“Harakiri” (Seppuku, 1962) és un dels films més populars de Masaki Kobayashi, basat en una novel•la de Yasuhiko Takiguchi.

Destaca la gran interpretació de Tatsuya Nakadai (un dels actors japonesos més legendaris, al costat de Toshiro Mifune) i el discurs desmitificador del film, molt crític amb la concepció d’honor del codi samurai.

La pel•lícula va obtenir el Premi del Jurat al Festival de Canes del 1963.

Gairebé 50 anys després, al Festival de Canes del 2011, un “remake” de la mateixa història va marxar sense premi, però amb tot el respecte de la premsa acreditada.


El “Harakiri” (Ichimei, 2011) de Takashi Miike és bastant fidel a l’obra original, encara que subratlla d’una manera més òbvia que el film de Kobayashi la tragèdia dels protagonistes.

Una decisió que aporta un matís nou a una mateixa història i que permet fer un joc de contrast entre escenes melodramàtiques i seqüències crues i brutals. Takashi Miike, sovint tan desaforat, ha sabut mesurar molt bé els temps perquè la barreja funcioni.

El nou “Harakiri” potser servirà perquè els espectadors més joves descobreixin el títol de culte de Kobayashi, però també perquè els espectadors més veterans experimentin el 3D.

Miike ha optat per un 3D “amable”, gens efectista. Més aviat proporciona una discreta profunditat, en comptes de jugar a “fer sortir” imatges de la pantalla.

El personatge que interpretava brillantment Tatsuya Nakadai, en la nova versió recau en una estrella del teatre kabuki.


El director Takashi Miike, a Canes 2011