Cinema 3 - HomePage
Categoria: General
Escrit per: Begoña Garcia Pla
No ens ha sorprès que “Los juegos del hambre: En llamas” hagi estat la número 1 a la cartellera perquè aquest tipus de sagues tenen seguidors fidels que veuen totes les entregues del principi a fi. Va passar amb “Harry Potter”, amb “El senyor dels anells”, amb “Crepuscle”...

Potser un dels factors que aviva aquesta fascinació és comptar amb una musa com Jennifer Lawrence que, a més, ja té un Oscar per “El lado bueno de las cosas”. Una jove que suporta amb molta força el pes del film.

Jennifer Lawrence

En aquesta segona part la sorpresa ja no és tan gran com en la primera, encara que la història atrapa igualment per la semblança que té amb la realitat que coneixem.

La crítica a l’exposició pública i al suc que treuen d’això els mitjans de comunicació és ferotge -tots aquests grans germans...- la supervivència a qualsevol preu, la subjugació al poder i els paral•lelismes amb els governs i els seus enganys són també molt reconeixibles.

En definitiva, un punt de partida interessant, un desenvolupament trepidant i un desenllaç que no ho és perquè dóna pas directament a la tercera part. Un altra estratègia de màrqueting per sumar adeptes. Un joc tan perillós com el que critica el film.




Jennifer Lawrence






Francis Lawrence, director .
Categoria: General
Escrit per: Begoña Garcia Pla
Què en pensen de Woody Allen i els seus films les cares conegudes de TV3?? La resposta, en aquest vídeo.





.

26/10/2013: Totes les dones i ell

Categoria: General
Escrit per: Begoña Garcia Pla
És difícil que Eduard Fernández no convenci el públic quan es posa davant de la càmera. Ara el teniu en cartell amb una pel•lícula de Mariano Barroso, “Todas las mujeres”.

Todas las mujeres

Ell és Nacho, un veterinari mileurista, d’una certa edat, expert en la mentida quotidiana i amb molta capacitat de manipulació.

La pel•lícula va néixer com una sèrie de televisió per episodis, i en cada capítol el protagonista s’enfrontava a una de les dones de la seva vida. Sis en total. L’amant, la dona, la cunyada, la mare, l’exnòvia i la psicòloga.

Barroso va remuntar el material i el va convertir en una pel•lícula que manté l’estructura de capítols, de manera que només veiem dos actors en cada situació, i un és sempre Eduard Fernández.

La subtilesa de l’humor, l’enginy de les converses i les interpretacions acuradíssimes captiven l’espectador, que
odia i estima el protagonista alhora.

“Cinema 3” va parlar amb Eduard Fernández d’aquest paper, i aquí us deixem la conversa, per si la voleu sentir.






Eduard Fernández


.

24/10/2013: Richard Curtis

Categoria: General
Escrit per: Jaume Figueras
Va venir a presentar “About time” (“Una cuestión de tiempo”). El director de “Love Actually” ha estat també guionista de “Notting Hill” o de la sèrie “L’escurçó negre”. Diu que no vol tornar a dirigir, que és una feina massa feixuga. En tot cas, va ser d’una simpatia extraordinària davant la càmera de “Cinema 3”.




Richard Curtis, director i guionista

.

16/10/2013:

Categoria: General
Escrit per: Cinema 3
"Prisioneros" de Denis Villeneuve

“Prisioneros” no ha entrat amb la força esperada a la cartellera, encara que té tots els elements d’un “thriller” d’èxit: un càsting potent encapçalat per Hugh Jackman, un enigma per resoldre que manté l’atenció durant dues hores i mitja, acció dosificada i un director amb una nominació a l’Oscar per “Incendies”, el canadenc Denis Villeneuve.

Segurament l’impacte de “Gravity”, que se situa al capdavant de la cartellera, ha fet que fins i tot passi una mica desapercebuda, i no s’ho mereix.



“Prisioneros” explora ens els sentiments humans i en les reaccions que qualsevol persona pot tenir en una situació tan extrema com el rapte d’una filla petita. A més a més, fa un retrat absolutament versemblant d’un pare, interpretat per Huhg Jackman, que és capaç d’utilitzar la violència més radical mentre resa per la seva filla.

A Sant Sebastià vam parlar amb el protagonista i el director i us deixem aquí les entrevistes per si són del vostre interès. Hem de dir que en alguna pregunta es fa “spoiler”, així que si no l’heu vista encara, millor que no ho sentiu.






Hugh Jackman






Denis Villeneuve
.
Categoria: General
Escrit per: Jaume Figueras
De tant en tant, convé no oblidar els grans veterans que desapareixen. Carlo Lizzani ho ha fet d’una manera dramàtica. Tenia 91 anys i s’ha tirat per la finestra de casa seva.
Una llarga filmografia, encara que avui estigui mig oblidat i tota una personalitat com va demostrar l’any 1990 a Barcelona per participar en una trobada de cine-clubs.
Núria Vidal li va fer una entrevista per Cinema 3 que hem volgut recuperar.
Que no sabeu qui era Carlo Lizzani?
Doncs ara és hora de redescobrir-lo.




Carlo Lizzani

.
Categoria: General
Escrit per: Oriol Esteve

La segona entrega de la trilogia que Ulrich Seidl dedica a les recerces infructuoses té una vocació encara més provocadora que “Paraíso: Amor”.

A “Paraíso: Fe”, el director relata les vacances demencials d’una dona (en la ficció, germana de la protagonista del primer film) que aprofita el temps lliure per predicar la religió en la Viena més marginal.

Seidl torna a desplegar el seu humor negre en una posada en escena que no vol distreure l’espectador: quadres estàtics, només amb els talls i els moviments de càmera imprescindibles.

També la protagonista respon a les exigències del director: una gran interpretació i una presència gens sofisticada. Recrea un personatge amb convicció documental.

Però “Paraíso: Fe” proposa un canvi de registre.

En la primera entrega de la trilogia seguíem les desventures d’una dona molt reconeixible. Prenia decisions errònies, però fàcils d’entendre. El turisme sexual femení potser és marginal, però s’abordava des de l’interès sociològic, amb un compromís per la versemblaça.

Aquest segon episodi parteix de la radicalitat. La protagonista mostra la seva patologia des de la primera escena. No hi ha un trànsit cap al territori malaltís. Hi som de ple.

A Seidl ja no el mou tant l’interès sociològic. Prefereix la guerra de símbols. Embolica el relat i “s’inventa” un marit musulmà paraplègic per ensenyar el pitjor de cada casa.

L’aposta pels extrems té avantatges. L’humor negre, l’absurd i la irreverència es disparen. La sexualitat de la protagonista, un discurs sobre el greix corporal, l’aigua beneita dins d’un polvoritzador... Seidl no té cap restricció per portar la quotidianitat al deliri.

L’espectador pot tenir la sensació que el primer episodi de la trilogia buscava “comprendre” i el segon vol “sacsejar” o “parodiar”. No hi ha una valoració qualitativa en aquesta distinció: són característiques més complementàries que oposades. Al final, dependrà dels gustos del públic quin plantejament li satisfà més.
.
Categoria: General
Escrit per: Oriol Esteve

El director belga Joachim Lafosse és encara un gran desconegut pel públic català. Fa sis anys va estrenar al nostre país “Propiedad privada” (Nué propriété, 2006), sense més repercussió. Amb “Perder la razón” espera captar l’atenció dels espectadors que segueixen el cine fet a Europa, al marge dels dictats comercials.

El gran al•licient del film és la interpretació d’Émilie Dequenne, premiada en la secció “Un certain regard” del festival de Canes del 2012.

Dequenne reimpulsa una carrera que va començar de manera brillant –també al certamen francès- amb “Rosetta” (millor actriu a Canes 1999) i que s’havia diluït en els últims anys.

“Perder la razón” (quin títol tan honest) és una història molt dramàtica explicada amb sobrietat. Més a prop del cine de Haneke que dels germans Dardenne.

La pel•lícula s’inspira en un cas real: una noia belga i un noi marroquí, que passen de la felicitat a un matrimoni opressiu. Quatre fills, la convivència amb el sogre i el xoc cultural deterioren la relació fins a la tragèdia.

Joachim Lafosse ho explica amb escenes quotidianes, amb moltes el•lipsis i sense veu en off. Malgrat aquest plantejament asèptic, és probable que una sensació d’incomoditat creixent envaeixi el públic. “Perder la razón” no busca cops d’efecte gratuïts i és dolorosament previsible.

Des de la primera escena del film, coneixem la resolució de la història (potser una decisió de guió poc encertada) i, tot el patiment que suporta la protagonista, és un missatge inequívoc i reiteratiu per l’espectador: el drama és inevitable.

Émilie Dequenne dibuixa una esplèndida caiguda del personatge: la pèrdua de l’autoestima, la inestabilitat emocional, l’angoixa de ser el punt de mira... Però la resta de personatges tenen menys espai i no sempre són tan convincents.

El veterà Niels Arestrup aprofita l’ambigüitat del personatge i ens suggereix una foscor pertorbadora; en canvi, Tahar Rahim (tots dos actors ja havien coincidit a “Un profeta”, de Jacques Audiard) no té res a fer amb un personatge pla i antipàtic.

Una pel•lícula difícil de recomanar: no sempre ve de gust marxar amb mal cos del cine. Però decididament diferent als blockbusters de l’estiu.
.
Categoria: General
Escrit per: Oriol Esteve

Escriure sobre “El llanero solitario” produeix certa frustració. Com si tot estigués previst en el pla inicial: encara que la premsa no deixi bé la pel•lícula, molts espectadors aniran a veure-la amb les expectatives baixes i res no canviarà.

“El llanero solitario” no tindrà l’èxit dels pirates del Carib (la patacada a la taquilla nord-americana és considerable), però l’engranatge del màrqueting s’encarregarà de fer quadrar la caixa. Tard o d’hora. Amb joguines o samarretes.

En lloc de repetir que la pel•lícula és massa llarga (149 minuts) i que els homenatges de Gore Verbinski a “Petit gran home” i “Fins que li va arribar l’hora” amb prou feines aporten vida a la proposta; hi ha un interrogant tan simple que passa desapercebut. Quin públic espera el director que congeniï amb la proposta?

Ja sabem que hi pot anar la família sencera, però ¿algú podrà soportar la barreja d’acudits irònics, gags infantils, humor escatològic, digressions eternes i violència explícita? Tot el paquet?

Sempre hi ha un ingredient que molesta el públic potencial, en cada cas.

“Django” o “Wild Wild West”, per citar dos westerns peculiars, dominaven el to general. Més passat de rosca amb Tarantino, més innocent amb Sonnenfeld..., però coherent.

Gore Verbinski no és capaç de comunicar un univers reconeixible. És una piconadora sense criteri. Ara et fa entrar a la pel•lícula, ara te’n treu a puntades de peu.

Johnny Depp (“Toro” a la versió espanyola, “Tonto” a l’original) tampoc salva el producte. El seu acting marca de la casa, la sobreactuació de la no actuació, sembla que ens confessi que tot plegat també li rellisca.
.
Categoria: General
Escrit per: Oriol Esteve

Després de l’èxit de “District 9” (la gran sorpresa de la cartellera postestival del 2009), el sud-africà Neill Blomkamp s’enfrontava a la temuda segona pel•lícula.

Més expectatives, més pressupost, el dilema d’oferir un producte similar o un registre diferent.

Finalment, “Elysium” és una continuació prou bona per consolidar-lo en la indústria. Neill Blomkamp pot estar satisfet i el consideraran un autor de refència per la ciència-ficció actual: segur que els amants del gènere esperen una tercera incursió.

Però “Elysium” també retrata els límits del talent de Blomkamp.

La pel•lícula és portentosa en la elaboració visual: crea imatges d’una societat distòpica originals i impactants, introdueix amb naturalitat l’ús d’aparells imaginaris (sense necessitat de cap explicació)... Però és profundament decebedora en el guió.

En els relats de ciència-ficció i fantasia és necessari posar les condicions perquè el lector o l’espectador faci una suspensió de la incredulitat.

Especialment en el cine, el públic està disposat a “comprar” tota mena de teories i artefactes impossibles. Però cal preservar certa lògica en el comportament dels personatges i mirar de no abusar de les coincidències improbables en el relat.

“Elysium” és tan dinàmica i visualment suggestiva que és fàcil deixar-se portar, però el guió no dissimula que tot se sustenta sobre casualitats buscades.

Tampoc el component de denúncia social redimeix el guió. Només funciona com a pròleg.

Probablement, “Elysium” seria més interessant amb un tractament de thriller: seguir les evolucions d’un personatge de la marginalitat que s’infiltra en el paradís dels rics.

En canvi, el director ha optat per encadenar escenes d’acció convencionals.

Aquest plantejament només afavoreix l’actor Sharlto Copley, que demostra que pot interpretar una mena de Terminator i escapar del registre quasi còmic de “District 9”.

“Elysium” ha funcionat relativament bé la primera setmana en cartell. El Blomkamp guionista n’hi deu una al Blomkamp director.
.




Entrades anteriors  

Encara que Cinema 3 sempre ha estat fidel al classicisme, era inevitable, desitjable i recomanable posar-nos al dia amb un blog que ens permeti una comunicació ràpida i fluida amb tot el món dels cinèfils i professionals catalans, siguin dels veterans que ens segueixen des de 1984 o dels nouvinguts.

Aquí el tenim. Comentarem les estrenes, com fem les entrevistes que es poden veure al programa, obrirem debats civilitzats, informarem de com va la taquilla i tindrem sempre els ulls ben oberts davant de tot el que faci referència al cinema que veiem i al que voldríem veure.

Benvinguts!
Jaume Figueras



Properes emissions
Tots els vídeos del programa



Últims comentaris
 
"El impostor", entrevista amb Bart Layton (V.O.):
Óspics! Molt bona pinta!...
 
El programa de "La invención de Hugo" i "Mi semana con Marilyn" 23.02.2012:
Gràcies a la pel.lícula la invenció de Hugo,els meus fills de 4 i 8 anys han descubert el cinema...
 
“Tintín" en català...:
Buy your Authentic NFL Jerseys from a licensed distributor. Shop for your officially licensed Cheap...
 
“Llums vermells”: frenada en sec?:
Molt interessant el cinema de Rodrigo Cortés. El vaig veure presentar 'Buried' al Festival de Cinema...
 
Shame:
Jo la vaig veure ahir i em va encantar, com més hi penso més m'agrada... Estic d'acord amb tot el...
 
Shame:
Shame és una gran pel·lícula, però no és fàcil d'entendre, perquè la veritable història dels germans...
 
Shame:
acabo de veure Shame al cinema i m'ha agradat molt. Les interpretacions de Michael Fassbender i...
 
Shame:
A mi em va enganxar de principi a fi; crec que és una molt bona pel·lícula, amb molt bones...
 
Els noms de la setmana 09.02.12:
Pere Portabella fantastic. Jo no em vaig escandalitzar de res... No més vaig trobar a faltar en els...
 
Els noms de la setmana 09.02.12:
molt maco recordar al Truffaut perquè ja no es fan películes com les seves. I d´acord en que Pere...