Una família tan peculiar com els Pelayo, capaços de fer saltar la banca de molts casinos a tot el món, havien de tenir una pel•lícula. De fet, la seva ha estat una vida que sembla més aviat de ficció.

El director Eduard Cortés hi va veure el potencial i es va posar a dirigir el projecte. Lluís Homar, Eduard Fernández, Miguel Ángel Silvestre i Oriol Vila n’han format part. Vam parlar amb ells i ens van explicar molts detalls del rodatge. Si us interessa, aquí teniu les entrevistes.

Eduard Cortés, Director

Eduard Fernández i Lluís Homar

Miguel Ángel Silvestre i Oriol Vila

Té Robert Guédiguian mala consciència per haver-se convertit en un reputat director de cinema a qui segurament se’l podria considerar “burgès”??

Si heu anat a veure ja la pel•lícula de Guédiguian, potser heu pensat el mateix quan la parella protagonista és a la terrasseta de casa prenent la fresca.

“Las nieves del Kilimanjaro” és un altre capítol en la filmografia del director marsellès que parla sovint de la classe treballadora, però aquesta vegada va més enllà.

Planteja un robatori i es posa de part dels lladres perquè la situació en què viuen, la de molts joves a Europa ara mateix, és com un carreró sense sortida.

I això està bé: fer reflexionar sobre una situació concreta que arrossega una realitat molt dura al darrere. Però la resolució d’aquest plantejament és tan utòpica, irreal i naïf que una pel•lícula reflexiva, dura i realista de cop es transforma en un conte de fades forçat i gens creïble.

Per cert, tenim antecedents que les fades lluitin per la igualtat de classes...??

Entrevista a Robert Guédiguian en V.O.

Alberto Rodríguez, quan va fer “7 vírgenes”, ja va demostrar que el seu era un cine de veritat, enganxat al carrer, creïble i sincer.

Amb “After” es va capbussar en els camins difícils de les relacions a tres bandes i es va atrevir a anar molt més enllà del que ho ha fet Martínez Lázaro amb la seva “montaña rusa”.

Ara agafa quatre actors magnífics (sobretot Antonio de la Torre) i els posa a caçar camells pels carrers més conflictius de Sevilla. I això és el millor. No li ha calgut anar a Los Angeles o fer que els seus personatges es diguin “Charlie” perquè la història sigui contundent i real.

La pel•lícula està cuidada al màxim en tots els detalls i cap element no desvirtua aquest nivell de realisme.

Si voleu saber detalls de tot el treball que han fet, podeu escoltar les entrevistes que vam fer en la presentació a Barcelona de “Grupo 7”.


Alberto Rodríguez viu i treballa a Sevilla.


Antonio de la Torre i Mario Casas, una parella de polis molt ben avinguda.

Tres coses que no m’agraden de “Rec 3”:

Primer vull dir que sí que m’agrada i trobo que funciona molt bé i que pot funcionar encara millor internacionalment. Però amb “Rec 3 - Génesis”, com a bona pel•lícula d’autor, hi ha divisió d’opinions, com hem pogut constatar al Facebook de “Cinema 3”. Gent que la defensa a mort i en fa ressaltar tots els punts forts i gent que l’ataca (sobretot fans de la saga “Rec”) perquè no compleix les expectatives. Aquestes expectatives podrien ser les tres coses que no m’agraden de “Rec 3”.


1- El Títol.
Com ja comentava Jaume Figueras, el títol pot induir a error. Encara que ja havíem vist el tràiler que ensenyava el casori, com a seguidors de la saga esperàvem respostes. Esperàvem la “gènesi”. On va començar tot... Però no.

Encara que, a mi, aquest títol em dóna esperança. Si la infecció es pot agafar al mateix temps en aquell edifici de l’Eixample (Rec 1 i 2) i en un casino de Sant Pere de Ribes (“Rec 3”), vol dir que és global, i per A “Rec 4 – Apocalipsis” esperem una hecatombe total! L’única pista que tenim és que tot comença amb mossegades de gossos que no sabem per què estan infectats.

Opcions de títols possibles: “Rec 3 – La novia ensangrentada” o “Rec 3 – infectados”


2- El convit.
Quan comença el moment de menjar cervells, arrencar colls i orelles, acaba massa ràpid, bàsicament es queda en poca cosa. Quan mirem al tràiler, aquesta escena prometia molt, prometia ser un festival, però no. Paco Plaza agafa al nuvi i el tanca a la cuina perquè no vegi res, perquè no veiem res. És una opció molt lícita però que decepciona els fans de les pel•lis de zombis, entre els quals m’incloc. ´

Encara més, també trobo que per fer de zombi no es pot buscar un figurant qualsevol: s’hauria de fer un bon càsting per fer de zombi. Ho deixo aquí.


3- Al•lusió zombi.
Com pot ser que en tota la pel•lícula ningú mencioni la paraula “zombi” encara que siguin infectats/posseïts. Ja sabem que les iaies i les tietes mai diran: “Oh no! Són com zombis!”, però els personatges més joves sí que haurien de dir-ho, que ja fa 30 anys que veiem pel•lis de zombis. En una pel•li que té diàlegs tan realistes com “Te invité por compromiso” i “Yo no queria venir però encontré un vuelo barato”.


Dit això, “Rec 3” té moltes virtuts: aquesta barreja de terror i humor que trobàvem a faltar al cinema espanyol, acció per un tub i diàlegs fantàstics.

Així doncs, esperem amb candeletes “Rec 4 – Apocalípsis”, que Paco Plaza i Jaume Balagueró sàpiguen tancar bé aquesta porta que han obert amb la saga “Rec” i dissipar la divisió d’opinions fent contents tots els fans de la saga i als que no ho són.

Aquesta setmana, a “Cinema 3”:

- Entrevistem Gereon Wetzel, director d’“El Bulli: Cooking in Progress”, un documental sobre el famós restaurant convertit en taller d’investigació culinària.
- Reportatge sobre “Ira de Titanes”, que s’estrena en 3D.
- Reportatge sobre “Historias de Shangai”, un documental minuciós i personal signat pel director xinès Zhang Ke Jia. Vam parlar amb ell i amb la protagonista del film, Zhao Tao, al Festival de Canes 2010.
- Repàs de l’extensa cartellera de Setmana Santa: “Cumbres borrascosas”, “Lorax: a la recerca de la trúfula perduda”, “La cazarrecompensas”, “Prefiero el paraíso” i “Tres veces 20 años”.
- Resum de la Mostra de cine llatinoamericà de Catalunya.
- Recordem la figura del guionista Tonino Guerra.
- Sortim al carrer per saber què pensa el públic de la nova “Blancaneu”.
- I en la secció “Ni blanc ni negre”, Jaume Figueras i Àlex Gorina repassen noms de gossos que han tingut un cert protagonisme en el cinema.

“Els treballadors de TVC s’han adherit a la vaga general contra la reforma laboral i les retallades socials; per aquest motiu, els continguts a la xarxa s’alteraran durant tot el dia. L’acord de serveis mínims és el compromís dels treballadors de TVC amb els mitjans del servei públic i la informació”.

Emilio Martínez Lázaro te una debilitat: els llits. En la comèdia que acaba d'estrenar ho podeu comprovar. Vam parlar amb ell sobre "La montaña rusa" i això és el que ens va explicar.

Emilio Martínez Lázaro
Verónica Sánchez combina televisió i cinema i ara és la protagonista de "La montaña rusa"

Verónica Sánchez

"REC" es va convertir en un gran èxit de públic per la seva inventiva i capacitat de sorprendre.

Estirar la saga, sense variar cap premissa, hauria estat nociu.

Així ho han entès Paco Plaza i Jaume Balagueró, i a “REC 3: Génesis” plantegen un trencament amb l’estètica de les primeres entregues.

Plaza i Balagueró s’han repartit les tasques de direcció i producció, respectivament, i intercanviaran els papers a “REC 4: Apocalipsis”.


Paco Plaza, enyora el cine dels 80


Leticia Dolera, la núvia vestia ensangonada

A Nacho Vigalondo té un propòsit (molt legítim): vol que les seves pel•lícules perdurin.

També opina que un públic dividit és més viu que un discretament complagut. I que si no es pot reventar la taquilla, l’objectiu ha de ser convertir-se en títol de culte.

“Extraterrestre” no ha tingut la mateixa acceptació que “Los cronocrímenes”, però s’adapta al seu ideari de l’èxit: té partidaris i detractors força radicals.

La pel•lícula depén fortament de l’empatia dels espectadors: el to de comèdia absurda i el repartiment “chanante” poden ser un obstacle difícil de saltar.

Però el públic que connecti de bon principi amb la proposta, tindrà molts motius per disfrutar-la fins el final. Vigalondo fa un estudi quirúrgic dels comportaments socials (les mentides, els autoenganys) i dels mecanismes més foscos de la condició humana (la gelosia, la culpa), encara que en un registre sempre lúdic.

També fa mal•labarismes amb el llenguatge cinematogràfic: els flashbacks falsos o la presència fora de camp d’un veí odiós.


Al Festival de Sitges, Nacho Vigalondo va comentar-nos els aspectes més rellevants del film.

TILDA / EVA

Tilda és Tilda Swinton. Eva és el seu personatge a “Tenemos que hablar de Kevin”, la pel•lícula va ser objecte de la nostra enquesta i d' un bon reportatge. Tilda, que va guanyar el premi a la millor actriu europea al desembre, és aquesta dona atípica i inconformista que no sol fer pel•lícules convencionals. Com a mare d’aquest monstre anomenat Kevin, ens transmet tot el malestar i el desassossec que suposa tenir un fill que la ignora, quan no l’odia. Aquesta pel•lícula porta l’espectador al límit del que és suportable.

PACO I LETICIA

Són parella a la vida real i a REC 3–GÈNESI són director i protagonista. Aquests dies estan contínuament de “bolos” presentant la pel•lícula arreu del món, de París a Mèxic D. F. Ens ha agradat tant que vam avançar el nostre reportatge la setmana passada. Són Leticia Dolera i Paco Plaza.

OLIVIA COLMAN

És una dona maltractada a “Tyrnossaur”, estrenada amb el títol de “Redención”. Una estupenda actriu britànica que ha fet molta televisió i a qui hem vist recentment com a filla de Margaret Thatcher/Meryl Streep a “La dama de hierro”. La seva interpretació a “Redención” és el millor d’una pel•lícula que subratlla de tal manera la truculència i la violència (fins i tot amb els animals) dels personatges masculins que ens ha creat molt, molt mal rotllo.