“Searching for Sugar Man” és el documental de l’any. No li prendran aquest privilegi, però altres títols potser també en trauran partit, de l’escletxa que ha obert a la cartellera.

Ho provarà “El impostor”, de Bart Layton. La pel•lícula fa que l’espectador surti del cine amb mal cos i alhora fascinat per una història espectacular de suplantació de la identitat. Res a veure amb l’energia que transmeten les cançons de Sixto Rodríguez a “Searching for Sugar Man”.

Però tots dos títols també tenen similituds: hi ha una narrativa inspirada en el relat detectivesc, personatges “desapareguts” que “apareixen” i un director que sap presentar molt bé tots els girs del guió.

Segurament, l’aspecte més controvertit del documental són les recreacions d’episodis que no existeixen en imatges d’arxiu. S’utilitzen actors, amb força semblança amb els personatges autèntics, que interpreten una situació segons com la recorden els entrevistats.

Aquest recurs no és del gust dels “puristes” del documental, però permet al director Bart Layton oferir una pel•lícula més atractiva i per a un públic ampli.



La història:

“El impostor” relata el cas de Frédéric Bourdin, que es va entregar a la Guàrdia Civil espanyola i es va identificar com Nicholas Barclay, un nen nord-americà desaparegut tres anys abans.

Ni l’aspecte, ni el marcat accent francès, ni tenir 7 anys més que el noi a qui suplantava van suposar un impediment perquè l’engany prosperés.

Quan les autoritats el van tornar amb els Barclay, tots els familiars van reaccionar com si fos el Nicholas autèntic.

El documental se centra més en aquest “autoengany col•lectiu”, que en la mentida de Bourdin.


El director Bart Layton, entrevistat a Sant Sebastià

Cristian Mungiu va guanyar la Palma d’Or i el premi FIPRESCI al Festival de Canes del 2007 amb “4 meses, 3 semanas, 2 días” i a partir d’aquell moment va posar el cine romanès en el punt de mira mundial.



El seu cine és d’un realisme cru i directe i, encara que no busca l’impacte, tampoc el defuig. A més ha estat capaç de descriure de manera molt versemblant les condicions de vida de la gent en la Romania de Ceausescu, als anys 80, sense parlar directament de política.

Amb “Más allá de las colinas” també va guanyar al Festival de Canes el premi a millor guió i les protagonistes van ser escollides les millors actrius.



I a més va mostrar un sentit de l’humor extraordinari a “Historias de la edad de oro” de la qual és guionista i director d’un dels segments.

Aquests dies ha estat a Barcelona per participar en el D’A, el Festival de cine d’Autor i, a més, la Filmoteca de Catalunya dedica una retrospectiva a tot el seu treball, incloent-hi els curtmetratges.

Vam parlar amb Cristian Mungiu i això és el que ens va explicar.



Cristian Mungiu, director

És important remarcar que aquest film de Pierre Schoeller no té l’origen en la crisi actual.

Prové de l’interès del director per transmetre el desgast quotidià dels polítics, la despesa física d’exercir un càrrec.

Per tant, “El ejercicio del poder” toca temes actuals (la privatització del sector públic, l’escassa diferència entre dreta i esquerra...), però només de manera tangencial. Molts espectadors trobaran a faltar un discurs més bel•ligerant o compromès amb el temps actual.

La prioritat del director és “humanitzar” els polítics i fugir de dos tòpics: el polític idealista i el manipulador. A “El ejercicio del poder”, els ministres improvisen i rectifiquen gairebé sense temps de valorar-ne les conseqüències. Els mou una voluntat de servei al ciutadà i alhora senten les febleses de l’ambició personal. Poden jurar fidelitat al seu col•lega i trair-lo cinc minuts més tard.

Molts polítics han confessat al director que aquest retrat és molt versemblant.


La feina del protagonista (Olivier Gourmet) és sensacional, però una de les sorpreses del film és valorar l’assistent del ministre, interpretat per Michel Blanc, un “heroi” a l’ombra que ens regala el moment més commovedor del film.


El director Pierre Schoeller, a Barcelona.

Santiago Zannou ("El truco del manco", "La puerta de no retorno") és un director que té passió i nervi i que roda amb una energia i una vitalitat dignes d’admiració. Ara mateix teniu en cartell “Alacrán enamorado”, Una història que combina racisme, amor i boxa i que està plena de referències cinematogràfiques.

La història és una adaptació de la novel•la del mateix títol escrita per Carlos Bardem explicada en clau positiva.

Si en voleu saber més coses, Santiago Zannou, Carlos Bardem, Àlex González i Miguel Ángel Silvestre segur que us aportaran detalls.


Santiago Zannou, director


Carlos Bardem, autor de la novel·la "Alacrán enamorado" i actor en la pel·lícula.


Álex González, actor


Miguel Ángel Silvestre, actor

El primer film de la fotògrafa Valérie Massadian (premi millor Opera Prima a Locarno 2011) és un exercici d’observació insòlit.

“Nana” documenta les activitats quotidianes d’una nena de quatre anys en un entorn rural.

La directora no va donar cap instrucció a la protagonista infantil i va triar l’aproximació visual menys intrusiva possible.

És una pel•lícula sense argument, amb escenes que gairebé no tenen ni moviments de càmera ni muntatge. Els sons de la natura fan de banda sonora.

La sensibilitat de Massadian es deixa entreveure en l’enquadrament, que busca un contrast entre la petitesa de la nena actriu i la grandària de l’entorn i de la seva força de voluntat.

“Nana” és una pel•lícula molt física, que transmet molt bé tots els estímuls del món que envolta la protagonista. Però, alhora, és una temptativa molt eficaç per atrapar alguna cosa intangible... “Nana” parla dels nens quan encara no són criatures socials, de la seva capacitat d’adaptació, d’un misteri ancestral difícil d’articular amb paraules.

Llavors, a les acaballes del metratge, Massadian ens impacta (sense estridències) amb una escena que ens obliga a reinterpretar la pel•lícula.

És un fenomen d’efervescència comparable al de “Tiro en la cabeza”, de Jaime Rosales, quan una mirada a càmera del personatge, que hem estat contemplant amb molta distància –fins i tot amb tedi–, ens sacseja sense miraments.

“Nana” és una pel•lícula per a un públic molt reduït, però que proposa un joc que convé experimentar-lo a la pantalla gran.

Els estudis Sonoblok de Barcelona tanquen les sales.

L’empresa no és un nom conegut pel públic en general, però els professionals del sector saben que és una pèrdua capital.

Sonoblok va començar l’activitat el 1969. És un dels estudis de postproducció de so pioners al nostre país i sempre s’ha caracteritzat per adaptar-se a les tecnologies més avançades.

Per Sonoblok han passat gairebé 3.000 produccions de cine i més de 10.000 hores de televisió.

També s’hi han doblat al català clàssics com “Allò que el vent s’endugué”, “Casablanca”, “El Padrí” o “E.T.”.

Els actors Joan Pera i Marta Angelat, referents en el món del doblatge, ens han parlat de Sonoblok i també d’una professió –actor de doblatge- que viu una crisi particular.


Marta Angelat, entrevistada per Jaume Figueras.



Joan Pera, entrevistat per Jaume Figueras.

L’entorn laboral inspira Xavi Puebla. “Benvingut a Farewell-Gutmann” (2008) va convertir el director català en un autor que calia seguir de prop. La pel•lícula era un joc sàdic que sotmetia directius de Recursos Humans a la lògica cruel dels Recursos Humans.

En canvi, el seu nou film, “A puerta fría”, és un joc masoquista.

També sotmet els personatges a una dinàmica “antropòfoga”: són venedors que s’han de vendre. Però fuig del to al•legòric del film anterior i ara els pesonatges es perceben amb molt realisme. La identificació de l’espectador és automàtica.


Al contrari de la tònica habitual, “A puerta fría” deixa molt espai perquè l’espectador l’ompli. El guió sosté un argument bàsic i clar, i a partir d’una informació mínima, les diferents capes de complexitat es deixen entreveure sense subratllats, ni estridències.


Antonio Dechent, un especialista en personatges de repartiment –fins i tot en “cameos”- supera el repte de l’omnipresència. És una interpretació continguda i molt ben dosificada (el van premiar en el Festival de Màlaga del 2012).


María Valverde, que anteriorment ja hem vist com la noia decidida i espavilada, ara afegeix un misteri i una vulnerabilitat molt subtils. És d’aquells personatges que afegeixen un interès suplementari al film, que no es poden desxifrar del tot. Al mateix temps, salva les ambigüitats que no li interessen. L’espectador no té la temptació de buscar una química sexual que expliqui la relació d’un home madur i una noia jove, tan arquetípica.

“A puerta fría” és una molt bona pel•lícula, que ha tingut una promoció i visibilitat nefastes.

Fa un any, al Festival de Màlaga, també va rebre el premi de la crítica. Ho tenia tot a favor i, en canvi, no en van treure cap partit. Al contrari: van presentar-la als premis Goya sense estrenar-la de forma decent. És a dir, ja no la podran premiar l’any que ve!

La pel•lícula no té ni tràiler, i a Barcelona només es veu en dues pantalles.

El pitjor de tot és que segurament haurem de tornar a esperar 5 anys més per veure un altre film de Xavi Puebla.

“Spring Breakers” ha obtingut un resultat de taquilla molt bo a Itàlia i a França (“Cahiers du Cinéma” hi ha contribuït notablement).

Segurament també farà una bona recaptació al nostre país.

Però si un espectador vol informar-se, anticipadament, sobre la conveniència de pagar o no una entrada per a aquest film de Harmony Korine, segurament es perdrà en ressenyes que adoren o odien el film.

Els més entusiastes donen arguments una mica abstractes: poema pop, viatge al•lucinogen, esperit subversiu...

Els arguments dels detractors difícilment s’escapen de les connotacions “carques”: tenen en comú la denúncia d’un afany exhibicionista.

Al final (de fet, com sol ser habitual en totes les pel•lícules), l’espectador haurà de comprovar amb quin estat d’ànim surt del cinema.

Però si és possible donar alguna pista vàlida, n’apuntem algunes.


Pel•lícula lliure. Sobretot Korine dinamita les convencions narratives. Els personatges no tenen gaire profunditat. Poden sortir de l’argument en qualsevol moment. No hi ha una construcció dramatitzada dels conflictes o de la missió del film. Qualsevol cosa pot passar en qualsevol moment. Aquesta concepció líquida del guió agradarà al públic que busca trencar amb els tòpics, però, per si mateix, no garanteix disfrutar de la proposta.




Pel•lícula pretensiosa. Voler transcendir o crear una obra que perduri no té res de dolent. Que un director vulgui deixar una personalitat en la seva obra, tampoc. El pitjor és quan és té la sensació que altres directors han proposat coses similars, han trencat les mateixes regles, però ho han fet assumint l’esperit de sèrie B, en comptes de proclamar-se avantguardistes. Russ Meyer o Seijun Suzuki han fet pel•lícules tan “trencadores” com “Spring Breakers” fa 50 anys.


Vacances de Pasqua. “Spring Breakers” té certa gràcia si es posa al costat de “Playas de Florida” ("Where the boys are" Henry Levin, 1960), una pel•lícula que inaugura la tradició nord-americana de documentar les disbauxes de les festes d’estudiants, en el descans de primavera (el film tindria fins i tot un “remake” als anys 80). Posar una pel•lícula al costat de l’altra té un encant sociològic, però no cinematogràfic.


Cliff Martinez i Benoît Debie. Dos noms clau per l’impacte sensorial del film. El compositor Cliff Martinez ha aconseguit certa notorietat després de l’èxit de “Drive”, però amb Steven Soderbergh ja acumula una llarga experiència: “Contagion” també és una mostra del seu talent. El belga Benoît Debie és el director de fotografia habitual de Gaspar Noé. A “Spring Breakers” es conté amb la llum de neó que tant va esprémer a “Enter the void”, però en treu força partit. Dos noms que sí que justifiquen la curiositat “tècnica” pel film.


Metarepartiment. No hi ha dubte que Harmony Korine ha volgut transgredir amb el segell Disney de Selena Gomez i Vanessa Hudgens (la mateixa jugada de Cronenberg amb Robert Pattinson a “Cosmópolis”). Potser Ashley Benson serà qui en traurà més partit. Menys coneguda, té ara el vehicle ideal. En qualsevol cas, cap de les quatre noies protagonistes té oportunitat de demostrar si és bona o mala actriu. El gran deliri del film està per sobre d’això.


Biquinis. Confirmem que aquest és l’únic vestuari que llueixen les protagonistes el 90% del film. Com a pista, és la més fàcil de posar en context, per a cada espectador.

“La setmana de la crítica” és la secció competitiva paral•lela més veterana (va néixer el 1962) del Festival de Canes.

Dóna molta visibilitat a directors emergents a partir de concentrar pocs films en una sola setmana.

Entre els autors que han aprofitat aquesta plataforma hi trobem Ken Loach, Leos Carax, Wong Kar-wai, Guillermo del Toro, Gaspar Noé o Jacques Audiard.

L’any 2012, el gran premi de la setmana de la crítica va ser per al madrileny Antonio Méndez Esparza (alguns diaris el van confondre per mexicà).

La pel•lícula “Aquí y allá”, que ara arriba a la cartellera, és un intent de fer cinema sense gairebé artificis. Que l’espectador oblidi les convencions de gènere i no sàpiga diferenciar si veu un documental ficcionat o una ficció desdramatitzada.

Ens parla d’un emigrant que torna al seu país i vol recuperar la dona, les filles i la sensació de tenir una llar.

El director ni retrata les experiències viscudes a l’estranger, ni presenta grans conflictes dramàtics.


Vam parlar amb Antonio Méndez Esparza l’endemà de rebre el premi. L’anècdota va ser quan es van presentar Nicole Kidman i Clive Owen (i tota la seguretat) al mateix espai on fèiem l’entrevista.

Passi el que passi la nit dels Oscars (aspira al premi al millor documental), el palmarès de “Searching for Sugar Man” és impressionant. Ja ha guanyat un Bafta i ha estat premiat en una dotzena de festivals, entre ells l’In-Edit de Barcelona.

És un d’aquells estranys casos en què una bona història troba el director que sap com explicar-la.

Malik Bendjeloull ens descobreix el mite de Sixto Díaz Rodríguez, un músic brillant, coetani de Bob Dylan, que va desaparèixer sobtadament del primer pla de l’escena.

El documental aprofita l’escàs coneixement que el públic en general té de Rodríguez per desgranar tota la història com si fos un thriller.

“Searching for Sugar Man” és una de les estrenes més destacades d’aquesta setmana.



Malik Bendjelloul, director del documental.