En una edició plujosa, amb pel•lícules discretes, Canes va posar el punt final amb un palmarès “conservador”.

Tots els directors premiats ja havien obtingut algun reconeixement anteriorment, al certamen francès.

El jurat, presidit per Nanni Moretti, no ha destacat ni una sola producció nord-americana, ni cap talent emergent. Ho podria haver resolt amb algun guardó per a “Mud”, de Jeff Nichols (el director de “Take Shelter”), una de les revelacions de la secció oficial, però el palmarès va anar a parar només a “repetidors”.


Palma d’Or- Després de “La cinta blanca” (2009), Michael Haneke ha tornat a triomfar a Canes amb una pel•lícula crua. “Amour” retrata des d’una perspectiva realista com una parella d’edat molt avançada (Jean-Louis Trintignant i Emmanuelle Riva) afronta la decadència.

Grand Prix- Matteo Garrone també va repetir el mateix guardó del 2008. A diferència de “Gomorra”, el seu nou film no ha rebut elogis unànimes. “Reality” és una pel•lícula simpàtica i només la mà de Nanni Moretti explica una recompensa tan considerable.

Millor director- La decisió més arriscada del jurat. “Post Tenebras Lux”, de Carlos Reygadas, va ser escridassada al final de la projecció. No es pot negar que és una pel•lícula desconcertant, amb certa inventiva visual, però al capdavall és una recopilació de records i fantasies del director, sense gaire intenció narrativa.


Millor guió / millor interpretació femenina- Cristian Mungiu, Palma d’Or el 2007 amb “4 meses, 3 semanas, 2 días”, va sortir reforçat amb una altra història al voltant de dues dones. Les actrius Cosmina Stratan i Cristina Flutur van compartir el premi a la millor protagonista, sense figurar en cap de les travesses.

Millor interpretació masculina- L’últim títol de Thomas Vinterberg (“Festen”, “Submarino”) és un exercici cinematogràfic potent i contingut. A mig camí entre “La calumnia”, de Lillian Hellman, i els relats de Sam Peckinpah, la pel•lícula funciona si l’espectador dóna per bona una premissa que grinyola. Però no és cap disbarat reconèixer la feina del protagonista, Mads Mikkelsen (“Casino Royale”, “Después de la boda”), que sosté el pes del film durant tot el metratge.

Premi del Jurat- Ken Loach, Palma d’Or el 2006 amb “El viento que agita la cebada”, va presentar una pel•lícula optimista. Ningú no l’hauria trobada a faltar, fora del palmarès, o intercanviada per “Like Someone in Love”, la broma d’Abbas Kiarostami, igualment lleugera.


Absències- “Triar un jurat és triar els premis”, aquesta màxima pesa com una llosa per a Leo Carax, que segur que no va trobar cap defensor per a la seva “Holy Motors”, un dels films més lliures i delirants de Canes 2012.

Tampoc no va comptar amb un sol partidari “Paradise Love”, una producció austríaca que, en altres circumstàncies, seria el gran escàndol de l’any, però que des del primer dia va ser descartada per la premsa acreditada.

I una pel•lícula bella i sòrdida alhora, “De rouille et d’os”, de Jacques Audiard (“El profeta”), amb interpretacions més que solvents de Marion Cotillard i Matthias Schoenaerts, va marxar sense premi, potser perquè els tocs lírics del director ratllaven l’efectivisme.


Decepcions- “Cosmopolis”, de David Cronenberg, que prolonga el discurs psicoanalític d’ “Un método peligroso”.

Però sobretot es pot personalitzar en les estrelles de Hollywood, ni Brad Pitt amb “Killing them softly”, ni Nicole Kidman amb “The paperboy”, ni Kristen Stewart amb “On the Road” van aconseguir una mínima adhesió del públic.

Va venir a Barcelona per clausurar el festival de Cinema d’Autor.
El van aplaudir molt i l’endemà va concedir entrevistes que van donar molt jóc. Va parlar de cinema canadenc, dels problemes de l’educació, dels premis Oscar, de les emocions... El Jaume Figueras s’ho va passar molt bé amb aquesta conversa. I ara la reproduïm sencera.

Philippe Falardeau, director

Una família tan peculiar com els Pelayo, capaços de fer saltar la banca de molts casinos a tot el món, havien de tenir una pel•lícula. De fet, la seva ha estat una vida que sembla més aviat de ficció.

El director Eduard Cortés hi va veure el potencial i es va posar a dirigir el projecte. Lluís Homar, Eduard Fernández, Miguel Ángel Silvestre i Oriol Vila n’han format part. Vam parlar amb ells i ens van explicar molts detalls del rodatge. Si us interessa, aquí teniu les entrevistes.

Eduard Cortés, Director

Eduard Fernández i Lluís Homar

Miguel Ángel Silvestre i Oriol Vila

Té Robert Guédiguian mala consciència per haver-se convertit en un reputat director de cinema a qui segurament se’l podria considerar “burgès”??

Si heu anat a veure ja la pel•lícula de Guédiguian, potser heu pensat el mateix quan la parella protagonista és a la terrasseta de casa prenent la fresca.

“Las nieves del Kilimanjaro” és un altre capítol en la filmografia del director marsellès que parla sovint de la classe treballadora, però aquesta vegada va més enllà.

Planteja un robatori i es posa de part dels lladres perquè la situació en què viuen, la de molts joves a Europa ara mateix, és com un carreró sense sortida.

I això està bé: fer reflexionar sobre una situació concreta que arrossega una realitat molt dura al darrere. Però la resolució d’aquest plantejament és tan utòpica, irreal i naïf que una pel•lícula reflexiva, dura i realista de cop es transforma en un conte de fades forçat i gens creïble.

Per cert, tenim antecedents que les fades lluitin per la igualtat de classes...??

Entrevista a Robert Guédiguian en V.O.