El director rus Andrey Zvyagintsev va tenir un debut triomfal amb “El regreso” -Lleó d’Or al Festival de Venècia de 2003-, però l’èxit no li va proporcionar cap trampolí a la fama.

“El regreso” no era una pel•lícula per a un públic ampli i, en canvi, el guardó va posar Zvyagintsev en una posició d’autoexigència.

Només ha rodat dos llargmetratges més: “Izgnanie” (2007), inèdita al nostre país, i “Elena” (2011), que ara arriba a les nostres pantalles, després de la bona acollida als Festivals de Canes (premi especial del Jurat de Certain Regard) i Sevilla (premi a la millor interpretació femenina).

“Elena” també és per a un públic sofert, que busca propostes fora dels codis del cine comercial. Com a “El regreso”, el director introdueix elements que traeixen constantment les expectatives de l’espectador.

“Elena” és un relat negre sobre la supervivència. Hi ha tensions de classe social i un estudi psicològic de com reaccionem en situacions límit.

El director no fa cap judici moral dels personatges, però ho serveix de manera que l’espectador s’involucri en reflexions ètiques.

En època de platja i blockbusters, “Elena” és el típic títol que passa desapercebut i que molts espectadors ho lamenten quan és massa tard.