aquí també manen elles. Un matriarcat. I al capdavant, l’àvia, que també es diu Pilar. És qui millor coneix la seva filla, i qui més s’assembla a ella. També m’ha agradat poder conèixer el marit de la Rahola, en Robert. Un home tranquil i molt divertit que es fica tothom a la butxaca. Amb la Pilar, aparentment, són una parella impossible. D’edats, de gustos i de móns molt diferents, són dos extrems que s’han acabat trobant. La història de com es van conèixer i enamorar, no té pèrdua!
La Pilar sap que no deixa ningú indiferent. Per a ella les coses són o blanc o negre. En l’escena pública ha après a conviure amb la discussió permanent i amb la controvèrsia. Li agrada influir i no deixar ningú indiferent. A casa seva, en canvi, m’ha sorprès que no se surt amb la seva, no li diuen que sí a tot. Durant dos dies hem tingut temps per parlar de la seva imatge pública, de la repercussió que té en els mitjans. De com es veu i com creu que la veuen. I de si li fa mal estar en boca de tothom tant per les coses bones, com per les dolentes.
Aquests cap de setmana he pogut descobrir Pilar Rahola des d’un altre angle: pel forat del pany de casa seva. Allà on protegint la seva família, també se sent més protegida ella.
***”EL CONVIDAT”. Dilluns, a les 22:30h, a TV3***
02/12/2011: Dos convidats a París
Sóc el convidat de Marina Rossell, però els papers han canviat una mica. Per un dia, els dos hem estat “els convidats” a casa de George Moustaki. Part del cap de setmana l’hem passat a París. La ciutat de l’amor, de la llum i d’un mite de la cançó francesa de qui la Marina està versionant les seves cançons al català.
He tingut l’oportunitat d’acompanyar la deixebla a visitar el mestre. Moustaki fa molt temps que no es deixa veure. Està malalt. Ja no pot cantar, no ho podrà tornar a fer mai més. Per això la Marina li ha volgut anar a cantar un dels seus himnes, “Le Métèque”, en català. Un moment únic que recordaré tota la vida.
A part del viatge a París, també he pogut conèixer la Marina en el seu àmbit més íntim. A casa seva a Barcelona, prop de la Sagrada Família. Un pis petit amb molta llum i sense habitació de convidats.
Qui perd els orígens perd la identitat. Podria ser el lema vital de Marina Rossell. Recorda sovint la infància que tant l’ha marcat. L’orgull de venir de poble i de pagès. El saber que, quan va marxar de casa amb 16 anys per venir a Barcelona, ningú li va regalar res.
I té encara alguna cosa de quan era infermera, una de les moltes feines que va fer abans de dedicar-se a la música. Cuida de les plantes del seu jardí, ha cuidat molt de mi i es cuida d’ella mateixa. No només la veu. Fa anys que segueix al peu de la lletra allò del “mens sana in corpore sano”.
La Marina és una de les millors veus del país. D’abans i d’ara. Una dona que m’aprecio i que, sempre que l’he sentit cantar, m’ha emocionat. És fràgil però forta. La fragilitat de la nena petita amb ulleres grans. I la fortalesa d’una gran cantant amb més de 35 anys de carrera. Potser mai ha estat a la primera línia, però Marina Rossell sempre hi ha sigut. Ja sigui cantant La Gavina o versionant els clàssics catalans. I pel camí, tot l’esforç del món.
***”EL CONVIDAT”. Dilluns, a les 22:30h, a TV3***
He tingut l’oportunitat d’acompanyar la deixebla a visitar el mestre. Moustaki fa molt temps que no es deixa veure. Està malalt. Ja no pot cantar, no ho podrà tornar a fer mai més. Per això la Marina li ha volgut anar a cantar un dels seus himnes, “Le Métèque”, en català. Un moment únic que recordaré tota la vida.
A part del viatge a París, també he pogut conèixer la Marina en el seu àmbit més íntim. A casa seva a Barcelona, prop de la Sagrada Família. Un pis petit amb molta llum i sense habitació de convidats.
Qui perd els orígens perd la identitat. Podria ser el lema vital de Marina Rossell. Recorda sovint la infància que tant l’ha marcat. L’orgull de venir de poble i de pagès. El saber que, quan va marxar de casa amb 16 anys per venir a Barcelona, ningú li va regalar res.
I té encara alguna cosa de quan era infermera, una de les moltes feines que va fer abans de dedicar-se a la música. Cuida de les plantes del seu jardí, ha cuidat molt de mi i es cuida d’ella mateixa. No només la veu. Fa anys que segueix al peu de la lletra allò del “mens sana in corpore sano”.
La Marina és una de les millors veus del país. D’abans i d’ara. Una dona que m’aprecio i que, sempre que l’he sentit cantar, m’ha emocionat. És fràgil però forta. La fragilitat de la nena petita amb ulleres grans. I la fortalesa d’una gran cantant amb més de 35 anys de carrera. Potser mai ha estat a la primera línia, però Marina Rossell sempre hi ha sigut. Ja sigui cantant La Gavina o versionant els clàssics catalans. I pel camí, tot l’esforç del món.
***”EL CONVIDAT”. Dilluns, a les 22:30h, a TV3***
