Potser és la direcció acurada, potser és la història o potser són els petits detalls tan recognoscibles en les nostres vides quotidianes, però el cert és que Julie Delpy aconsegueix portar-nos de viatge al passat a cavall de “Le Skylab”.

Delpy, actriu i directora, ha fet un homenatge molt especial a la seva infantesa i a la vida familiar dels anys 70. I un homenatge també als seus pares (la seva mare va morir quan ella tenia el projecte a mitges i el seu pare fa d’oncle Hubbert en el film).

Però el millor de “Le Skylab” és que respira veritat. Els
personatges parlen tots al mateix temps, s’interrompen, riuen, criden..., tot amb una naturalitat extrema, que en realitat està mesurada fins a l’últim detall.
Julie Delpy ens regala un film optimista, colorista i divertit que ens fa sentir com si haguéssim format part de la història que ens explica. I és que, en realitat, érem allà...

Julie Delpy, actriu i directora.

“Harakiri” (Seppuku, 1962) és un dels films més populars de Masaki Kobayashi, basat en una novel•la de Yasuhiko Takiguchi.

Destaca la gran interpretació de Tatsuya Nakadai (un dels actors japonesos més legendaris, al costat de Toshiro Mifune) i el discurs desmitificador del film, molt crític amb la concepció d’honor del codi samurai.

La pel•lícula va obtenir el Premi del Jurat al Festival de Canes del 1963.

Gairebé 50 anys després, al Festival de Canes del 2011, un “remake” de la mateixa història va marxar sense premi, però amb tot el respecte de la premsa acreditada.


El “Harakiri” (Ichimei, 2011) de Takashi Miike és bastant fidel a l’obra original, encara que subratlla d’una manera més òbvia que el film de Kobayashi la tragèdia dels protagonistes.

Una decisió que aporta un matís nou a una mateixa història i que permet fer un joc de contrast entre escenes melodramàtiques i seqüències crues i brutals. Takashi Miike, sovint tan desaforat, ha sabut mesurar molt bé els temps perquè la barreja funcioni.

El nou “Harakiri” potser servirà perquè els espectadors més joves descobreixin el títol de culte de Kobayashi, però també perquè els espectadors més veterans experimentin el 3D.

Miike ha optat per un 3D “amable”, gens efectista. Més aviat proporciona una discreta profunditat, en comptes de jugar a “fer sortir” imatges de la pantalla.

El personatge que interpretava brillantment Tatsuya Nakadai, en la nova versió recau en una estrella del teatre kabuki.


El director Takashi Miike, a Canes 2011

El director rus Andrey Zvyagintsev va tenir un debut triomfal amb “El regreso” -Lleó d’Or al Festival de Venècia de 2003-, però l’èxit no li va proporcionar cap trampolí a la fama.

“El regreso” no era una pel•lícula per a un públic ampli i, en canvi, el guardó va posar Zvyagintsev en una posició d’autoexigència.

Només ha rodat dos llargmetratges més: “Izgnanie” (2007), inèdita al nostre país, i “Elena” (2011), que ara arriba a les nostres pantalles, després de la bona acollida als Festivals de Canes (premi especial del Jurat de Certain Regard) i Sevilla (premi a la millor interpretació femenina).

“Elena” també és per a un públic sofert, que busca propostes fora dels codis del cine comercial. Com a “El regreso”, el director introdueix elements que traeixen constantment les expectatives de l’espectador.

“Elena” és un relat negre sobre la supervivència. Hi ha tensions de classe social i un estudi psicològic de com reaccionem en situacions límit.

El director no fa cap judici moral dels personatges, però ho serveix de manera que l’espectador s’involucri en reflexions ètiques.

En època de platja i blockbusters, “Elena” és el típic títol que passa desapercebut i que molts espectadors ho lamenten quan és massa tard.

Juan Martínez Moreno, el director d’“Un buen hombre”, ha fet un gir cap a la comèdia ambientada en la licantropia digna d’un prestidigitador.

“Lobos de Arga” és una comèdia esbojarrada en què els homes llop apareixen de sota les pedres buscant sempre fer riure l’espectador, que pot o no entrar en el joc.

Amb Secun de la Rosa, Gorka Otxoa i Carlos Areces –tots molt televisius–, els fans de la comèdia fàcil poden passar una bona estona al cine aquest estiu. Els més exigents, val a dir-ho, se’n poden estar.
Us deixem l’entrevista que ens va concedir el director al Festival de Sitges per si la voleu veure i escoltar. Aquí ens explica claus del rodatge, com ara que no hi ha efectes digitals i que tots els homes llop que hi surten són reals... o gairebé reals...

Juan Martínez Moreno, director

Jaime Osorio, el director colombià d’“El páramo”, va rebre el premi Citizen Kane de director revelació en la passada edició del Festival de Sitges (“ex aequo” amb Juliana Rojas i Marco Dutra, directors de “Trabalhar cansa”).

Presentava una pel•lícula grisa i fosca sobre la guerra en què no es veu cap escena de guerra, però això sí, té un element afegit igualment inquietant: la bruixeria.

La pel•lícula, que s’estrena ara a les sales comercials, té moltes qualitats formals que li auguren un bon futur al director. En contra, trobem una falta important de contingut en la història.

Si voleu, podeu veure i escoltar la conversa que vam tenir amb Jaime Osorio al Festival.

Jaime Osorio, director