Werner Herzog és un director amb marca pròpia, i això té mèrit en un món tan globalitzat com aquest.

Les seves incursions en el documental són tan desconcertants com atractives, i l’espectador inevitablement entra a formar part del joc que el director proposa.

Com a “Grizzly man”, la història d’un ecologista obsessionat amb els óssos que van acabar menjant-se’l, una història difícil d’oblidar.

Un altre director hauria pogut rodar un documental per ensenyar la cova de Chauvet des del punt de vista científic només, però Herzog ha sabut trobar poesia en l’obscuritat.

El director no només mostra les pintures sinó que com que roda en tres dimensions sembla que els doni fins i tot moviment. I, alhora que descobreix a l’espectador imatges mai vistes, explora lliurement en un passat de més de 33 mil anys.

És innegable la fascinació que exerceix el documental sobre l’espectador, però també és innegable que genera un cert tedi i una certa claustrofòbia. I, això sí, a Herzog se li ha de reconèixer l’originalitat del projecte i el seu afany experimental, tan allunyat del convencionalisme habitual.

Werner Herzog, director.

Era fàcil preveure que “3 metros sobre el cielo” tindria una segona part. De fet, quan la promocionaven ja estaven pensant a rodar la segona entrega. Ara “Tengo ganas de ti” s’estrena amb les mateixes previsions: portar adolescents en massa a les sales de cine en plena crisi del sector.

Nosaltres, després de veure-la, vam constatar que és un producte exclusivament destinat al lluïment de Mario Casas i, aquesta vegada, de Clara Lago, la coprotagonista.

El personatge de María Valverde també té pes en la trama, però molta menys presència que en l’anterior.

Els diàlegs impossibles i les situacions forçades al límit només tenen justificació si tenim en compte les paraules del director, Fernando González Molina, que assegura que en aquestes pel•lícules no hi ha un afany realista, sinó que la intenció és crear un univers propi.

Si voleu, podeu escoltar les entrevistes al director i als actors.

Fernando González Molina és el director.

Mario Casas

Clara Lago

María Valverde

Carmen Maura és una actriu que té la facilitat de concedir entrevistes que sempre són molt fresques i molt divertides.

En aquesta ens parla de “Las chicas de la 6ª planta”, una pel•lícula rodada a França sobre les dones espanyoles que van emigrar als anys seixanta al país veí i que van treballar com a criades i en el servei de neteja.

Però també parla de l’ofici de l’actor i de les poques ganes que té de dirigir o d’embolicar-se en projectes complicats.

Carmen Maura

No li agrada el futbol, no hi entén gens i, en canvi, les pel•lícules que ha fet sobre aquest esport (“Días de fútbol” i “El penalti más largo del mundo”) són de les més taquilleres de la seva filmografia.

Fernando Tejero és un actor proper i sempre molt atent en les entrevistes. Aquesta vegada es confessa afectat també per la crisi i anima la gent a fer servir la mateixa passió que té pel futbol en la lluita contra les injustícies.

Fernando Tejero

“Miel de naranjas” és un thriller que molts no aniran a veure perquè està ambientat en la postguerra espanyola. Però igual que té defectes importants, té virtuts a tenir en compte.


Entre els errors, un de bàsic: els actors protagonistes, que es queden curts en les seves interpretacions. I entre les virtuts, tot un seguit de personatges secundaris: Nora Navas, Bárbara Lennie, Ángela Molina, Eduard Fernández, Karra Elejalde i un actor andalús que ja vam veure a “Grupo 7” i a qui s’ha de seguir la pista perquè promet: José Manuel Poga.

Podeu sentir Imanol Uribe i Blanca Suárez en les entrevistes de promoció del film.

Imanol Uribe, director

Blanca Suárez, protagonista