“Searching for Sugar Man” és el documental de l’any. No li prendran aquest privilegi, però altres títols potser també en trauran partit, de l’escletxa que ha obert a la cartellera.

Ho provarà “El impostor”, de Bart Layton. La pel•lícula fa que l’espectador surti del cine amb mal cos i alhora fascinat per una història espectacular de suplantació de la identitat. Res a veure amb l’energia que transmeten les cançons de Sixto Rodríguez a “Searching for Sugar Man”.

Però tots dos títols també tenen similituds: hi ha una narrativa inspirada en el relat detectivesc, personatges “desapareguts” que “apareixen” i un director que sap presentar molt bé tots els girs del guió.

Segurament, l’aspecte més controvertit del documental són les recreacions d’episodis que no existeixen en imatges d’arxiu. S’utilitzen actors, amb força semblança amb els personatges autèntics, que interpreten una situació segons com la recorden els entrevistats.

Aquest recurs no és del gust dels “puristes” del documental, però permet al director Bart Layton oferir una pel•lícula més atractiva i per a un públic ampli.



La història:

“El impostor” relata el cas de Frédéric Bourdin, que es va entregar a la Guàrdia Civil espanyola i es va identificar com Nicholas Barclay, un nen nord-americà desaparegut tres anys abans.

Ni l’aspecte, ni el marcat accent francès, ni tenir 7 anys més que el noi a qui suplantava van suposar un impediment perquè l’engany prosperés.

Quan les autoritats el van tornar amb els Barclay, tots els familiars van reaccionar com si fos el Nicholas autèntic.

El documental se centra més en aquest “autoengany col•lectiu”, que en la mentida de Bourdin.


El director Bart Layton, entrevistat a Sant Sebastià

Semblava un funeral d´estat, amb dotzenes de micros i càmeres de TV esperant l´arribada dels que volien acomiadar Constantino Romero al tanatori de Sant Gervasi.
Centenars de professionals del teatre, del doblatge, de la ràdio i de la televisió han pogut assistir a una cerimònia orquestrada per Mario Gas, company inseparable de Tino des de l´època estudiantil.

Gas, que ha dirigit Tino en aventures teatrals tan dispars com “Sweeney Todd” o “La Orestiada”. Gas ha fet un repàs sonor de la carrera de qui ha estat una de les veus i presències més populars dels darrers quaranta anys. Especialment emotiu ha estat sentir Tino recitant un poema de Leonard Cohen o tornar a sentir el fragment de “Blade Runner” en què dobla Rutger Hauer en un moment memorable, escollit a twitter com el preferit d´una llarga carrera com a actor de doblatge (i no pas “doblador”).

Com també s´ha dit, fins i tot els més radicals enemics del doblatge han respectat i aplaudit la feina de Constantino Romero.

Cristian Mungiu va guanyar la Palma d’Or i el premi FIPRESCI al Festival de Canes del 2007 amb “4 meses, 3 semanas, 2 días” i a partir d’aquell moment va posar el cine romanès en el punt de mira mundial.



El seu cine és d’un realisme cru i directe i, encara que no busca l’impacte, tampoc el defuig. A més ha estat capaç de descriure de manera molt versemblant les condicions de vida de la gent en la Romania de Ceausescu, als anys 80, sense parlar directament de política.

Amb “Más allá de las colinas” també va guanyar al Festival de Canes el premi a millor guió i les protagonistes van ser escollides les millors actrius.



I a més va mostrar un sentit de l’humor extraordinari a “Historias de la edad de oro” de la qual és guionista i director d’un dels segments.

Aquests dies ha estat a Barcelona per participar en el D’A, el Festival de cine d’Autor i, a més, la Filmoteca de Catalunya dedica una retrospectiva a tot el seu treball, incloent-hi els curtmetratges.

Vam parlar amb Cristian Mungiu i això és el que ens va explicar.



Cristian Mungiu, director

“Tango libre” és una sorpresa. No és perfecta, és clar, però té una virtut essencial: un guió intel•ligent. Sí, encara que, al final, com diu algun crític, sembla que ens han venut una comèdia. De tota manera, recomanem obertament que no us la perdeu. I que us fixeu en detalls tan significatius com uns peus que no poden resistir el ritme del tango, una conversa entre Sergi López i un adolescent (no fem spoilers!) i uns actors, com es diu ara, “en estat de gràcia”.

El que no fa gràcia és que, ara per ara, només es pugui veure a pocs cinemes de Catalunya (creiem que a tots subtitulada en català). Ja no sabem si és allò que se’n diu “problemes de distribució” o, senzillament, que el món de l’exhibició està molt, molt desconcertat…


Sergi López


Frédéric Fonteyne, director


Anne Paulicevich, actriu i guionista

És important remarcar que aquest film de Pierre Schoeller no té l’origen en la crisi actual.

Prové de l’interès del director per transmetre el desgast quotidià dels polítics, la despesa física d’exercir un càrrec.

Per tant, “El ejercicio del poder” toca temes actuals (la privatització del sector públic, l’escassa diferència entre dreta i esquerra...), però només de manera tangencial. Molts espectadors trobaran a faltar un discurs més bel•ligerant o compromès amb el temps actual.

La prioritat del director és “humanitzar” els polítics i fugir de dos tòpics: el polític idealista i el manipulador. A “El ejercicio del poder”, els ministres improvisen i rectifiquen gairebé sense temps de valorar-ne les conseqüències. Els mou una voluntat de servei al ciutadà i alhora senten les febleses de l’ambició personal. Poden jurar fidelitat al seu col•lega i trair-lo cinc minuts més tard.

Molts polítics han confessat al director que aquest retrat és molt versemblant.


La feina del protagonista (Olivier Gourmet) és sensacional, però una de les sorpreses del film és valorar l’assistent del ministre, interpretat per Michel Blanc, un “heroi” a l’ombra que ens regala el moment més commovedor del film.


El director Pierre Schoeller, a Barcelona.

Selton Mello és des de molt jove una estrella de la televisió i del cinema al seu país, el Brasil.

A més d’actor és director, guionista, músic, productor i també editor d’alguns dels seus treballs. Un “home orquestra”, en definitiva.

Ara acaba de presentar “El payaso”, un film que podríem situar a mig camí entre Jean Pierre Jeunet i Emir Kusturica, una història dolça i melancòlica sobre un pallasso que no té clara la seva vocació.



El film ha passat totalment desapercebut i molt poca gent l’ha vist, tot i que ha rebut bones crítiques i un bon grapat de premis als festivals de Brasil i Sao Paulo.

Aquesta setmana encara es pot veure “El payaso” als cinemes Alexandra i Icària de Barcelona. I si voleu conèixer una mica millor aquest actor i director, aquí teniu una entrevista que li vam fer quan va presentar la pel•lícula a Madrid.



Selton Mello, actor i director

Santiago Zannou ("El truco del manco", "La puerta de no retorno") és un director que té passió i nervi i que roda amb una energia i una vitalitat dignes d’admiració. Ara mateix teniu en cartell “Alacrán enamorado”, Una història que combina racisme, amor i boxa i que està plena de referències cinematogràfiques.

La història és una adaptació de la novel•la del mateix títol escrita per Carlos Bardem explicada en clau positiva.

Si en voleu saber més coses, Santiago Zannou, Carlos Bardem, Àlex González i Miguel Ángel Silvestre segur que us aportaran detalls.


Santiago Zannou, director


Carlos Bardem, autor de la novel·la "Alacrán enamorado" i actor en la pel·lícula.


Álex González, actor


Miguel Ángel Silvestre, actor

El primer film de la fotògrafa Valérie Massadian (premi millor Opera Prima a Locarno 2011) és un exercici d’observació insòlit.

“Nana” documenta les activitats quotidianes d’una nena de quatre anys en un entorn rural.

La directora no va donar cap instrucció a la protagonista infantil i va triar l’aproximació visual menys intrusiva possible.

És una pel•lícula sense argument, amb escenes que gairebé no tenen ni moviments de càmera ni muntatge. Els sons de la natura fan de banda sonora.

La sensibilitat de Massadian es deixa entreveure en l’enquadrament, que busca un contrast entre la petitesa de la nena actriu i la grandària de l’entorn i de la seva força de voluntat.

“Nana” és una pel•lícula molt física, que transmet molt bé tots els estímuls del món que envolta la protagonista. Però, alhora, és una temptativa molt eficaç per atrapar alguna cosa intangible... “Nana” parla dels nens quan encara no són criatures socials, de la seva capacitat d’adaptació, d’un misteri ancestral difícil d’articular amb paraules.

Llavors, a les acaballes del metratge, Massadian ens impacta (sense estridències) amb una escena que ens obliga a reinterpretar la pel•lícula.

És un fenomen d’efervescència comparable al de “Tiro en la cabeza”, de Jaime Rosales, quan una mirada a càmera del personatge, que hem estat contemplant amb molta distància –fins i tot amb tedi–, ens sacseja sense miraments.

“Nana” és una pel•lícula per a un públic molt reduït, però que proposa un joc que convé experimentar-lo a la pantalla gran.

Vam conèixer Ricardo Darín amb “Nueve reinas”, un film que ell, quan el va rodar, pensava que no tindria gaire repercussió. Es va equivocar. I a partir d’aquí el seu magnetisme va convèncer cada cop més espectadors.

És cert que no és l’actor que més canvia de registre, però també ho és que fa brillar tot el que fa, que és creïble en qualsevol paper i que no només té èxit entre la part femenina de l’audiència.

Darín estrena ara “Tesis sobre un homicidio”, un thriller amb elements clàssics en què des del principi s’apunta qui és l’assassí. El guió teoritza sobre el crim perfecte i sobre el detalls que poden delatar el culpable.



Llàstima que el final, més que fer pensar l’espectador, el decebi.


Ricardo Darín


Hernán Goldfrid, director del film

Els estudis Sonoblok de Barcelona tanquen les sales.

L’empresa no és un nom conegut pel públic en general, però els professionals del sector saben que és una pèrdua capital.

Sonoblok va començar l’activitat el 1969. És un dels estudis de postproducció de so pioners al nostre país i sempre s’ha caracteritzat per adaptar-se a les tecnologies més avançades.

Per Sonoblok han passat gairebé 3.000 produccions de cine i més de 10.000 hores de televisió.

També s’hi han doblat al català clàssics com “Allò que el vent s’endugué”, “Casablanca”, “El Padrí” o “E.T.”.

Els actors Joan Pera i Marta Angelat, referents en el món del doblatge, ens han parlat de Sonoblok i també d’una professió –actor de doblatge- que viu una crisi particular.


Marta Angelat, entrevistada per Jaume Figueras.



Joan Pera, entrevistat per Jaume Figueras.