Nom: Pere
Cognoms: Arquillué Cortadella
Edat: 43 anys
Lloc de naixement: Terrassa
Un lloc per viure: Matadepera
Què no s’imagina la gent de tu? Que tinc un punt femení
Un actor amb qui t’agradaria treballar (i encara no ho has fet): I que no ho faré mai, Toshiro Mifune (actor fetitx d'Akira Kurosawa) i Vittorio Gassman
Una actriu amb qui t’agradaria treballar (i encara no ho has fet): Tantes...
Un text pendent? El Quixot
Quina altra vida t’agradaria viure? Ja m'està bé la que visc
Un espectacle en viu per recordar? El naixement de les meves filles
Si t’hagués de definir una feina teva seria... Tenacitat
Un llibre per llegir dues vegades? Tants.....
Una cançó que t’agradaria haver composat? He mirat aquesta terra, de Raimon, i La tieta, de Serrat
L’última pel.lícula que t’ha emocionat: Una historia verdadera (de David Lynch)
Amb qui sortiries de festa? Amb qui no?
Un artista que no suportes? (No contesta)
La pitjor critica que has rebut? (No contesta)
Què t’anima? LA VIDA...
Què et desanima? LA VIDA...

Nom: Joan
Cognoms: Roca Fontané
Edat: 46
Lloc de naixement: Girona
Un lloc per viure: Girona
Què no s’imagina la gent de tu? Que sóc una mica freaky, m´ho passo pipa amb les pel·lis d'en Torrente .
Un cuiner de referència? N’hi ha molts, un dels primers va ser Fredy Girardet (cuiner suís).
Un plat/aliment que no t’agradi: Sóc curiós amb el menjar, m’agrada provar-ho tot i no tinc cap mania a cap producte ni plat, si està ben cuinat .
I quin menjar et torna boig? Unes gambes acabades de pescar cuites a la brasa .
Un llibre per llegir dues vegades: He llegit dues vegades El perfum de Patrick Süskind, El que hem menjat de Josep Pla i Fórmules magistrals de Narcís Comadira.
Una cançó que t’agradaria haver composat: Paraules d’amor, de Joan Manuel Serrat.
L’ultima pel·lícula que t’ha emocionat: Vatel , de Roland Joffé (Gérard Depardieu va interpretar aquest cuiner francès del S. XVII que va servir a Lluís II).
Un espectacle en viu per recordar: els concerts de Bruce Springsteen. L'últim cop el vaig anar a veure a Bilbao l’any passat.
Amb qui sortiries de festa? Amb el meu equip de cuina i sala. Són uns cracks.
Un “fantasma” en el món de la cultura? Aquesta no la puc contestar.
La pitjor critica que has rebut mai? Les que em fa l'Anna, la meva dona .

Què t’anima? L’arribada de nous productes a la cuina , fruit del canvi estacional

Què et desanima? Saber que encara hi ha gent al mon que passa gana .

Nom: Claret
Cognoms: Serrahima de Riba
Edat: de moment 59
Lloc de naixement: el barri de Sarrià, Barcelona
Un lloc per viure: Barcelona m’anava bé. Ara no tant.
Què no s’imagina la gent de tu? Que sóc un enamorat del vi, la vinya i els horts.
En el teu àmbit, qui és el teu model? No tinc ni vull tenir cap model, però sí que tinc referències en el món de l’art: Duchamp, Matisse i Joseph Beuys.
Si no haguessis dissenyat, què t’agradaria haver fet? Dedicar-me a l’escriptura i a la creació visual lliure.
Què et queda per dissenyar? Jardins i escenografies.
Un disseny fallit: de moment, cap.
Un llibre per llegir dues vegades: La obra d’Émile Zola, El callejón de los milagros de Naguib Mahfuz i La teva terra de Cesare Pavese.
Una cançó que t’agradaria haver composat: diverses cançons de Bob Dylan, l’actuació de Jacques Brel cantant “Ce gens là” i alguns fragments de Lucia de Lammermor de Donizetti.
L’última pel.lícula que t’ha emocionat: la primera Trenes rigurosamente vigilados i l’última La cinta blanca.
Amb qui sortiries de festa? Amb mi mateix.
Un artista que no suportes: Tots aquells que s’autoanomenent artistes.
Què t’anima? L’aigua, el somriure i el sentit comú.
Què et desanima? El model de progrés occidental i el cinisme dels catalans.

Nom: T de Teatre
Cognoms: companyia de teatre
Edat: 19
Lloc de naixement: Barcelona
Un espectacle que us defineixi: Delicades
Un espectacle pendent: un amb números de natació sincronitzada
Un espectacle en viu per recordar: qualsevol d'en Fabià Puigserver
Què no us atrevirieu a fer? Declarar una guerra
Una companyia model? Pina Bausch
Quin altre “negoci” farieu juntes? Un xiringuito a Mallorca
Un llibre per llegir dues vegades: Cien años de soledad, de Gabriel García Márquez
Una cançó que us agradaria haver composat: Think, cantat per l'Aretha Franklin
L’últim concert on heu ballat: al Sónar Kids
L’última pel.lícula amb la que heu plorat: Los santos inocentes
Amb qui sortirieu de festa? Amb Sara Montiel
Un artista que no suporteu: Ágata Ruiz de la Prada
Un “fantasma” en el món de la cultura: els que no tenen res a dir
La pitjor critica que heu rebut? "La chavacanería llega de Cataluña", Diario Crónica (Argentina)
Què us posa de mal humor? La mala educació
Què us anima? Anar al teatre a veure "Nelly Blue"
Què us desanima? Les xifres del vessament de petroli de BP

Aquest matí s'ha presentat un nou teatre a Barcelona. Es diu "Arteria Paral•lel", i el trobareu al recentment restaurat edifici que abans havien ocupat el Teatro Español, Studio 54 i Scènic Barcelona. A banda de teatre, si podran fer també concerts, musicals i espectacles de dansa.
El teatre l’ha restaurat i el gestionarà la Fundació Autor de la Societat General d’Autors i Editors (SGAE). Formarà part de la xarxa de teatres que està fent SGAE per diverses ciutats espanyoles, mexicanes i argentines, la xarxa “Arteria”.
Una de les primeres d’estrenar-lo serà la Cristina Hoyos, i el setembre l’ocuparà Dagoll Dagom amb al reposició de la “Nit de Sant Joan”.
Hem tingut l’ocasió d’entrar en aquest nou teatre del paral•lel, on molt aviat també obrirà portes el nou “Molino”. Aquí teniu les fotos:

Tenim 10 entrades dobles pel Sónar! Seran per divendres 18: 5 per la sesssió de dia i 5 per la sessió de nit.
Per guanyar-les, ens heu d'enviar una foto d'un/s fantasma/es al nostre correu:
anima@tv3.cat
El concepte fantasma és de lliure creació. I els més creatius, tindran més punts per guanyar.
Dilluns 14 sabreu quins han estat els fantasmes que aniran al Sónar. Estigueu atents al programa!

M’ha passat en alguna altra ocasió, però, realment, potser mai tant com a Yamaga, que estigués més pendent del que passava a la platea, que no pas a l’escenari.
El fet és que, el dia abans, vam assistir a l’assaig general, per tant, ja havíem vist la peça de Frederic Amat i Cesc Gelabert, i com els seus creadors, compartíem la inquietud per veure quina seria la reacció del públic de Yamaga en la primera funció davant d’audiència japonesa de “Ki”.



“Ki” es va estrenar en un teatre centenari d’una ciutat del Japó profund, profund, com us deia en un altre “post”. Un teatre consagrat al kabuki, el teatre tradicional japonès, d’històries simples i ritme molt pausat. Una forma escènica que no té res a veure amb la dansa contemporània occidental, que és el que és, en realitat, l’espectacle d’Amat i Gelabert.
Per tant, la incògnita era saber com reaccionaria aquella audiència que no havia vist mai res semblant, com reaccionaria davant d’una particular visió de la cultura japonesa de dos creadors catalans, un ballarí i un artista visual, que venien d’un lloc que és a 10.000 quilòmetres de la seva petita ciutat, tot i que, en realitat, la distància que separa les dues cultures, segons com, es queda curta si només tenim en compte el quilometratge, perquè, quan ets a Yamaga, gairebé tens la sensació de ser en un altre planeta. És per això que ens intrigava tant saber com reaccionarien aquells extraterrestres, extraterrestres que, per entrar al teatre, es treuen les sabates i s’asseuen descalços, de genolls, damunt d’un tatami, i és que al centenari teatre, anomenat Yachiyoza, no hi ha ni una sola butaca.
No us allargo més el suspens. Van reaccionar bé, molt bé, van al•lucinar des del primer moment, quan van veure que queia una cascada de sabates damunt de l’escenari, en aquell espai que fa cent anys que no profanen unes sabates. Per cert, eren les seves pròpies sabates, ja que les van portar al teatre els mateixos ciutadans de Yamaga, de seguida que va corre el rumor per la ciutat, durant els assajos de “Ki”, que aquells extraterrestres d’origen català necessitaven sabates velles per a l’espectacle.
També es van quedar amb la boca oberta quan van veure una mena de cuc morat que s’arrossegava per la passarel•la que porta fins a l’escenari, habitualment, els actors de kabuki, una mena de llimac amb un sol ull pintat a la calba d’en Cesc Gelabert, que finalment descobria la cara, moment que podeu veure en aquesta fotografia.



I no podien tancar la boca, perquè, just després, apareixia en Katsura Kan, un ballarí japonès de butoh (una forma de dansa contemporània d’origen japonès força popular aquí i, curiosament, gairebé desconeguda al Japó en general, i encara més a Yamaga) vestit d’onnagata (d’actor de teatre de kabuki que interpreta el paper de dona) amb un quimono fet amb fotografies de peixos que havia fet Frederic Amat a la famosa llotja del peix de Tsukiji de Tòquio. Dubto molt que mai s’hagués vist a Yamaga un quimono fet a base d’imatges fotogràfiques. Potser la perruca que portava en Katsura, i que a nosaltres ens recordava el pentinat de la dama d’Elx o la princesa Leia, sí que la tenien més vista, o potser tampoc.



Més endavant, la platea va quedar igualment embadalida, quan va veure com un peix gegant (una mena de capgròs que portava Gelabert) apareixia d’una mampara de paper que tallava prèviament.



Per altres motius, tant les nenes vestides amb el típic uniforme escolar japonès, com les senyores grans, que n’hi havia moltes, com tot el públic en general, van vibrar força quan van veure la vestimenta i els moviments de l’atlètic i atractiu ballarí Tomohiko Tsujimoto, que primer portava unes malles molt ajustades, i mig transparents, i que després es canviava, per portar una mena de davantal, que permetia veure perfectament les seves fibrades extremitats, i mig endevinar alguna cosa més de la seva privilegiada anatomia de ballarí.



També es van sentir moltes rialles quan en Katsura va sortir a fer passos de ball amb reminiscències de butoh, amb una cullera a la boca amb què sostenia un ou, un ou que s’acabava esclafant a la cara, un dels actes més atrevits dels que m’imagino que hagin tingut lloc en aquell històric escenari, i que va divertir molt la concurrència.
En definitiva, el públic de Yamaga va veure una cosa que no havia vist mai abans, un munt d’imatges insòlites en aquell teatre preciós, que és tota una institució d’aquesta localitat del sud del Japó cèlebre per les seves aigües termals.
I a nosaltres, les seves reaccions també ens van fer passar una molt bona estona, les seves reaccions plenes d’innocència i curiositat. Una resposta del públic en què sospito que molts artistes somien i que Gelabert i Amat han experimentat aquest divendres i dissabte molt i molt lluny de casa.

Jofre Font.

Nom: Roger
Cognoms: Mas i Solé
Edat: 34
Lloc de naixement: Solsona
Un lloc per viure: algun indret alcerós d’aquesta lloma que separa els dos grans dialectes de la nostra llengua, el Solsonès.
Què no s’imagina la gent de tu? Pel poc que en sé, em sembla que el fet que sigui una persona profundament neguitosa.
En el teu àmbit, qui és el teu model? Mala cosa tenir un model. En qualsevol feina creativa, pel que fa a referents, com més tastaolletes millor. Però si voleu un nom, Fabrizio de André en seria un dels més importants.
Quina altra vida t’agradaria viure? La d’un viatger del temps.
Un llibre per llegir dues vegades: Una temporada a l’infern, de Rimbaud, en traducció de Palau i Fabre i en edició bilingüe.
L’últim llibre que has deixat a mitges: cada vegada que vaig intentar llegir El llop estepari de Hermann Hesse em vaig quedar a mig fer, ara fa uns bons anys que no ho torno a provar i la veritat és que no en tinc cap ganes.
Una cançó que t’agradaria haver composat: L’aigle noir de Barbara, per la psicodèlia de la lletra i les constants modulacions de l’harmonia, o Boggie de Paolo Conte, per la joia literària que és la descripció d’un antre de jazz en aquesta rítmica i alegre cançó.
L’últim concert on has ballat: Pau Riba al Senglar Rock del 2006.
L’última pel.lícula amb la que has rigut: Bienvenue chez les Ch'tis.
Un espectacle en viu per recordar: una serp blanca davant la porta de casa, acorralada i molt enfada amb tu.
Amb qui sortiries de festa? Amb l’equip de gimnàstica de Romania.
Un artista que no suportes: se’m fa molt difícil no suportar una persona que s’està esforçant per fer alguna cosa de bo. L’altra cosa és que me n’agradi o no el resultat.
Un “fantasma” en el món de la cultura: sempre n’hi ha, però sóc dels que pensa que el temps posa cadascú al seu lloc. I el temps sempre en sap més que no pas jo.
La pitjor critica que has rebut: tinc memòria de peix en aquesta cosa.
Què et posa de mal humor? Les coses fetes i deixades estar.
Què et desanima? Anar cansat i cagar dubtes a tot hora.
Què t’anima? Els fenòmens naturals.